Comentari sobre el viatge

Viatjar.

La sola idea ens engresca, ens il·lusiona. És suggerent, ens convida a imaginar paisatges nous, persones desconegudes, costums exòtics. A molts ens agrada viatjar, és una pràctica que ja fa unes bones dècades que s'ha «democratitzat», i molts hem tingut la possibilitat de conèixer indrets distints i ampliar els nostres horitzons. No ens importa com, amb més comoditat o menys, si a canvi podem experimentar en la nostra carn una sola idea, la més important: la diversitat d'aquest món i de les gents que el poblen.

Pensant amb temps i profunditat sobre el que significa el viatge per a nosaltres, em vaig topar com per accident amb una reflexió curiosa: si fórem antics xinesos, d'abans de la modernització, la revolució comunista, etc. veuríem el viatjar com una pràctica estranya, incomprensible i, per suposat, mancada de tota utilitat. Eixir fora de l'Imperi Celest? Per a què? No tindria trellat endinsar-se en la barbàrie, entre gents incivilitzades de les que, en el millor dels casos, solament podríem aprendre costums bàrbares que contaminarien les bones maneres de la refinada cultura xinesa.

Afortunadament, no som antics xinesos, i en la nostra tradició occidental hi trobem en el viatge tot un seguit de significats especials des de ben antic. Dels grecs, l'autor primer i més rellevant, Homer, ja dedicà un dels seus dos llibres a un gran viatge, l'Odissea, i inicià així la prolífica tradició dels periples grecs, que molt ens ha influït a nosaltres, els moderns. Hi ha dos elements en el periple grec que són d'especial rellevància. Primer, que els viatges no ixen del món grec; van d'un extrem a l'altre de l'Hèl·lade però no s'endinsen en la incògnita foscor de la barbàrie. És un itinerari tancat dintre d'un circuit més o menys conegut, que amb el temps s'anirà ampliant conforme es conega més món, en especial a partir d'Aleixandre el Gran. Pot resultar aquesta una actitud semblant a la dels xinesos, que no volen saber res dels bàrbars, però jutjant així ens perdríem el valor que té el periple des d'Homer en la cultura grega i, de retruc, en la nostra. El segon tret destacat explica el primer: no és un viatge cap a allò desconegut, un periple s'endinsa en la foscor de nosaltres mateixos. És un viatge iniciàtic que té com a objectiu transformar al viatjant, i és la transformació dels protagonistes dels periples, d'Ulisses, Jasó o Enees, la que es relata al mateix temps que es descriuen els paisatges, gents i éssers mitològics que poblen el món dels grecs. Per aquesta segona característica els periples es redueixen a l'espai conegut pels grecs, perquè a través d'ells els grecs es coneixien a si mateixos.

Montesquieu afirma que «al cobrar consciència de la realitat exterior, ens canviem a nosaltres mateixos», que l'acte d'observar implica una transformació interna. Aquesta correlació entre l'experiència del món i la reordenació de l'ànima és la que ja està present en els periples grecs, passarà després al pelegrinatge cristià de l'Edat Mitjana i d'ací als grans viatgers de l'època moderna, Cristòfol Colom o Marco Polo. Un viatge no deixa indiferent al viatjant, que no torna com ha vingut. En tot cas, de ser així, seria una activitat fútil, sense utilitat. Allò que val d'un viatge és eixa transformació interior de la que parla Montesquieu. No oblidem que durant un bon grapat d'anys, de fet fins que la televisió ens portà la imatge del món al saló de casa, els llibres de viatges eren tota una font de coneixement, descrivien el món tant per al públic en general com per a l'acadèmia científica i, el viatgers i descobridors eren considerats herois.

De fet, crec que en l'actualitat el paradigma ideal, la síntesi del que significa per a nosaltres un viatge és l'exemple d'un dels científics més influents de la història: Charles Darwin i el seu viatge arreu del món a bord del Beagle. Gràcies a la impagable formació que va extreure de l'observació directa de la diversitat natural del món va poder elaborar una del teories que més han revolucionat la ciència i el pensament en general: la Teoria de l'Evolució. Darwin, un home preocupat per la teologia, amb formació de metge, va experimentar en aquell viatge la transformació interior de la que parlava Montestquieu, que ja estava en l'Odissea, en els pelegrins medievals i, en general, en tots els viatgers que poblen la nostra cultura occidental.

Com a conclusió d'aquest comentari, una lliçó: en el viatge és summament important el destí, els paisatges i les gents que es coneixen, però allò que fa que un viatge pague la pena no és la bellesa de les postals o l'afabilitat dels nadius, sinó les coses que t'emportes a dintre del cor d'aquella experiència. Coneixeràs noves coses, experimentaràs la diversitat d'aquest món i això t'enriquirà, però per damunt de tot, un viatge serveix per a acomplir aquella famosa màxima socràtica: «coneix-te a tu mateix».

Amor

«La mesura de l'amor és amar sense mesura», Sant Agustí.

Aquesta és, al meu entendre una de les cites més belles escrites en llatí. I si ens acostem al pensament d'aquest impressionant filòsof, ens adonarem que és molt més del que sembla. Sant Agustí és un dels pioners en la creació de la Filosofia de la Història, i en la seua versió particular és l'amor el seu motor. En concret, dos tipus d'amor: l'amor a Déu i l'amor a l'home. De l'amor a Déu se'n deriven totes les virtuts, la Ciutat de Déu, i de l'amor a l'home tots els vicis, la Ciutat Terrenal. A partir d'ací construeix tota una genial concepció de la història de la humanitat, ben explicada al seu llibre La Ciutat de Déu.

Sempre he tingut present aquesta idea de l'amor des que vaig iniciar-me en el coneixement d'aquest brillant pensador, ara ja fa uns dos anys, crec. Per a Sant Agustí l'amor és la voluntat de semblar-se a la cosa estimada, de vincular-se amb ella. És el pegament que uneix les persones amb les persones, que cohesiona la societat; i, de retruc, també és el mitjà per acostar-se a Déu i alliberar l'ànima del pecat. Si ens desprenem de la part teològica de l'assumpte, i ignorem, per necessitat dels nostres temps i maneres de pensar, el component negatiu de l'amor pecaminós, podem veure en aquesta idea una concepció simple, esclaridora i profundament poderosa del que és l'amor.

El que em colpeix més de l'amor de Sant Agustí és la seua senzillesa: l'amor és un element natural en l'home. Abandonem tota la xerrameca inútil a voltant de la seua existència o no (aquelles odioses preguntes Disney que poblen les nostres infanteses: «creus en l'amor?», «és un amor vertader?», etc.). L'amor és quelcom evident, tan propi de la condició humana com parlar o viure en societat. Una indagació clara i neta sobre el que som nosaltres mateixos ens donarà una idea precisa del que és l'amor. Tots disposem de la capacitat d'estimar, i sense ella res no tindria sentit. Així ja no es converteix en una part fosca, dubtosa i fugissera de la nostra ànima, molt donada a reflexionar de manera quasi esotèrica al seu voltant. Tot al contrari: és un element il·luminat per la constatació simple i concisa que ens aporta l'experiència. Examinem el nostre comportament, els nostre sentiments, i veurem l'amor brotar d'ells amb la mateixa naturalitat amb que l'aigua brota d'una font.

I és tan poderosa aquesta idea que al seu caliu moltes altres prenen un nou sentit i es consoliden. Seria possible la pròpia idea d'individualitat sense amor? En alguna ocasió recent i desagradable he pogut sentir a dir que el compromís amb les persones no ha d'entrar en contradicció amb la conservació de la pròpia individualitat, com si una cosa anul·lara l'altra. Aquesta opinió amaga, per un costat, un egoisme dut fins al paroxisme, en el qual l'egoista es priva de la seua pròpia felicitat i autoconservació i, per un altre costat, el dubte i la inseguretat respecte de la pròpia individualitat, perquè hom que la té segura i no dubta d'ella no necessita protegir-la ni tindre'n cura. És l'amor, la voluntat de vincular-se amb la persona, cosa o idea estimada, allò que reforça la pròpia individualitat: així atorguem a significats especials, allò comú es converteix en allò estimat, i en eixa transformació ens veiem reflectits i els altres ens reconeixen. El caràcter capriciós i excessiu de l'amor, sotmès completament a la voluntat de l'amant, potència i reafirma aquesta voluntat i a qui la porta. És l'amor, a més del motor de la història, el motor de la individualitat.

Passat

Ser gai és una putada. Que ningú no crega que el pas del temps, la creixent tolerància de la societat i la major visibilitat del fet homosexual ha suposat la fi de tota discriminació. Els casos de suïcidis d'adolescents homosexuals a Occident, el més elevat de tots els casos, n'és una dolorosa i il·lustrativa mostra de que la cosa no va tan bé com ens volen fer creure. I a soles és la punta de l'iceberg, el més visible d'un problema molt més greu i molt més arrelat.

Conec la sensació, el forat profund que es crea en el teu món. Sobretot recorde l'amargor que em va produir a mi la consciència de que no hi havia futur, que els homosexuals no tenien vellesa, que no hi havia res més enllà de l'eterna adolescència en què suposadament estàvem tots situats. També l'íntim dolor de saber que defraudaràs als teus éssers estimats, que podran comprendre-lo o no, però que tu mai no podràs ser el que volien que fores. I la impressió d'irrealitat que genera mentir durant tants anys, estar constantment preguntant-te si aquesta persona o l'altra et tractarien igual si saberen la veritat, i oblidar-te d'un món on les relacions eren sinceres i espontànies, sense gestos calculats, sense estar alerta en tot moment. Una immensa por i un immens buit.

No arribí als extrems de les enquestes de suïcidis, ni de bon tros; mai se'm passà pel cap, potser perquè en el pitjor moment senzillament m'acostumí a no pensar i a deixar-me portar. La meua història no fou tan dramàtica. Ni tan sols tinc el consol del relat èpic del meu dolor, la compensació d'una història que contar. No hi ha grans fites, no hi ha grans gestes, no hi ha extrems tràgics. Solament un immens espai buit, un desert negre que engoleix el dia a dia i totes les teues energies, que enrareix el món. No arribí a estar tan malament, però ara sé que allò que s'emporta les vides de tants adolescent no és un sentiment distint del que a mi em va assaltar durant prou de temps; solament és el mateix dut a l'extrem. I em sembla que el fet en si, la decisió que tant escandalitza, no és sinó la conseqüència lògica d'una corprenedora estranyesa davant el món i la pròpia vida, que cau en l'absurd fins que ja no pot eixir. Aleshores, és possible que molts no vegen una altra solució.

Però, torne a repetir, jo no arribí a eixe punt de no retorn. Els vents bufaren favorablement i jo, sense timó, em vaig deixar portar fins que al final vaig reprendre les regnes de la meua vida (i tot això sense abusar de metàfores marineres ni res). I aparegueren persones que em recordaren de bell nou les relacions sinceres i espontànies, i a través d'elles vaig aconseguir el valor que em faltava per posar en ordre tot allò que no ho tenia. I... ara sóc tota una altra persona, les antigues pors s'han dissipat. Ara tinc unes altres inquietuds, uns altres problemes. Aleshores ni tan sols el meu nom volia dir alguna cosa per a mi. Ara hi ha molts noms propis que són importants, i tot és molt distint.

L'espai buit ara s'ha omplert... de persones que el llegeixen.

...

M'han demanat que actualitze, en contra del que ja vaig avisar: actualitzaria de tant en tant.

Hui l'Entrada tindrà aquest contingut:

...

Ara mateix no puc raonar amb més profunditat, així que acontenteu-vos amb això.

Entrada dedicada

Hui, després d'un temps molt llarg sense actualitzar, vull declara un secret sorprenent.

Aquest Espai Buit, des de fa un temps, ja no està buit de seguidors. La qual cosa em desconcerta. No havia pensat en què ningú el llegira, i això m'obliga a plantejar-me aquest projecte, ja d'entrada sense trellat. Què faig, ara? Hauré d'escriure per a qui el llegeix, on continuar abocant les meues dèries mentals sense ordre ni concert com venia fent des del principi? És correcte continuar com fins ara, o caldria atendre a les persones que llegeixen allò que escric? Com és lògic la decisió dependria de quines són les persones que em llegeixen i què signifiquen per mi. Per això he decidit canviar el sentit d'aquest blog (però una cosa no canviarà: actualitzaré molt de tant en tant, que el temps no sobra).

Sent completament honestos, no és cert que aquesta siga la primera entrada dedicada, ni que solament ara hi hagen persones que em llegeixen. Una persona en concret porta llegint-me gairebé des del principi, i jo, de forma com a mínim poc cortesa, he escrit com si no em llegira. Ara procure compensar-la. I l'anterior entrada dedicada la vaig dirigir a algú que se'n anava lluny durant una temporada. Però la novetat és que ara em faig càrrec de la situació. I decidisc adaptar el meu blog a les persones que el llegeixen, perquè tots ho mereixen.

Hi havia una volta...

...Un parell de dones que es troben en un cafè del centre de la ciutat de Nova York. Ningú en la ciutat cosmopolita per excel·lència es podria estranyar que parlaren d'entrada en castellà, amb accent europeu, més concretament. No seria l'idioma més estrany que aquella ciutat haja sentit. El cambrer que les aten detecta en elles una jovialitat i afabilitat molt familiars, i ràpidament va suposar, tant per això com pels vestits elegants i cars, que eren companyes de feina, o gairebé. Amigues de tota la vida. I en això no anava errat, el cambrer.

– Què tal Xiqueta? Què fas tu ací? Com et va la vida?– li va preguntar una a l'altra, en castellà d'accent difícil per al cambrer, però tot i així comprensible. El cambrer que les prenia nota no era ben bé un expert, un de tants empleats temporals que tant prompte està en el carrer com darrere d'un mostrador qualsevol cobrant misèries. I tampoc estava molt espavilat, per això es va estar una estona sentint-les com un babau, sense que ni elles se n'adonaren.

– Molt bé, ara que estic de gira pels Estats Units m'he dit: «jo visite a aquesta Nena». Tenia moltes ganes de veure't per contar-te el que m'ha passat.

– Va conta'm, Xiqueta, no em tingues en vil.

– Doncs resulta que he decidit deixar la formació en la què estava, i he fitxat per una altra. I així estic, venint de gira amb ells.

– I com has viscut el canvi?

– No podria estar millor: tant a nivell musical com humà he guanyat molt. I em recorda a altres etapes, i altres decisions. O no?

– Tu ho has dit: si canviar aleshores fou una bona decisió, ara segur que també ho és. Fixa't en el que s'ha convertit aquella decisió: qui t'anava a dir a tu que després d'una carrera tan dura tindries futur en la música? La vida dóna unes voltes, Xiqueta.

– I tu com vas, què tal el laboratori?

– Bé com sempre, ara amb més ganes que mai, després de dos anys sabàtics.

– Dos anys sabàtics? I què has fet tot eixe temps?

– He fet el que portava quasi tota la vida planejant: he rodolat al voltant del món, he vist l'Aurora Boreal, l'estepa siberiana, el desert de Sàhara, la selva amazònica, la Gran Muralla Xinesa, l'Atlàntic, l'Índic, el Pacífic. Fins i tot he pogut estar en els llocs que va visitar Darwin en el seu viatge a Terra de Foc. Han sigut els millors anys de la meua vida.

– Al final no el vas fer amb Xavi, com li vas dir.

– No.

– Però segur que s'alegra, allà on estiga, si està en algun indret, per tu. D'això estic segura– el cambrer va notar una lleugera ombra en el rostre de les dues amigues, però molt prompte va tornar la jovialitat als seus ulls.

– En fi, amb ell no l'he pogut fer. Però tot i així l'he fet amb una persona especial... molt especial– i li va ensenyar la que parlava un anell de fusta en la mà dreta.

– Perdoneu, senyores, però que feia molt que no us veieu?– va preguntar el cambrer a les dones, fent cas omís a les normes i protocols de la professió.

– Més de deu anys, per?– li van contestar.

– Perquè sembla que us heu vist ahir mateix.

– Ja ho sabem, sempre ha sigut així.

...I conte contat, conte acabat.

Espere que vos haja agradat, lectors. Sé que no és una obra mestra, però bé... és exprés.

En fi, a cadascuna de les dues a què va dirigida aquesta entrada:

t'estime, t'estimo, t'estim.

Què volen aquesta gent?

Hui en dia, molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València. Molts són turistes de fora, amb robes que no dissimulen la seua procedència estrangera, aferrats gairebé sempre a un plànol de la ciutat i mirant-lo insistentment, tot esforçant-se per no perdre's en el laberint de carrers de Ciutat Vella. Van o venen del Mercat o de la Seu. També hi ha valencians, població autòctona que passeja més confiadament, més segurament per uns carrer molt ben conegut, caminats amunt i avall innombrables voltes, vides senceres. Uns van al Mercat, altres es prenen alguna cosa en el Cafè de Camilo, altres tafanegen per les botigues de roba que els xinesos han obert en massa últimament. Molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València, però solament uns quants d'entre ells, els pocs veïns que resisteixen el pas del temps, recorden la història que, fa ja anys, molts anys, va colpir la vida d'aquell carrer. Cada dissabte a poqueta nit es troben mitja dotzena de vellets i velletes a la plaça Redona, a tocar del Trench, per recordar aquells successos. I ho fan de la manera com sempre han fet: mirant-se en silenci. I esperant, en silenci, que la mort s'emporte aquell secret per sempre de la memòria del carrer.

Aquells que ara són ancians, quan s'esdevingueren els successos que hui us contaré, a despit de qui vol oblidar-los, encara eren molt joves i tenien molt per viure i molt per somiar. Alguns s'hi van instal·lar al carrer de bell nou, altres ja hi portaven anys, inclús hi hagué alguns que hi tornaren després del trasbals que suposà per a tots la guerra del 36. En aquell moment València era una ciutat ben distinta del que és ara: més xicoteta, més humil, més senzilla. Els barris del centre eren barris on la gent hi vivia encara, ningú no els havia substituït per oficines o degradació. Hi havien edificis en ruïnes, carrers mal asfaltats, problemes d'acondicionament i de clavegueram, pocs electrodomèstics a les cases. La forma de viure en aquella ciutat era també diferent, més difícil. Tot era més complicat per aquells anys a València. Però encara hi havia un record tènue, clandestí, entre els carrers i les gents, d'aquell Cap i Casal magnífic que fou la ciutat en algun racó amagat de segles perduts. Hi era, potser, quan s'alçava, per entre la misèria de les vides difícils, els esplendorosos edificis d'un remot passat, com illes orgulloses entremig de la grisor taciturna del present.

En aquells anys hi vivia al número 1 del carrer de Trench na Dolors, a tocar de la plaça del Mercat, en l'últim pis d'una finca de cases xicotetes i mal endreçades. Era una dona que tenia prop de quatre desenes d'anys sobre les esquenes, encara que semblava que foren moltes més. En qualsevol cas, es notava com cadascuna li pesava molt en la mirada. Era vídua, havia perdut el marit en la guerra. El seu nom no figurava en cap monument als caiguts Por Dios y por España, i, per por i per prudència, na Dolors es guardava de no esmentar-ho ni de fer dol per la seua memòria. Mai no parlava d'ell amb ningú, ni tan sols amb els antics amics que el conegueren i el tingueren en estima. Amb aquestes persones, les mirades suplien les paraules tostemps perilloses.

Na Dolors, de fet, no parlava molt de res, i pel carrer anava amunt i avall abstreta en si mateixa, amb el cap clot, les celles arrufades i la mirada fixa en el terra. Però aquest semblant taciturn es veia compensat amb una activitat frenètica, un tragí constant que la feia anar del Mercat a casa, de casa a les finques que netejava amb diligència i per poca recompensa, i d'allà a casa d'algú de visita, forçada quasi sempre per les necessitats d'aquells temps. Els veïns, en observar-la, experimentaven una discreta admiració envers la resolució de na Dolors: hi havia en aquell anar i vindre les ganes de viure que no expressaven els seus ulls. Veien en la seua actitud serena i abnegada el paradigma d'una lluita quotidiana per mantindre la dignitat d'una vida honrada, a través de la grisor dels anys que els tocava viure. Sense que l'afabilitat o el tracte amb el veïnat siguen els causants, el ben cert és que al carrer del Trench tots respectaven na Dolors i la tenien en certa estima.

A ningú se li escapava quin era realment el motiu que feia a na Dolors alçar-se cada dia de matí i enfrontar-se a la realitat. Es deia Joan i ja des de ben xicotet anava agarrat a les faldes de sa mare Trench amunt Trench avall, acompanyant-la en les seues obligacions quotidianes. Era el fill de na Dolors i d'un marit que no va arribar a saber que era pare. En ell tenia dipositades totes les esperances, i per ell treballava sense defallir, i encara trobava temps per restar una estoneta fent-li companyia, perquè son fill no cresqués amb una mare absent. Na Dolors va lluitar amb ungles i dents perquè Joan estudiés i tingués un futur. I hi havia alguna cosa més en aquesta tossuda lluita a banda del fort amor que totes les mares senten pels seus fills: hi era el record del marit forçadament silenciat, la voluntat de redimir-se del silenci enutjós a través de la victòria que suposaria treure Joan endavant. Na Dolors veia en Joan no solament l'excusa per lluitar pel futur, ans també de reivindicar el passat ultratjat.

Malgrat tot, la història a la València d'aquell temps semblava conjurada en contra de les secretes esperances de gent com na Dolors. I precisament, quan la victòria estava pròxima, esdevingué la tragèdia. Gràcies, en moltes ocasions, a l'ajut econòmic dels veïns (alguns d'ells encara vius i encara en el Trench), el jove Joan va poder ingressar a la carrera de Dret. Allà va demostrar ser un bon estudiant, i na Dolors mostrava un semblant lleugerament menys apagat, i somriures fugissers es feien a poc a poc més habituals en el seu rostre. Caminava més ràpida i més segura. Començava a entrar llum en la fosca cova de la vida de na Dolors.

Però en els seus somnis es creuaren uns altres, els d'un país que frisava per eixir igualment de forat en què es veia trobat, i els d'uns joves lluitadors que posaven esperances en idees clandestines. Joan es va veure enmig del remolí d'una universitat avalotada, i hi es va submergir de ple. Ràpidament va entrar a formar part de partits i associacions qualificades de subversives pel poder vigent, i amb la mateixa rapidesa va passar al punt de mira de la policia política. Mala sort, insensatesa, odi i ampla impunitat es conjuraren una matinada d'estiu al número 1 del carrer del Trench, per fer finalitzar dues vides.

I, en realitat ningú sap de ben bé el que ocorregué a dintre de la casa, ni com s'esdevingueren els successos que conclogueren aquella matinada. Però tots escoltaren el soroll dels vidres trencats, el crit esfereïdor d'una mare ferint la nit i, a continuació un cop somort a peu del carrer i el silenci, solament molestat pel sanglot intermitent de la mare. Aquella matinada d'estiu, en la qual les finestres de les cases eren obertes, el son de tot el carrer del Trench de València es va veure interromput, i els seus veïns es va estar mirant els sostres de les habitacions, muts, fins que, ja a trenc d'alba, van alçar-se en un nou dia negre.

No es volgué mai més parlar del que passà aquella nit. Tampoc na Dolors, que senzillament callà, restà muda la resta dels seus dies. Tampoc no tornà a traginar com abans. La mort s'esdevingué en ella una continuació natural del silenci en què es trobava immersa des d'aquell moment, i tampoc tardà massa en arribar-li. No guardà dol per son fill, com tampoc ho feu per son marit. Però tots els veïns sabien la història, la veien gravada en els seus ulls; i amb el temps arribà a ser una presència incòmoda, tant que molts respiraren tranquils quan finalment expirà. A partir d'aleshores, simplement s'esperà a que tot plegat es perdés, s'oblidés per la tossudesa d'un silenci que, d'altra banda, no va deixar d'acompanyar la trista història de na Dolors.

Molta gent transita ara pel carrer del Trench, al cor mateix de València; turistes de fora i veïns de la ciutat. Però ni uns ni altres conèixen la història que allà s'esdevingué. Solament uns pocs, aquells que netejaren la sang que un matí embrutava  la calçada i què, per por i per vergonya, voldrien oblidar-la per sempre més.

Acomiadament

Un molt bon amic ha marxat, i per una bona temporada. En realitat m'ha costat fer-me a la idea, ser-ne conscient. En concret, m'he adonat just quan el vaig perdre de vista, allà a l'Estació del Nord de València. Quan vaig adonar-me del que volia dir aquell deix tan subtil, tènue, d'emoció en la seua mirada. Aquell esguard em va fer comprendre el que volia dir la nostra amistat en aquell moment; una amistat construïda per camins erràtics, però tot i així (o potser per aquest motiu) molt intensa, si més no pel que fa a mi. Aquell instant fugisser dels ulls carregats de missatges em va fer veure que els acomiadaments tenen al capdavall una secreta satisfacció: ens confirmen que la distància no minvarà una relació per molts motius especial. Quan diem «adéu», o, com en aquest cas va ser, «ens veiem prompte», diem que continuarem conreant una amistat important a través dels kilòmetres, i que ells no faran que trontolle. Per aquest motiu, el moment em va fer vindre, a més de la coneguda tendresa del adéu, calidesa, confiança, una certa seguretat: ens acomiadàvem dos amics que es retrobaran sent igualment amics, i per molts anys. Allò volia dir el nostre adéu.

Aquell homenet que se'n va a conquerir Ligúria és, en la meua opinió, un personatge curiós. Té uns interessos la mar d'excèntrics: crec que se'l podria definir com una enciclopèdia d'aquelles coses que hom consideraria d'escassa o nul·la utilitat, ja siga mitologia de Tolkien, geografia política de la més anodina, història bizantina, zombiologia o qualsevol ítem que resulte pintoresc i principalment decoratiu. Però demostra ser un mestre en les seues matèries (moltes i molt variades). És molt capaç i ha demostrat sempre un gran talent, i té el molest costum de superar-me acadèmicament el suficient com per a que resulte humiliant. És normal, però; sempre ha valgut més que jo, en més d'un aspecte. No obstant, em resulta complicat definir-lo, perquè és una persona molt difícil de conèixer. En molts aspectes, és tot un misteri; en cap cas és un algú simple i fàcil de calar. Tot un desafiament per als prejudicis.

Quan em recorda, sempre que hi ha oportunitat de que em senta incòmode, com ens vam conèixer, comprenc realment el valor de la seua amistat. Perquè sé que jo no hauria fet com ell, que tal i com era aleshores m'hauria allunyat de mi, o no hauria anat més enllà de la més freda formalitat. Però ell no va ser així, va suportar-me, a un homenet trist amb pantalons curts indignat amb les lliçons de la professora solament per no saber dir altra cosa, i d'aquells inicis per la meua banda patètics es va anar creant, i amb el temps afermant, l'amistat que s'acomiadava a l'Estació del Nord fa poques hores. I crec que ací està el fet principal que ha fet existir la nostra amistat: al final, hem volgut ser amics. I el nostre acomiadament consolida la nostra decisió, la fa duradora, i en virtut d'ella, som i continuarem sent amics (fins que balle sobre la seua tomba, almenys).