Eric Hobsbawm

Mort als 95 anys de vida, un dels més importants historiadors del segle XX, al qual debem molts dels nostres avanços en ciència històrica.

Un mal estiu per a l'esquera, en especial per al comunisme, han mort 3 grans personalitats del pensament i de l'acció política: Francisco Fernández Buey, comunista i deprés ecosocialista, Santiago Carrillo, ex-secretari general del PCE i, ara, Eric Hobsbawm, un dels més importants representants de l'escola dels Historiadors Marxistes Britànics.

Personalment admire la seua obra.

IN MEMORIAM

La mar i la bromera

La mar és plana i infinita. Blava i immensa. I terrible. El seu horitzó, una línia perfecta de mort on no hi ha res. D'ell ençà la blavor morta de l'aigua, d'ell enllà, la de l'aire. Un no-res immens tallat horitzontalment.

Com que la mar és un no-res gegantí també és una imatge perfecta. Com els quadres abstractes que inunden els nostres museus: dues tonalitats de blau tallades per una línia infinita. Buit perfecte, perfecta representació del no-res. Sense muntanyes, sense verds. Sense música, sense paraules. Sense vida.

La mar ens atrau com per encanteri. Ens crida amb el seu reclam silenciós; s'insinua amb el seu ball estàtic; ens sedueix amb llur tacte de marbre. Sembla la sublimació de la bellesa abstracta, aquella arrelada bellesa de temple grec, de línies rectes i formes geomètriques, de simetria i pulcritud. I nosaltres busquem imitar-la, en els nostres quadres, en les nostres cases, en els nostres teatres... en les nostres vides. Per a imitar la bellesa de la mar hem de buidar-nos com la mar. Desempallegar-nos de tot allò que sobra, de tota banalitat, de tota imperfecció. Per semblar-nos la mar morta i silenciosa, hem de buidar-nos de vida.

Hi ha, però, la bromera.

No la bromera blanca que salta capriciosa per les ones. Aquella no és més que el cor que canta la lletania àtona i morta de la mar. Hi ha una altra bromera, groga i fastigosa, que les ones expulsen més enllà de les seues fronteres, damunt l'arena. Excrescències pudentes als marges de la perfecció. Expulsada de la mar, la bromera es deixa portar al seu exili arenós, i encara allà la marea la fustiga i l'acaça, sense pau. La culpa de la bromera és adequada al càstig rebut: se l'acusa d'existir, i de portar una existència intolerable. La seua lletjor embruta la perfecció blava de la mar, solament la seua presència ja és motiu per a la consternació; una taca sobre un llenç immaculat.

La bromera naix en la mar, però. És creada en ella i per ella, un producte del seu no-res, el seu correlat indicible. Així la bromera és expulsada perquè la mar no es veja a si mateixa reflectida. La vergonya de la mar és la proximitat secreta que té amb la bromera. Quan veu la bromera groga i fastigosa, sent que la seua perfecció és fràgil, i a la mar li venen basques.

La bromera groga i fastigosa fa pudor a vida.

Per atreure l'home, per encisar-lo, la mar ha de continuar buida i horitzontal, blava i infinita. La bromera no té lloc en aquest espectacle, perquè cap cosa viva por viure en la mort, ni cap element pot estar en un paisatge buit sense destruir-lo. Així, l'ostracisme és la condició vital de la bromera, que viu a mig camí entre la mar que la crea i l'arena que l'acull. Condemnada per pudenta i lletja, la bromera viu la vida del refugiat; una vida massa intensa, massa autèntica per encabir-se en la mar.

Quin conte conta la bromera de la seua mare despietada? Serà gaire diferent a l'autobiografia que la mar ens relata? Com viu la bromera la seua vida exiliada? Serà gaire distinta a la vida esmorteïda de la mar?

La bromera diu veritats que la mar oculta, no per maldat, sinó per necessitat: la veritat més vergonyosa i amagada de la mar és la groga i fastigosa existència de la bromera.

Què volem ser: mar o bromera?

La fe

Què és la fe? A soles la fe dels cristians, dels catòlics? Solament té relació amb l'ortodòxia religiosa? Quines experiències, quines pràctiques sorgeixen de la vivència de la fe?

La fe és un rampell, un crit intern de l'ànima que arriba a totalitzar la vida de qui l'experimenta. És la comunió perfecta d'una determinada veritat amb una determinada ànima. En eixe sentit, la fe és un esdeveniment, un succés impossible de predir, de ser calculat, que no té cabuda en aquesta realitat i que per tant l'eixampla. És, com a esdeveniment, un fet [...o el fet?] creador primigeni; i això és perquè, per damunt de tot, la fe es crea a si mateixa del no-res (de l'autèntic no-res, ocupant un espai abans inexistent) i entorn d'ella crea una vida nova, radicalment nova, radicalment eixamplada i oberta a una nova realitat.

Del mateix mode que és absurd menystindre a l'ovella que no sap volar o a l'ocell que no dóna llet, la comparació entre fe i ciència és un exercici estèril. Epistemològicament, són elements situats en ordres diferents per complet. Perquè la ciència no s'entén si no és com un acte de fe, una fe il·lustrada que nega tota exterioritat i que per tant es la més radical i intransigent de totes les fes. Una fe, a més, que nega la seua condició de tal i desterra tota veritat que afirme el seu origen en la fe. Una fe, en conseqüència, que cau en el seu propi parany, en una irresoluble aporia. Una fe que nega a les altres, però que per damunt de tot es nega a si mateixa. És la fe del no.

Al mateix temps, tota fe esdevé saber, tota fe és ciència pel mateix fet de ser fe. L'aparició d'una fe en l'esperit d'algú és l'esdeveniment fundacional d'una nova racionalitat, l'aparició d'un nou món, d'una realitat eixamplada que espera ser explicada per una raó igualment nova. La raó és l'instrument de què disposem per a exterioritzar un saber que, per definició, emana sempre de l'interior, i que mentre roman a l'interior és fe quan s'exterioritza esdevé saber. En la fe persisteix una ciència latent, una determinada veritat íntimament connectada a l'experiència d'un cos, a la seua existència.

Per això crec que l'oposició entre fe i raó és errònia tant pels qui neguen la vessant mítica (sic) de la raó com els que ho fan a l'inrevés: que creuen que la fe està més enllà de la raó i no es pot debatre i confrontar raonadament. Si la fe no esdevé ciència, si no emana d'ella un tipus de racionalitat que busca difondre's entre els comuns, resta com alguna cosa a mig realitzar-se, una mena de abort de l'esperit. L'humà, sempre social, inclinat sempre a deixar de ser un àtom aïllat, no pot realitzar-se mai si no és compartint-se, abandonant-se als seus comuns. Així, l'empatia, amb tota la seua profunditat, no es pot aconseguir si no és a través de la fe.

Ara bé, la fe com a esdeveniment té els seus límits. La pròpia existència, aquesta vida travessada perpètuament per situacions canviants, adopta la forma d'un etern tendir, d'un anar-a que mai no arriba a cap indret (fins el moment en què sobrevé la mort). Si la fe és la comunió perfecta d'una determinada veritat amb una determinada ànima, la fe ha de reflectir les tribulacions d'una ànima sempre mudable, ferida constantment per noves experiències, per una vida que no s'atura mai i que sempre es desborda a si mateixa. El fet singular, allò més sublim de la fe, és saber captar amb tota la seua intensitat un moment de l'existència, permetre al ser-vivent pensar-se a través d'ella i ser singularment conscient de si mateix. Però per això mateix és esclava del tendir, del fluir perpetu que defineix tant el curs dels rius com el de les ànimes.

Així mateix, l'empatia autèntica té els seus límits, correlat dels límits de la fe. Com transmetre una fe emanada del teu interior a un altre? Les connexions són sempre difícils, conflictives, problemàtiques i, fins a cert punt, peribles. Si l'empatia solament és possible a través de la fe, allò que queda impugnat com a irrealitzable és allò de la “comunió espiritual amb el món” o aquell humanisme abstracte que parla de la radical intimitat entre tots els éssers humans. La comunitat d'esperit, l'empatia, solament es pot aconseguir amb persones amb qui comparteixes alguna cosa més que la simple vida biològica, amb qui comparteixes una determinada vivència del món. Això no vol dir, però, que l'empatia no puga existir, sinó, al contrari, que és més comuna del que pot semblar.

Per últim, crec que la fe és, sempre, heretge. La fe, a desgrat de l'ortodòxia, mai no podrà ser considerada una cosa, una mena de pedra sòlidament instal·lada en l'esperit in saecula saeculorum. Es perfectament estrany a la fe el principi del tot o res, del “es té o no es té”. És impossible destil·lar de la fe una sèrie de dogmes que puguen definir-la i traslladar-la d'ànima en ànima, de vida en vida, com si tots nosaltres visquérem la mateixa vida i tinguérem les mateixes experiències, i d'elles emanaren les mateixes veritats. Una fe sincera, autèntica, esdevinguda saber (és a dir, pensada) mai no es podrà emmotllar a cap principi extern a ella, i per tant portarà el signe de l'heretgia amb ella.

La fe és una heretgia perquè transporta una intensitat tal, que és impossible constrènyer-la dintre d'institucions i dogmes.

Conflictes

No sabem si és cosa de naturalesa, o de cultura, o d'alguna altra condició desconeguda (fins i tot podria tractar-se de la Providència), però allò ben cert és que cap de nosaltres, en cap moment, ha viscut (ni ha sentit parlar mai) de cap societat on no hi proliferés el conflicte. La vida humana, que per necessitat és i ha de ser sempre social, està plena de conflictes que, com la pols, hi apareixen quasi com per sortilegi i que, si no es netegen adequadament, acaben colonitzant-ho tot i llevant-li a tot la lluentor pròpia de les coses sanes i ben cuidades.

El conflicte brolla per entremig de les relacions humanes, i d'ell està farcida la nostra societat. El seu origen i naturalesa no està del tot clar; molts pensadors han consagrat anys d'estudi a comprendre tant el seu perquè com els seus efectes. Aquesta mena de reflexions són necessàries, tant per l'amplitud d'un fenomen que ens afecta a tots com per la gravetat de les seues conseqüències. Però hem de tindre, d'avant-mà, una precaució: desconfiem d'aquells que retraten aquesta societat com idíl·lica o parlen d'una comunitat feliç i pacífica que es pergué i cal recuperar. En definitiva, no creguem els discursos que amaguen o relativitzen la condició conflictiva d'aquesta societat.

En el conflicte hi intervenim tots, no és cosa d'uns pocs. Adopta moltes formes i és present en quasi tots els contextos. D'ací podem treure una gran lliçó, que per a mi és fonamental: d'aquests conflictes (en plural) naixen cada dia pensaments, subjectivitats, experiències que ens aboquen una llum distinta sobre com és la societat en la que vivim. Si hi ha conflictes per tot arreu, de la seua vivència hi emanen unes veritats molt lligades a l'arrel d'aquesta societat, molt valuoses que podem aprofitar. Així fem una metamorfosi magnífica: convertim aquests conflictes dolorosos i divisors en energia transformadora d'aquest ordre social, al mateix temps que el comprenem en una profunditat incòmoda. Aprendre les lliçons que el conflicte social ens ensenya suposa la matèria bàsica sobre la qual es construeix el compromís social i polític. Al mateix temps que el posa a prova: la cara que mostra d'aquesta societat no és la més falaguera, i tot compromís parteix d'un sentiment d'amor, de pertinença al món en què vivim. Els sabers emanats de l'experiència del conflicte generen un estranyament de la imatge que es tenia de la societat, per presentar-la més amarga i fosca; aquesta és la prova a què es sotmet el conflicte, la tensió, com si li preguntaren «encara vols reivindicar que formes part d'aquesta societat? Encara vols implicar-te en salvar-la?».

He aprés moltes coses d'aquestes veritats conflictives, i encara tinc la sensació de que no he aprés res. L'existència d'aquest saber és la prova de que existeix el conflicte i que és quasi consubstancial a aquesta societat. I, també, de que les reflexions socials i polítiques que no l'atenen l'estan amagant i, en el fons, pretenen deixar oberts els conflictes i no avançar cap a la seua solució. I la societat millora sols quan aquest conflictes es resolen, a desgrat que després tornen a eixir uns altres, com sempre ha passat.

El botiguer

Hi havia una volta un botiguer que regentava una botiga antiga i desfeta, en la qual venia herbes per a infusió que provocaven els més estranys i pintorescos efectes en qui els bevia. Es sabia tots i cadascun dels que oferia, amb els seus noms científics, efectes i procedència, i n'hi havia milers. En moltes ocasions deixava passar vesprades senceres fent-ne el recompte. L'apassionaven, els seus beuratges. I va ser aquesta passió la que li va empentar a llogar un baix xicotet i trist en un racó oblidat de la part més vella de la ciutat, i en ell obrir la seua botiga. Va netejar de pols el local, va comprar el mobiliari, va encarregar les herbes a un majorista que ell coneixia i un bon dia va obrir al public la seua porta.

Al principi, el botiguer veia la seua botigueta mal adreçada com si fos la més luxosa del món, i solament de contemplar-la o pensar en ella se li omplia el pit d'orgull. Hi tenia il·lusió. Cada dia es plantava darrere del mostrador i observava la porta per la que havien d'entrar els clients amb els ulls encesos, sense cansament o avorriment. No esperava una gran afluència, està clar; ell, més bé, es recreava en la possibilitat de guanyar-se uns pocs clients fidels, que saberen apreciar les seues herbes. Això si seria prou, perquè no va obrir la seua botiga per fer-se ric. Però tenia clara una cosa: ell, que coneixia tan bé els efectes de les seues herbes, sabia que tenien un potencial tan gran que elles, per si a soles, podrien mantindre un centre comercial sencer. Molt més una xicoteta botiga, pensava. Així va començar el botiguer, la seua gran aventura.

En el moment de la novetat, va entrar algun passejant despistat, que va trobar agradable el local i va veure's sorprès pels productes que el botiguer oferia. Com a curiositat, s'emportava una xicoteta mostra de la infusió més pintoresca que havia trobat. També, algun veí va localitzar la tenda i va anar, en ocasions a buscar tes exòtics. Cada visita, cada venda, cada explicació era per al botiguer com una onada d'aire fresc que li pujava l'ànim. No era molta gent ni tampoc molts diners, però ell es trobava feliç de veure acomplit el seu somni.

La situació, a poc a poc, però, anà deteriorant-se. Els clients ocasionals cada volta eren menys, i els pocs veïns que anaven de tant en tant, a poc a poc deixaren d'acudir. El botiguer va poder comprovar, amb consternació, que la porta dels clients romania tancada fins i tot setmanes senceres. Per matar el temps i enganyar a la frustració, feia el recompte de les seues herbes i mantenia net el local. Però la desil·lusió va anar omplint-lo cada volta més, fins al punt que va anar, a poc a poc, descuidant les seues tasques a la botiga. I la botigueta, lentament, va anar omplint-se de pols i solitud, fins que el propi botiguer va dedicar més temps al bar del costat que al seu comerç, condemnat a l'oblit més inclement.

Finalment, el botiguer va trobar un altre treball que li permetia pagar les factures. Paradoxalment, no va deixar de pagar el lloguer de la seua botiga; al principi per error, però més endavant, perquè li era impossible desfer-se d'aquell xicotet local on havia dipositat els seus somnis. Així, aquella botiga amagada en un racó del cor antic de la ciutat, va acumular abandó i oblit, primer pels clients i visitants, que deixaren d'anar, i després pel seu propi regent.

I encara continua així.

Mediocritat

M'agrada la mediocritat. He buscat la definició en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Diu això: «que és de qualitat mitjana». Molt apropiada la definició, tan mediocre com la paraula que defineix.

La mediocritat és el regne d'allò poc impressionant, que no destaca. El contrari a l'excel·lència i la perfecció. És un regne poblat per la grisor, en molts sentits, començant pel fet que no és ni blanc ni negre, sinó un espai intermedi, impersonal. Podríeu sospitar que m'agrada eixe color... bé, m'agrada el que representa.

Hi ha coses que no m'agraden, evidentment, de la mediocritat. En especial aquella sensació associada d'insatisfacció penetrant, com si una vida mediocre fora una història interrompuda, sense final, sense culminació. Genera una ànsia d'acabar, o, amb un nom més comú, fa que vulguem eixir de la mediocritat, causa rebuig. Hom prefereix l'excel·lència a la mediocritat, hom aspira a la perfecció, amb molts noms: bellesa, intel·ligència, amor, fama, diners, reconeixement.

Però quan passege i veig la gent com viu la seua vida, i quan examine la meua pròpia, veig a soles mediocritat. Potser en un altre context, un altre país i una altra gent, més rica, més pròspera, més culta, la mediocritat no siga tan evident. Però, veges! He hagut de viure en el meu barri, entre aquesta gent i en el nostre racó de món. I per a mi mediocritat és sinònim de vida, d'autenticitat.

Hi veig pel centre, i fins i tot conec personalment persones que s'allunyen molt de la mediocritat. Gent excel·lent, brillant, guapa, amb èxit. Però no és la tònica comuna, i jo no m'aprope a aquesta gent. Són xiquetes flautistes a les que li espera una carrera brillant, oboistes que ha assolit el punt més alt a què es pot aspirar, catedràtics reconeguts internacionalment (que tenen fins i tot una entrada en la Viquipèdia!). Gent impressionant, magnífica, enlluernadora. Però jo no sóc així, i el meu barri no és poblat per gent com eixa.

M'agrada la mediocritat perquè si m'agrada, si l'accepte, m'estic acceptant tal qual sóc, i rebutge conscientment la lluita per eixir del seu domini. És la meua aposta davant el món, de fa ja molt de temps: no vull ser un gran personatge, no vull assolir l'excel·lència. Ni tan sols vull millorar, si això implica eixir de la mediocritat. Per què hauria de voler? M'agrada la meua vida, i és absolutament mediocre. No destaque en res, sóc «de qualitat mitjana», però tinc clara una cosa: que vull viure, i que el que he viscut és l'arma més poderosa per a seguir endavant.

Sé que sóc obscur i que dic coses amb poc de trellat. Supose que forma part de la meua mediocritat. El que vull dir solament és que voler eixir de les misèries de les nostres vides a voltes pot jugar-nos una mala passada. Que cal tindre molta cura, i rebutjar les eixides que no porten enlloc.

Si visc en un món dominat per la mediocritat, com he dit, també visc en un món que es rebutja a si mateix, que aspira ser excel·lent. Per això el meu barri és també l'escenari dels somnis més commovedors: gent que voldria ser més guapa, més intel·ligent, que voldria tindre un treball millor (o un treball a seques, tal i com estan les coses), que voldria estudiar o veure a son fill eixir de la droga (no ho neguem, sabem que hi ha aquest problema), que voldria tindre èxit en les seues relacions (aquest és meu!). D'una manera o d'altra els somnis poblen els nostres carrers, però estan impulsats per la necessitat, pels problemes d'unes vides a voltes més dures del que es mereixerien els seus titulars.

Alhora de triar per a nosaltres, però, hem de ser coneixedors de totes aquestes aspiracions, i saber distingir entre aquelles que porten a una vida millor i les que solament són el desig d'una Barbie de trobar el seu Kent, d'una Madonna de trobar el seu públic o d'un Cristiano Ronaldo de trobar el seu club. Hi ha qui somia amb una vida digna i qui somia amb un anunci de televisió. Hauríem de poder trobar-nos entre el primer grup (almenys és el que jo busque, i recomane a qui em vulga atendre).

Una vida digna no és perfecta, no és la fama, la bellesa i l'èxit que veiem en televisió o que observem en alguns dels nostres coneguts. Per això no és incompatible amb la mediocritat. Al contrari: una vida mediocre que no aspire ser meravellosa és una vida molt digna, i paga la pena viure-la.

Vaig a confessar una cosa: sóc mediocre, però tinc moltes coses a aportar a les persones que m'envolten. No canviaré el món ni res paregut, però puc fer una cosa: tindre clar què vull per a mi i per al món on jo visc, i puc treballar amb humilitat en eixa direcció. No m'espanta que el meu valor no es veja reflectit en estadístiques, notes i reconeixements, si sé que està, gran o xicotet, i compte amb ell per a viure amb dignitat.

Diumenge, després d'un sacrifici no recompensat

Tinc una sensació estranya...

Ara que ho pense, me n'adone que m'ha acompanyat durant tot aquest curs. És la sensació de que ja no et queden forces, de que estàs gastant l'últim cartutx que et quedava, sempre al límit de les teues possibilitats. Fas un gran esforç, i ho aguantes posant-te metes a curt termini, un moment de descans i recompensa: un té fumejant i un llibre al balcó del migdia, una nit d'ska i d'amics, una celebració amb la banda... però eixa recompensa no arriba, i solament queda el sacrifici que has fet i el que et queda per fer.

I, sorprenentment, encara disposes de forces que creies que no tenies. Aguantes i aguantes, suportes la decepció, la dissolució com sucre en aigua d'aquells moments que necessitaves per a seguir endavant. Pensaves que els necessitaves, i de fet els necessites, però no venen i tu continues. 

Continues.

Caminant, sempre caminant, sempre endavant, sense descans, sense pau. Una lluita titànica en una recta final que és molt més que el final d'un curs, és el final d'una vida sencera, de vint anys que acaben tot just comence juny.

Em dóna la sensació de que estic navegant sobre una barqueta de fusta cap a una cascada gegantina. L'aigua encara esta calma, tot va més o menys fluid, però comences a sentir el soroll de l'aigua caient ferotge, i et vas adonant de que no pots evitar morir esclafat per aquell riu traïdor que, lentament però inexorablement, t'ha portat fins a eixe final fatal. Què passarà després? Ningú no ho sap, i el que menys ho sospita de tots sóc jo. Però de ben segur que no seré el mateix. S'acosta el final d'una etapa; i serà un final marcat per la foc, la sang i les llàgrimes. I comença un altra... que em fa una por tal que em paralitza.

Jo, xicotet i sòl sobre un riu immens, sotmès inerme als poders inclements de la natura. Què puc fer, jo, contra això?

Mentrestant, em conec i sé que aquest aguantar i suportar passa factura, que sembla que puc però solament ho sembla. Que les forces que gaste venen d'algun indret, i que les necessitava per a alguna cosa que no sé, que exhaurint-les estic esgotant una reserva valuosa. Però no em queda més remei, haig de fer i faig... ja vindrà el moment en què comprenga com de profund m'ha afectat tot això.