Hi havia una volta un
botiguer que regentava una botiga antiga i desfeta, en la qual venia
herbes per a infusió que provocaven els més estranys i pintorescos
efectes en qui els bevia. Es sabia tots i cadascun dels que oferia,
amb els seus noms científics, efectes i procedència, i n'hi havia
milers. En moltes ocasions deixava passar vesprades senceres fent-ne
el recompte. L'apassionaven, els seus beuratges. I va ser aquesta
passió la que li va empentar a llogar un baix xicotet i trist en un
racó oblidat de la part més vella de la ciutat, i en ell obrir la
seua botiga. Va netejar de pols el local, va comprar el mobiliari, va
encarregar les herbes a un majorista que ell coneixia i un bon dia va
obrir al public la seua porta.
Al principi, el botiguer
veia la seua botigueta mal adreçada com si fos la més luxosa del
món, i solament de contemplar-la o pensar en ella se li omplia el
pit d'orgull. Hi tenia il·lusió. Cada dia es plantava darrere del
mostrador i observava la porta per la que havien d'entrar els clients
amb els ulls encesos, sense cansament o avorriment. No esperava una
gran afluència, està clar; ell, més bé, es recreava en la
possibilitat de guanyar-se uns pocs clients fidels, que saberen
apreciar les seues herbes. Això si seria prou, perquè no va obrir
la seua botiga per fer-se ric. Però tenia clara una cosa: ell, que
coneixia tan bé els efectes de les seues herbes, sabia que tenien un
potencial tan gran que elles, per si a soles, podrien mantindre un
centre comercial sencer. Molt més una xicoteta botiga, pensava. Així
va començar el botiguer, la seua gran aventura.
En el moment de la
novetat, va entrar algun passejant despistat, que va trobar agradable
el local i va veure's sorprès pels productes que el botiguer oferia.
Com a curiositat, s'emportava una xicoteta mostra de la infusió més
pintoresca que havia trobat. També, algun veí va localitzar la
tenda i va anar, en ocasions a buscar tes exòtics. Cada visita, cada
venda, cada explicació era per al botiguer com una onada d'aire
fresc que li pujava l'ànim. No era molta gent ni tampoc molts
diners, però ell es trobava feliç de veure acomplit el seu somni.
La situació, a poc a
poc, però, anà deteriorant-se. Els clients ocasionals cada volta
eren menys, i els pocs veïns que anaven de tant en tant, a poc a poc
deixaren d'acudir. El botiguer va poder comprovar, amb consternació,
que la porta dels clients romania tancada fins i tot setmanes
senceres. Per matar el temps i enganyar a la frustració, feia el
recompte de les seues herbes i mantenia net el local. Però la
desil·lusió va anar omplint-lo cada volta més, fins al punt que va
anar, a poc a poc, descuidant les seues tasques a la botiga. I la
botigueta, lentament, va anar omplint-se de pols i solitud, fins que
el propi botiguer va dedicar més temps al bar del costat que al seu
comerç, condemnat a l'oblit més inclement.
Finalment, el botiguer va
trobar un altre treball que li permetia pagar les factures.
Paradoxalment, no va deixar de pagar el lloguer de la seua botiga; al
principi per error, però més endavant, perquè li era impossible
desfer-se d'aquell xicotet local on havia dipositat els seus somnis.
Així, aquella botiga amagada en un racó del cor antic de la ciutat,
va acumular abandó i oblit, primer pels clients i visitants, que
deixaren d'anar, i després pel seu propi regent.
I encara continua així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada