La ciutat és un organisme estrany i contradictori. Respira a través de carrers plens a vessar de soroll, color i activitat. La seua forma la delimiten titànics blocs d'edificis de colors cridaners que miren imponents des de les altures. Es distribueix en zones distintes i jerarquitzades, no solament pels serveis de què disposen, sinó també en la bellesa dels seus espais i la dignitat de la seua consideració. I entremig de tot açò, l'ànima de la ciutat: minúscules cèl·lules que corren per les venes d'un espai buit; que donen vida als espais; que fan, sense pretendre-ho, ciutat. Persones que no solament transiten o habiten, sinó que també valoren i dignifiquen, que pensen la ciutat. Que saben dialogar amb ella, que saben exigir-li i pressionar-la. Persones que construeixen una vida en els espais buits, que ocupen els marges que deixa la rajola, l'asfalt i el formigó, i d'aquesta forma construeixen l'espai urbà i li donen sentit.
Però també són aquelles persones que es troben sota el jou d'una ciutat més gran i poderosa que els seus habitants. Un carrer, gris, amb arbres frondosos als costats, cotxes aparcats i circulant, un estret marge per a caminar i desenes de metres de parets de rajola roja o de gris formigó, i una fina línia de cel al cim. Tot plegat és tan enorme... pareix impossible influir des de la posició minúscula d'una persona del carrer. Així els ciutadans pareixen víctimes sordes d'una ciutat hostil, no feta a la seua mesura. En la meua opinió, la condició de l'urbanita és la condició de l'home actual: tot és massa gran per a ell, com pot influir que processos tan enormes? Es troba atrapat en un espai inert i magnific.
Els veïns fan la ciutat, li donen forma, però al mateix temps viuen en una ciutat estranya, aliena: aquesta és una de les paradoxes de la condició urbana.
