El català i el nihilisme

"Trie fer servir el català sent conscient del notable desavantatge que això implica per a mi. Trie fer servir el català assumint el sacrifici de renunciar a una llengua tan potent com la castellana. Ho faig perquè sóc lliure de fer-ho, perquè vull fugir de l'esclavatge de la “tria correcta”. Trie una llengua obsoleta, limitada i desconeguda pel món perquè hui és un acte de resistència."

Aquesta és una declaració de principis que vaig elaborar fa molt poc. L'he transcrit exactament tal qual la vaig formular en el seu primer moment perquè tal qual la sent. No sempre he pensat igual. He compartit l'esperit humanista de preservació de la diversitat cultural implícit en molts dels hui notables defensors del català o valencià. He tingut idil·lis amb un nacionalisme radical i antiespanyolista, en els quals la resistència que implicava emprar el català era entesa com una oposició plana i directa al castellà i a la cultura espanyola que volia eliminada de la meua terra. He sentit l'empenta il·lusionadora del projecte de reconstrucció i dignificació del català, com si la meua aportació importés de veres en un món tan enorme com aquest. He manifestat oberta o vetlladament totes aquestes postures amb apassionament engrescador igual que ara les mire amb melàngica distància i escepticisme, des d'un racó d'un immens desert.

Ara tot això és part de la meua personal història recent. El canvi es pot explicar de moltes formes i des de molts punts de vista, tots ells vàlids. I és la meua tasca elaborar-los tots. Però, potser, un que s'articula al fons siga, solament, el haver crescut. Potser la maduresa s'ha emportat totes aquestes il·lusions i fantasies polítiques a algun racó amb la força del vent, i m'ha deixat en un paisatge desolat de nihilisme i desorientació. Perquè, en definitiva, l'acte de resistència de l'ús del català, contra què resisteix? No ho sabria ben bé dir, contra tot i no-res alhora. No tinc una resposta clara, que em satisfés. Però, curiosament, no em preocupa gaire: el temps donarà respostes a aquestes preguntes. Solament haig de tindre paciència, perquè la tasca és àrdua.

No obstant tot, no estic disposat a renunciar a aquesta declaració. No vull una fugida fàcil, una tornada enrere, que m'allibere d'aquest enrenou en què el meu cap es troba des de fa temps envolt. No vull tornar a experimentar aquells intensos sentiments, aquella militància política dels actes, els símbols i les emocions, que solament són una bena fina que oculta una ferida supurant. Com l'Àngelus Novus de Walter Benjamin, mirant amb horror el passat no puc sinó fugir cap endavant. Però aquesta fugida, que l'entenc com una autèntica travessia pel desert, i que no sé si durarà quaranta anys, per mi es confon amb la calma d'aquest espai buit. Per mi és un transitar tranquil, sospesat, lent, en el qual cal assaborir l'amarg plat de veure les antigues conviccions, altives i irreductibles, acusades i interrogades inclementment pel jutge d'una raó cega i sorda.

En aquella declaració de principis que corona aquest article percep ràbia, una ràbia que, en la meua opinió, forma part de la vida contemporània. El món en què vivim tots, la desorientació és un fenomen molt extens, molt més enllà del meu trist i solitari cervell. Però el buit és l'altra cara d'aquesta moneda: sobre el no-res, solament podem caure cap a la foscor, sense res al que agarrar-se, i sense cap mà estesa per salvar-nos de la caiguda lliure. Autors que em són cars han destacat una gran paradoxa d'aquest immens i inhòspit món nostre: com més junts ens trobem, com més connectats a la infinita xarxa que la societat ens regala, més radicalment sols estem i ens sentim. Tot això genera ràbia, però una ràbia cega que es manifesta de formes diverses i contradictòries, caòtiques i capritxoses. Aquest és un dels legats de la modernitat nostra, o més bé de la postmodernitat nostra.

O això crec, no ho sé.

Dies ventosos

Hui fa molt de vent. Porta fent-ho durant uns quants dies. És un espectacle meravellós. Les fulles dels arbres em balancegen amb fúria, ensenyant les dues cares del verd en una dansa agitada. Però el més corprenedor de tot és el soroll del vent. Bufa com si xiulés des de la llunyania, i ràpidament el segueix el cor de les fulles lamentant-se en nombre infinit. A continuació es calma, capritxosament, per tornar l'embranzida una altra vegada, furiós contra no es sap què o qui. Com una bufetada, t'arriba a la cara, et despentina i t'agita les robes. Et fa plorar els ulls i els oïts s'ensordeixen per un xiulit insistent i agut, que puja i baixa a plaer. El sol no aconsegueix calfar, ni ficar pau en tot aquell desordre, solament acompanya amb una llum esmorteïda, pobra, d'un color groc blanquinós. I el cel blau emmarca aquest anar i vindre dels arbres, com si li dedicaren una macabra dansa ritual. És un espectacle meravellós.

I a sota, les persones, enfundades en abrics gruixuts i amb les mans a les butxaques, caminen dificultosament, amb els muscles arronsats i cara de pomes agres. Els cabells llargs semblen voler fugir cap endavant, mentre tossut el cos del seu amo es tira cap enrere, entestat en no caure per la força del vent. Un home de vora la quarantena, abrigat amb elegància i amb els cabells entre castanys i grisos, es troba amb un noi que anirà pels vint-i-cinc anys, amb la caputxa de la suadera negra sobre el cap. La trobada es produeix en un cantó allunyat d'una plaça deserta. Es saluden amb el cap: l'aldarull de la natura no deixa lloc a la comunicació de les persones. L'home acurta la distància més i somriu. Al xic també se li deixa entreveure un somriure còmplice, però més forçat, com si no el sentís. De sobte, l'home, fent un senyal amb el cap, agafa al jove pels malucs, que es deixa emportar dòcilment fins a un bar que hi ha a la plaça. L'home deixa entrar gentilment al jove davant d'ell. Sembla que aquesta cortesia els ha divertit. A dintre es senten alleugerits per la treva que el vent els concedeix i sospiren agraïts. Tampoc hi ha ningú dintre del bar, llevat del barman que els mira un tant suspicaç des de l'altre costat de la barra. Per les finestres es veu l'espectacle d'aquell vent ferotge volent arrencar els arbres de la terra. S'asseuen. El cambrer s'acosta i ells demanen dos cafès, un sol i un altre amb llet.

– Hui és un dia especial.

– Ah sí?

– Sí, molt especial.

– I per què?

– Has vis quin vent que fa?

– Sí, és increïble.

– M'encanten els dies ventosos. Pareix com si la natura volgués emportar-s'ho tot, arrencar-ho i dur-se'l cap un altre indret.

– Mmm, sí potser. Tenen el seu encant. Però vigila no agafes un constipat amb tanta corrent.

– Sí... Escolta, volia preguntar-te una cosa.

– Endavant.

– M'estimes?

– Quina pregunta és aquesta? Home...

– Solament contesta.

– Saps perfectament la resposta. O és que no t'ho demostre?

– Ja, està be... Dis-me, com està la teua muller?

– Ara em vens amb la meua dóna? Però que et passa ara?

– I el teu fill? ara deurà de tindre vora...

– Deu any farà en desembre. Què coi et ronda pel cap?

– Res. Solament que hui és un dia molt especial. Vine, vull ensenyar-te una cosa.

– Estàs molt estrany.

– Segueix-me

Ixen del bar i el xic condueix a l'home cap a un portal proper. No hi ha ningú al carrer, ni tan sols passen cotxes. Però no hi ha calma, el vent bufa i les coses dansen amb ell amb fúria. Supliquen clemència inútilment. I les dues figures caminen lentament, encongides en mig de l'espectacle gris. Caminen juntes, com protegint-se l'un a l'altre. S'escolen amb parsimònia dintre del portal i desapareixen de la plaça.

Damunt d'un edifici de color verd, en el terrat, les dues figures, l'home major i elegant i el jove amb suadera reapareixen. A aquella altura, el vent és tan fort que el xiulit a les orelles es converteix en un crit terrible i agut, i les ràfegues semblen bufetades que per poc poden fer caure a un home fet i dret. És tan intens que a penes sí es pot parlar, i pareix com si el sol fos encara més llunyà que a peu de carrer. En canvi, a la vista, tot pareix més calmat, com que res no es bressola amb la nana esfereïdora del vent. Les moles dels edificis toleren estoiques les embranzides com si no hi hagueren. Aquest espectacle aconsegueix imposar inquietud a l'home gran, que roman al costat de la porta mirant d'aixoplugar-se d'alguna forma. Però el jove... el jove s'acosta parsimoniosament a la barana. Quan arriba es gira per mirar als ulls a l'home que l'observa amb cautela. Una llàgrima del jove se l'emporta el vent.

I aleshores es llança a l'espai, buit.

Història d'una por

Mirava a l'infinit amb els ulls vidriosos. Semblava absent. Però totes les mirades es posaven en ell. Hi havia algunes mirades encuriosides, hi havia mirades indulgents, mirades commogudes, però sobretot hi havia centenars de mirades d'encoratjada indignació. Homes arrugats i de cabells grisos, dames formoses enjoiades amb opulència, altius joves amb elegants túniques, velles encorbades amb el cap cobert. Tots ells compartien fúria i sed de justícia en els ulls. I, en canvi, aquell xic semblava aliè al sentiment que sobrevolava perillosament al seu voltant. La seua ment es delia amb una mirada que solament ell veia.

El silenci era tens, tan sols trencat pels sonors passos del fiscal, que ressonaven en les parets de marbre de la basílica. Mentre passejava d'un costat a l'altre, mirava greument a l'acusat, lligat de mans i peus per cadenes de ferro en mig de tota l'estància. L'auditori aguaitava la intervenció del fiscal, una multitud callada que observava l'escena amb el cor en la mà. L'acusat continuava posant la seua mirada en algun indret fora d'aquest món. Pareixia com si per un accident hagués arribat a un lloc on no hauria d'estar. Però tota aquella munió s'havia congregat en aquell lloc per presenciar el judici que contra ell es celebrava. Tots estaven àvids de veure jutjat i condemnat a l'home del que es deia havia comés tal aberració contra la natura que ni a pronunciar-lo s'avenia la gent pietosa. Quan el fiscal va trencar el silenci amb la seua veu profunda, tota l'estància es va estremir, i l'acusat va haver d'abandonar el seu estat d'absentisme, fixant una mirada confosa en qui l'acusava.

– Ecce homo! Ací el tenim, al infame que amb les seues pràctiques perverses, amb la seua negra perfídia ha tacat el blanc i pur mantell de la santedat! Aquell que ha faltat al seu sagrat deure i ha insultat Déu amb els seus pecaminosos hàbits! Què potser no coneixia les Sagrades Escriptures? Què potser era ignorant de la pietosa paraula dels profetes inspirats per Déu? No, germans, no! Coneixia molt bé el manament diví, doncs és un home format en l'estudi dels textos sagrats, com molt bé sabem. I si no és ignorància, si alhora de caure en tan pèrfides pràctiques sabia l'insult que proferia al Nostre Senyor, què pretenia si no era delir-se amb el sacrilegi? Qui altre podia inspirar semblant crim si no és el propi Satanàs? Aquest home ha faltat al seu sagrat deure, ha traït a Déu i a la seua comunitat i per això mereix el càstig més sever que a home es puga infligir en la Terra. Doncs un pecat, per molt pèrfid que aquest siga, és encara més greu si el perpetra qui havia de ser una font d'exemple de virtut i pietat per a la seua comunitat. Quina clemència podem concedir, davant tal ignomínia?

El dit del fiscal s'elevava en mig de l'espai buit i travessava l'ànima d'aquell home emmanegat i abatut, desposseït de tota dignitat. Amb el cap clot, ja no trobava cap amagatall contra aquella fletxa que imperiosa li requeria paraules de defensa. Però, quines paraules es poden posar a un sentiment que mai no comprendríem? Com fer-los entendre? La gent, davant el seu obstinat silenci, començava a inquietar-se, i es sentia una remor de xiuxiuejos com una mar llunyana.

– «La mesura de l'amor és amar sense mesura». Jo... jo solament sóc culpable d'estimar. D'allotjar en mi un sentiment i un impuls que creia inspirat per Déu. Déu inspira tot amor, perquè Déu és amor, i al seu calor no vaig tindre por. No, no vaig tindre por. No vaig pensar les conseqüències, que em trobaria ací, davant de tota la congregació, lligat i exposat a humiliació pública. I ara... ara no el trobe... no el veig... s'ha escolat per alguna esquerda amagada...

– Inspirat per Déu, dius? És possible que Déu fomente un acte contra la natura que ell mateix ha creat? Quin amor és aquest, que provoca a crims contra el manat per Déu? Solament un inspirat pel diable, al que tu vas obrir els braços, i pel qual estàs contaminat. Pèrfid! Recorda la condemna de Sodoma! Recorda el Levític: «no jauràs amb home igual que amb dona, doncs és un acte abominable» (18:22). Nostre Senyor Déu Totpoderós és clar, la seua Veritat és Universal. ¡¡El teu crim també ho és!!

– Elí, Elí, lama-sabctani!– L'acusat va deixar caure una llàgrima, mentre queia de genolls al sòl.

– Llàgrimes de culpa! Plany de qui es sap descobert, de qui ja no pot ocultar sota confoses invocacions a “l'amor” el que solament és vici. Aquesta és la prova, germans, de que aquest home ens ha traït, de que ha tacat a la nostra comunitat davant Déu. Una lacra que haurem d'expiar per tornar a la via recta de la virtut, i abandonar el vici que representa aquest pervers, aquest atemptat a tota natura. Que les flames expien els nostres pecats i condemnen a qui ha de ser condemnat!– La multitud va aclamar enfervorida. «A la foguera amb l'invertit!», cridaven uns; «traïdor, monstre!», uns altres.

– Pare, una sola cosa et demana un traïdor, una sola mercè aquest qui s'ha deixat corrompre pel vici: que el protegisques a ell, que no em recorde ni recorde res de tot això, que per sempre siga aliè al dolor que m'afligeix. Protegeix-lo, Pare, d'aquest suplici, t'ho suplique!– La gent feia xivarri, cada vegada més ensordidor. Ja venien els guàrdies a emportar-se'l a la foguera quan el fiscal, oint l'última súplica d'aquell infeliç, li va dir, com compadint-se:

– No has de patir per ell, tot el mal que havia de patir en aquest món ja l'ha sofert. Va ser ell qui et va acusar, miserable. Ara t'aguaita des de les profunditats de la terra, on les flames mai s'extingeixen. No el fem esperar massa, doncs.

Mentre caminava cap al seu destí final, la seua mirada tornava a ser absent. No mirava a cap indret en concret, i de totes les mirades que es posaven en ell, solament una en podia veure: la d'aquell per qui havia estimat i patit, aquell que fou la causa de la seua vida i de la seua mort. Aquells ulls blaus que el van perdre. Fins que, al final, va divisar dues estaques sobre dos turons de palla. Una tenia lligat un cos ennegrit i encara el fum s'elevava fins el cel. I eixos ulls blaus, miraven esfereïts a no cap indret des d'aquella altura. Aleshores les flames es van emportar el que mai no havia d'haver començat.

Ciutat

La ciutat és un organisme estrany i contradictori. Respira a través de carrers plens a vessar de soroll, color i activitat. La seua forma la delimiten titànics blocs d'edificis de colors cridaners que miren imponents des de les altures. Es distribueix en zones distintes i jerarquitzades, no solament pels serveis de què disposen, sinó també en la bellesa dels seus espais i la dignitat de la seua consideració. I entremig de tot açò, l'ànima de la ciutat: minúscules cèl·lules que corren per les venes d'un espai buit; que donen vida als espais; que fan, sense pretendre-ho, ciutat. Persones que no solament transiten o habiten, sinó que també valoren i dignifiquen, que pensen la ciutat. Que saben dialogar amb ella, que saben exigir-li i pressionar-la. Persones que construeixen una vida en els espais buits, que ocupen els marges que deixa la rajola, l'asfalt i el formigó, i d'aquesta forma construeixen l'espai urbà i li donen sentit.

Però també són aquelles persones que es troben sota el jou d'una ciutat més gran i poderosa que els seus habitants. Un carrer, gris, amb arbres frondosos als costats, cotxes aparcats i circulant, un estret marge per a caminar i desenes de metres de parets de rajola roja o de gris formigó, i una fina línia de cel al cim. Tot plegat és tan enorme... pareix impossible influir des de la posició minúscula d'una persona del carrer. Així els ciutadans pareixen víctimes sordes d'una ciutat hostil, no feta a la seua mesura. En la meua opinió, la condició de l'urbanita és la condició de l'home actual: tot és massa gran per a ell, com pot influir que processos tan enormes? Es troba atrapat en un espai inert i magnific.

Els veïns fan la ciutat, li donen forma, però al mateix temps viuen en una ciutat estranya, aliena: aquesta és una de les paradoxes de la condició urbana.