Dies ventosos

Hui fa molt de vent. Porta fent-ho durant uns quants dies. És un espectacle meravellós. Les fulles dels arbres em balancegen amb fúria, ensenyant les dues cares del verd en una dansa agitada. Però el més corprenedor de tot és el soroll del vent. Bufa com si xiulés des de la llunyania, i ràpidament el segueix el cor de les fulles lamentant-se en nombre infinit. A continuació es calma, capritxosament, per tornar l'embranzida una altra vegada, furiós contra no es sap què o qui. Com una bufetada, t'arriba a la cara, et despentina i t'agita les robes. Et fa plorar els ulls i els oïts s'ensordeixen per un xiulit insistent i agut, que puja i baixa a plaer. El sol no aconsegueix calfar, ni ficar pau en tot aquell desordre, solament acompanya amb una llum esmorteïda, pobra, d'un color groc blanquinós. I el cel blau emmarca aquest anar i vindre dels arbres, com si li dedicaren una macabra dansa ritual. És un espectacle meravellós.

I a sota, les persones, enfundades en abrics gruixuts i amb les mans a les butxaques, caminen dificultosament, amb els muscles arronsats i cara de pomes agres. Els cabells llargs semblen voler fugir cap endavant, mentre tossut el cos del seu amo es tira cap enrere, entestat en no caure per la força del vent. Un home de vora la quarantena, abrigat amb elegància i amb els cabells entre castanys i grisos, es troba amb un noi que anirà pels vint-i-cinc anys, amb la caputxa de la suadera negra sobre el cap. La trobada es produeix en un cantó allunyat d'una plaça deserta. Es saluden amb el cap: l'aldarull de la natura no deixa lloc a la comunicació de les persones. L'home acurta la distància més i somriu. Al xic també se li deixa entreveure un somriure còmplice, però més forçat, com si no el sentís. De sobte, l'home, fent un senyal amb el cap, agafa al jove pels malucs, que es deixa emportar dòcilment fins a un bar que hi ha a la plaça. L'home deixa entrar gentilment al jove davant d'ell. Sembla que aquesta cortesia els ha divertit. A dintre es senten alleugerits per la treva que el vent els concedeix i sospiren agraïts. Tampoc hi ha ningú dintre del bar, llevat del barman que els mira un tant suspicaç des de l'altre costat de la barra. Per les finestres es veu l'espectacle d'aquell vent ferotge volent arrencar els arbres de la terra. S'asseuen. El cambrer s'acosta i ells demanen dos cafès, un sol i un altre amb llet.

– Hui és un dia especial.

– Ah sí?

– Sí, molt especial.

– I per què?

– Has vis quin vent que fa?

– Sí, és increïble.

– M'encanten els dies ventosos. Pareix com si la natura volgués emportar-s'ho tot, arrencar-ho i dur-se'l cap un altre indret.

– Mmm, sí potser. Tenen el seu encant. Però vigila no agafes un constipat amb tanta corrent.

– Sí... Escolta, volia preguntar-te una cosa.

– Endavant.

– M'estimes?

– Quina pregunta és aquesta? Home...

– Solament contesta.

– Saps perfectament la resposta. O és que no t'ho demostre?

– Ja, està be... Dis-me, com està la teua muller?

– Ara em vens amb la meua dóna? Però que et passa ara?

– I el teu fill? ara deurà de tindre vora...

– Deu any farà en desembre. Què coi et ronda pel cap?

– Res. Solament que hui és un dia molt especial. Vine, vull ensenyar-te una cosa.

– Estàs molt estrany.

– Segueix-me

Ixen del bar i el xic condueix a l'home cap a un portal proper. No hi ha ningú al carrer, ni tan sols passen cotxes. Però no hi ha calma, el vent bufa i les coses dansen amb ell amb fúria. Supliquen clemència inútilment. I les dues figures caminen lentament, encongides en mig de l'espectacle gris. Caminen juntes, com protegint-se l'un a l'altre. S'escolen amb parsimònia dintre del portal i desapareixen de la plaça.

Damunt d'un edifici de color verd, en el terrat, les dues figures, l'home major i elegant i el jove amb suadera reapareixen. A aquella altura, el vent és tan fort que el xiulit a les orelles es converteix en un crit terrible i agut, i les ràfegues semblen bufetades que per poc poden fer caure a un home fet i dret. És tan intens que a penes sí es pot parlar, i pareix com si el sol fos encara més llunyà que a peu de carrer. En canvi, a la vista, tot pareix més calmat, com que res no es bressola amb la nana esfereïdora del vent. Les moles dels edificis toleren estoiques les embranzides com si no hi hagueren. Aquest espectacle aconsegueix imposar inquietud a l'home gran, que roman al costat de la porta mirant d'aixoplugar-se d'alguna forma. Però el jove... el jove s'acosta parsimoniosament a la barana. Quan arriba es gira per mirar als ulls a l'home que l'observa amb cautela. Una llàgrima del jove se l'emporta el vent.

I aleshores es llança a l'espai, buit.