Estimar la vida no és un acte plaent; seria un error deixar-se enganyar per l'aparent atractiu de la idea, que sembla abocar-nos al gaudi i a l'oci, a l'experiència de la vida com si aquesta solament fos agradable. És una disposició esfereïdora, radical, que comporta una comprensió profunda del que implica la vida i que passa necessàriament per la seua desmitificació. No es pot assimilar l'estima de la vida a l'estima del plaer, pròpia de la moral hedonista que, segons sembla i solament des d'un punt de vista superficial, impera en la nostra societat. L'hedonisme implica una percepció de la vida tancada en si mateixa, recollida sobre una experiència solament llegida a través de la contraposició plaer/dolor. L'hedonisme es contraposa així al vitalisme; en comptes d'explorar totes les conseqüències de la vida imposa un vel de silenci envers aquells elements que causen dolor, que són separats i contraposats a la vida mateixa quan, en realitat, no se'n poden destriar. El problema de l'hedonisme és que, de fet, ens allunya de l'estima a la vida perquè deliberadament obstrueix una comprensió del que implica en la seua totalitat.
Aquest és l'error bàsic, terrible per a nosaltres, de tota la indústria del gaudi. L'escissió hedonista entre plaer i dolor té una materialització real en la nostra societat: la indústria del gaudi disposa d'una gran quantitat de bens i serveis que ofereixen solament el costat agradable de l'experiència dels seus productes. Meló d'Alger sense grana, cafè descafeïnat, dolç sense sucre, cervesa sense alcohol... tota una gama de productes fabricats sobre la base de limitar l'experiència a la seua vessant plaent. Lluny de ser açò una banalització, és l'essència mateixa d'allò que ens impedeix estimar la vida amb totes les seues conseqüències. Perquè aquests productes són símptoma i origen d'un estil de vida que venera aquests rituals del gaudi com si a través d'ells assolirem alguna mena de transcendència. El budisme i totes les doctrines orientals sobre la «recerca interior», el body-building, la vida sana i la recerca de la bellesa són solament l'anvers d'aquesta vessant hedonista de l'experiència. Es genera una mena d'obsessió pel gaudi, una fixació malaltissa per acostar-nos a la vessant agradable de les coses i rebutjar la part menys plaent. Per a arribar a aquest punt és necessari un fet traumàtic primerenc que ens aboque a rebutjar la vida, negar-la i voler allunyar-se d'ella. Allò desagradable, dolorós, o simplement difícil es gestionat com un fantasma impossible d'experimentar per una mena de bloqueig psicològic. Així, en els nostres temps, la cara obscura de la vida, el tabú més inefable és el dolor. El dolor és el fantasma que ens persegueix i del que fugim per damunt de qualsevol cosa. No cal dir que no sempre ha estat així.
Molts crítics amb la política de l'anterior president dels Estats Units, Geroge Bush fill, han denunciat la influència que el pànic ha tingut per a que la seua política, clarament lesiva amb els drets i llibertats dels ciutadans americans, s'aplicara amb èxit. Naomi Klein ha parlat de la «doctrina del shock», un principi segons el qual el bloqueig que ens provoca un fet traumàtic (com ara els atemptats de l'11 de setembre de 2001) serveix per aplicar polítiques neoliberals que d'altra forma no hauria sigut possible engegar. Aquesta «doctrina del shock» ens serveix per explicar l'estratègia bàsica a través de la qual una sèrie de valors i expectatives s'imposen en la nostra vida. Amb la traumatització del dolor, la impossibilitat de gestionar-lo emocionalment, ens abandonem a un terror impossible i a una fugida desesperada en direcció contrària cada volta que apareix. El gaudi es transforma per tant en un fet transcendent, en el destí en el qual la nostra ànima reposa després del trasbals que li ha provocat l'experiència del dolor. A través d'aquest procés, el gaudi es converteix en una ideologia de vida.
Aquesta ideologia, basada en el fet traumàtic de l'experiència del dolor i l'abandó al plaer com a pàtria definitiva, és la que impera en la nostra societat. No es tracta d'una ideologia que hom abrace lliurement, sinó que s'estén aplicant aquesta «doctrina del shock» en un sentit micropolític. Ens trobem per tant lligats a aquesta moral hedonista mal entesa. El problema principal de tot plegat és que, malgrat el que puga semblar a simple vista, això ens impedeix viure i, en última instància estimar la vida perquè, d'alguna manera, no sabem realment en què consisteix. La vida tal i com l'entén aquesta ideologia dominant es tanca en si mateixa, en el sentit de que es limita a pensar-se a través de la mateixa vida, incapaç d'incloure altres elements externs a ella. La reducció de tot al binomi gaudi/dolor limita la nostra experiència, constreny la nostra vida dintre de les seues pròpies reixes. Perquè allò que confirma la vida i la restitueix en tota la seua plenitud és, de fet, la seua excel·lència, l'excés de vida.
L'estima de la vida es veu reflectida en la famosa paradoxa del soldat que va formular Charteston. El soldat que es veu rodejat d'enemics, per poder salvar la vida, ha d'arreplegar coratge i enfrontar-se als enemics, i per a fer-ho necessita per una banda voler viure, però al mateix temps sentir una mena de desinterès per la vida, indiferència davant la perspectiva de la mort. Si s'abandonara a l'impuls de viure fugiria, amb la qual cosa el matarien. Si, pel contrari, abraçara la mort seria un suïcida i també moriria. Cap de les dues postures pot fer reeixir al soldat de la seua disjuntiva, solament una combinació paradoxal entre l'estima i desinterès per la vida el permetria seguir viu. Aquesta paradoxa ens ajuda a comprendre que estimar la vida no és solament voler viure (màxima que ràpidament ens aboca la la seua deducció lògica, la de voler viure bé), no consisteix en centrar-se en la vida com a tal sinó de superar-la. És l'excés de vida, és a dir, anar més enllà de la pròpia vida, allò que realment la confirma i la fa aparèixer davant els nostres ulls. Ha d'existir una mena de desinterès, la voluntat de situar-se en un plànol superior allò que ens permetria acceptar el dolor i per tant percebre la vida en la seua plenitud.
En aquest sentit, la ideologia que venera el «coneix-te a tu mateix» socràtic, «inspecciona dintre teu per trobar un sentit a la teua vida», parteix d'un error de base: buscar deliberadament un sentit a la vida fa impossible trobar-lo. Allò que ens farà estimar la vida, trobar-li un sentit, és la disposició a realitzar un gest radical, el gest definitiu: estar disposat a suportar dolor, limitacions, i fins i tot a donar la vida per alguna causa transcendent. Sentir, més que pensar, que hi ha alguna cosa per la que paga la pena el sacrifici, fins i tot el sacrifici màxim és allò que ens fa experimentar la vida i estimar-la, perquè implica la dosi de desinterès necessària per a salvar-la, perquè suposa l'excés de vida que ens fa trobar la llibertat.
El gest radical és, al mateix temps, l'avantsala de la felicitat. És la culminació de la renúncia a la ideologia hedonista del gaudi i per aquest motiu s'experimenta una mena d'alliberament. Sense quasi adonar-nos, el gest radical adequa les nostres expectatives vitals, el nostres plantejaments de vida als propis valors i ideals d'una forma més perfecta que cap altra. La ideologia hedonista implacablement estesa per la «doctrina del shock», per la por al dolor i la fugida al plaer, assegura un fet transversal i homogeneïtzador: d'esquerres o de dretes, cristià, musulmà o ateu, liberal o autoritari, moderat o radical, ecologista o alternatiu, la teua vida estarà sempre dominada per la por al dolor, per l'estima del plaer. Així s'assimila totes les opcions a una realment, perquè cap ideologia mereix la pena si solament es conceptualitza racionalment: és necessari viure una ideologia, experimentar-la i sentir-la, adequar les teues actituds i el teu caràcter als teus principis. Si no, realment no hi ha ideologia, es redueix a un fet superficial mancat de sentit. El gest radical ens torna la vida, ens permet assumir els nostres valors com una doctrina vital, siguen quins siguen aquests valors, perquè estem disposats a patir, fins i tot a donar la vida, per ells.
