L'àngel i la ciutat en runes (I)

Introducció

Un àngel mira la ciutat destruïda des del terrat d'un edifici. El paisatge està desolat.

Què meravellosa és la ciutat en runes. Tot s'ha esvaït i solament resta el silenci. I el silenci és tan sublim, i costa tant de trobar-lo, en el món dels homes! Aquest ha sigut arrencat a l'home amb foc i sang, el que És ha hagut d'interposar la seua mà destructora per a que es produïsca. I com tota creació del que És, es tracta d'un silenci perfecte, tant que el món s'enrareix al seu voltant, com un error estrany a una bellesa tan elevada. Ni tan sols la remor del vent pot trencar-lo. Els xicotets sons d'aquesta ciutat morta s'insereixen en el paisatge del silenci sense fissures, sense contrastos. Tot és obra del que És.

I la grisor és intensa, d'una intensitat tan forta que revela alguna cosa viva en aquella destrucció deserta. Vibra, tremola, està latent entre els escombraires, l'emporta el vent per aquell paisatge sord. Perquè és la grisor del que És, i porta la seua força. Una terribilitá que no és d'aquest món flota en aquelles tonalitats grises que s'han dipositat, d'algun altre indret, en les runes d'aquesta ciutat morta. Aquest espai prodigiós, amb el seu silenci i la seua grisor, amb la seua lànguida deixadesa i desordre, és obra del que És, és producte de la destrucció que imposa, com una creació sublim, el que És: Jehovà.

L'àngel bat les seues ales blanques amb peresa, alça el vol i baixa a on naix el carrer principal de la ciutat. Es diposita suaument en mig i comença a caminar, sense presa. Al costat seu hi ha un cadàver en una posició impossible. No és l'únic: per ací i per allà, com deixats caure a l'atzar, centenars de cosos contorsionats adornen l'avinguda en mig d'edificis d'oficines als que els han furtat diverses plantes. El cel està ras però, com per solidaritat amb el paisatge que corona, adopta una tonalitat apagada, sense vida. La mirada de l'àngel es diposita distretament sobre totes aquelles coses, i en els seus ulls es pot veure l'admiració commoguda pel privilegi d'aquella visió.

I al mateix temps, l'àngel passeja com l'artista que contempla orgullós un quadre pintat per ell. Per que va ser ell el que va causar aquella destrucció, que ara assaboreix amb parsimònia. En un arravatament d'ira, va deixar caure la desgràcia sobre aquell organisme que bategava amb intensitat, aquella amalgama de xicotetes vides entrellaçades en un món de contingències impossibles. Ell va fer que es produïra el miracle: la transfiguració de la vida en mort, el frenesí en quietud, les esperances en silenci de l'ànima. N'estava realment satisfet.

Normalitat i anormalitat

Sóc un marica. Un invertit, un malalt, un sodomita. Déu em condemna, la natura em desterra, els homes em defugen. Sóc un exiliat de la normalitat. Des de la trona elevada de la moral se m'ha marcat amb una taca indeleble que m'acompanyarà per sempre: sóc un anormal. En vida i més enllà. Les conseqüències poden semblar prou molestes. Però l'homosexual ha fet de l'art de transformar el vici en virtut una forma de vida. Ens apropiem de la taca com una senya d'identitat i fem de l'exili la nostra pàtria. Som anormals i vivim al marge del que és correcte, en el regne d'allò prohibit, d'allò pervers, amagats en la foscor on no arriba el judici implacable de la llum del sol. I des dels marges tot funciona a l'inrevés: l'anomalia és norma, el pecat rectitud, l'insult orgull.

Però és un regne dèbil aquell poblat per exiliats enyorants d'una altra terra. Hom sembla estar de pas, i això fa d'aquest espai un regne transitori. Tots hem siguts obligats a renunciar als nostres orígens, la nostra marca ha travessat com una destral inclement tot allò que creiem nostre i ens ha partit en dos. Una part de nosaltres encara estima i enyora la llum, el calor de la virtut i la bellesa de l'ordre. I per això vaguem pel nostre nou regne com espectres, i no deixem de mirar els raigs radiants que il·luminen la terra més enllà de les magnífiques muntanyes infranquejables de la normalitat.

La meua existència espectral en aquest nou món d'ombra en què he sigut confinat és déu a que la normalitat em lliga al mateix temps que em separa d'ella. Per això estic trencat en dos. Aquells lligams es materialitzen en una difusa esperança, o quasi un desig de que em siga perdonada la pena, tornar i recuperar tot allò que havia sigut obligat a deixar enrere. I aquesta esperança és com una bala incrustada sota la pell: és molt dolorós treure-la d'allà, però mentre estiga infectarà la carn i pot llevar-me allò que encara conserve. La bala ha de ser extreta.

Sóc un marica. No em conforme amb ser gai, homosexual, o altres noms que oculten el profund pecat que corre per les meues venes. Encara recorde com em vaig sentir d'alleugerit quan m'ho vaig dir a mi mateix: «ets un marica». Era en el cotxe, a soles, conduint. M'ho vaig repetir moltes voltes, i en aquell moment quasi vaig sentir físicament com un jou de ferro es dissolia com l'aigua sobre les meues esquenes. Perquè em vaig llevar la bala de la carn, i en aquell moment la ferida que m'havia infligit la meua condemna començava a sanar. Ja no estava partit en dos, m'havia reconciliat amb mi mateix, i havia iniciat la construcció amb fang i palla d'una nova llar en aquest món de tenebres. Ja no em sentia necessitat de mirar cap a la llum del sol i els meus ulls s'havien acostumat als estels i a la lluna. Era un anormal, i l'anormalitat era el meu regne.

La normalitat no mesura el seu poder en relació amb el control que exerceix dintre de les seues fronteres. Imposa el seu imperi més enllà d'elles, i en les pròpies fronteres. No és poderosa perquè tinga el poder de desterrar-nos, sinó perquè en l'exili encara controla les nostres vides. La normalitat es sap sobirana perquè és senyora de l'anormalitat, dicta fins on arriba, qui ha de ser enviat allà i com ha de viure. Aquest és el seu gran poder, un poder que sembla no tindre límit i que ens lliga a tots, integrats i exiliats. Però renunciant a ella, negant-se a participar del seu joc macabre i homicida, plantant cara des dels seus marges, la normalitat es veu contestada i disminuïda. Si tots aquells que han patit el seu judici sever es rebel·laren en contra del seu imperi, potser el món seria un lloc millor, un espai buit de control. Jo, des de la meua realitat particular i aportant la meua personal anormalitat, em sume a aquesta lluita.