Sóc un marica. Un invertit, un malalt, un sodomita. Déu em condemna, la natura em desterra, els homes em defugen. Sóc un exiliat de la normalitat. Des de la trona elevada de la moral se m'ha marcat amb una taca indeleble que m'acompanyarà per sempre: sóc un anormal. En vida i més enllà. Les conseqüències poden semblar prou molestes. Però l'homosexual ha fet de l'art de transformar el vici en virtut una forma de vida. Ens apropiem de la taca com una senya d'identitat i fem de l'exili la nostra pàtria. Som anormals i vivim al marge del que és correcte, en el regne d'allò prohibit, d'allò pervers, amagats en la foscor on no arriba el judici implacable de la llum del sol. I des dels marges tot funciona a l'inrevés: l'anomalia és norma, el pecat rectitud, l'insult orgull.
Però és un regne dèbil aquell poblat per exiliats enyorants d'una altra terra. Hom sembla estar de pas, i això fa d'aquest espai un regne transitori. Tots hem siguts obligats a renunciar als nostres orígens, la nostra marca ha travessat com una destral inclement tot allò que creiem nostre i ens ha partit en dos. Una part de nosaltres encara estima i enyora la llum, el calor de la virtut i la bellesa de l'ordre. I per això vaguem pel nostre nou regne com espectres, i no deixem de mirar els raigs radiants que il·luminen la terra més enllà de les magnífiques muntanyes infranquejables de la normalitat.
La meua existència espectral en aquest nou món d'ombra en què he sigut confinat és déu a que la normalitat em lliga al mateix temps que em separa d'ella. Per això estic trencat en dos. Aquells lligams es materialitzen en una difusa esperança, o quasi un desig de que em siga perdonada la pena, tornar i recuperar tot allò que havia sigut obligat a deixar enrere. I aquesta esperança és com una bala incrustada sota la pell: és molt dolorós treure-la d'allà, però mentre estiga infectarà la carn i pot llevar-me allò que encara conserve. La bala ha de ser extreta.
Sóc un marica. No em conforme amb ser gai, homosexual, o altres noms que oculten el profund pecat que corre per les meues venes. Encara recorde com em vaig sentir d'alleugerit quan m'ho vaig dir a mi mateix: «ets un marica». Era en el cotxe, a soles, conduint. M'ho vaig repetir moltes voltes, i en aquell moment quasi vaig sentir físicament com un jou de ferro es dissolia com l'aigua sobre les meues esquenes. Perquè em vaig llevar la bala de la carn, i en aquell moment la ferida que m'havia infligit la meua condemna començava a sanar. Ja no estava partit en dos, m'havia reconciliat amb mi mateix, i havia iniciat la construcció amb fang i palla d'una nova llar en aquest món de tenebres. Ja no em sentia necessitat de mirar cap a la llum del sol i els meus ulls s'havien acostumat als estels i a la lluna. Era un anormal, i l'anormalitat era el meu regne.
La normalitat no mesura el seu poder en relació amb el control que exerceix dintre de les seues fronteres. Imposa el seu imperi més enllà d'elles, i en les pròpies fronteres. No és poderosa perquè tinga el poder de desterrar-nos, sinó perquè en l'exili encara controla les nostres vides. La normalitat es sap sobirana perquè és senyora de l'anormalitat, dicta fins on arriba, qui ha de ser enviat allà i com ha de viure. Aquest és el seu gran poder, un poder que sembla no tindre límit i que ens lliga a tots, integrats i exiliats. Però renunciant a ella, negant-se a participar del seu joc macabre i homicida, plantant cara des dels seus marges, la normalitat es veu contestada i disminuïda. Si tots aquells que han patit el seu judici sever es rebel·laren en contra del seu imperi, potser el món seria un lloc millor, un espai buit de control. Jo, des de la meua realitat particular i aportant la meua personal anormalitat, em sume a aquesta lluita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada