La mar és plana i
infinita. Blava i immensa. I terrible. El seu horitzó, una línia
perfecta de mort on no hi ha res. D'ell ençà la blavor morta de
l'aigua, d'ell enllà, la de l'aire. Un no-res immens tallat
horitzontalment.
Com que la mar és un
no-res gegantí també és una imatge perfecta. Com els quadres
abstractes que inunden els nostres museus: dues tonalitats de blau
tallades per una línia infinita. Buit perfecte, perfecta
representació del no-res. Sense muntanyes, sense verds. Sense
música, sense paraules. Sense vida.
La mar ens atrau com per
encanteri. Ens crida amb el seu reclam silenciós; s'insinua amb el
seu ball estàtic; ens sedueix amb llur tacte de marbre. Sembla la
sublimació de la bellesa abstracta, aquella arrelada bellesa de
temple grec, de línies rectes i formes geomètriques, de simetria i
pulcritud. I nosaltres busquem imitar-la, en els nostres quadres, en
les nostres cases, en els nostres teatres... en les nostres vides.
Per a imitar la bellesa de la mar hem de buidar-nos com la mar.
Desempallegar-nos de tot allò que sobra, de tota banalitat, de tota
imperfecció. Per semblar-nos la mar morta i silenciosa, hem de
buidar-nos de vida.
Hi ha, però, la bromera.
No la bromera blanca que
salta capriciosa per les ones. Aquella no és més que el cor que
canta la lletania àtona i morta de la mar. Hi ha una altra bromera,
groga i fastigosa, que les ones expulsen més enllà de les seues
fronteres, damunt l'arena. Excrescències pudentes als marges de la
perfecció. Expulsada de la mar, la bromera es deixa portar al seu
exili arenós, i encara allà la marea la fustiga i l'acaça, sense
pau. La culpa de la bromera és adequada al càstig rebut: se l'acusa
d'existir, i de portar una existència intolerable. La seua lletjor
embruta la perfecció blava de la mar, solament la seua presència ja
és motiu per a la consternació; una taca sobre un llenç immaculat.
La bromera naix en la
mar, però. És creada en ella i per ella, un producte del seu
no-res, el seu correlat indicible. Així la bromera és expulsada
perquè la mar no es veja a si mateixa reflectida. La vergonya de la
mar és la proximitat secreta que té amb la bromera. Quan veu la
bromera groga i fastigosa, sent que la seua perfecció és fràgil, i
a la mar li venen basques.
La bromera groga i
fastigosa fa pudor a vida.
Per atreure l'home, per
encisar-lo, la mar ha de continuar buida i horitzontal, blava i
infinita. La bromera no té lloc en aquest espectacle, perquè cap
cosa viva por viure en la mort, ni cap element pot estar en un
paisatge buit sense destruir-lo. Així, l'ostracisme és la condició
vital de la bromera, que viu a mig camí entre la mar que la crea i
l'arena que l'acull. Condemnada per pudenta i lletja, la bromera viu
la vida del refugiat; una vida massa intensa, massa autèntica per
encabir-se en la mar.
Quin conte conta la
bromera de la seua mare despietada? Serà gaire diferent a
l'autobiografia que la mar ens relata? Com viu la bromera la seua
vida exiliada? Serà gaire distinta a la vida esmorteïda de la mar?
La bromera diu veritats
que la mar oculta, no per maldat, sinó per necessitat: la veritat
més vergonyosa i amagada de la mar és la groga i fastigosa
existència de la bromera.
Què volem ser: mar o
bromera?
