Què volen aquesta gent?

Hui en dia, molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València. Molts són turistes de fora, amb robes que no dissimulen la seua procedència estrangera, aferrats gairebé sempre a un plànol de la ciutat i mirant-lo insistentment, tot esforçant-se per no perdre's en el laberint de carrers de Ciutat Vella. Van o venen del Mercat o de la Seu. També hi ha valencians, població autòctona que passeja més confiadament, més segurament per uns carrer molt ben conegut, caminats amunt i avall innombrables voltes, vides senceres. Uns van al Mercat, altres es prenen alguna cosa en el Cafè de Camilo, altres tafanegen per les botigues de roba que els xinesos han obert en massa últimament. Molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València, però solament uns quants d'entre ells, els pocs veïns que resisteixen el pas del temps, recorden la història que, fa ja anys, molts anys, va colpir la vida d'aquell carrer. Cada dissabte a poqueta nit es troben mitja dotzena de vellets i velletes a la plaça Redona, a tocar del Trench, per recordar aquells successos. I ho fan de la manera com sempre han fet: mirant-se en silenci. I esperant, en silenci, que la mort s'emporte aquell secret per sempre de la memòria del carrer.

Aquells que ara són ancians, quan s'esdevingueren els successos que hui us contaré, a despit de qui vol oblidar-los, encara eren molt joves i tenien molt per viure i molt per somiar. Alguns s'hi van instal·lar al carrer de bell nou, altres ja hi portaven anys, inclús hi hagué alguns que hi tornaren després del trasbals que suposà per a tots la guerra del 36. En aquell moment València era una ciutat ben distinta del que és ara: més xicoteta, més humil, més senzilla. Els barris del centre eren barris on la gent hi vivia encara, ningú no els havia substituït per oficines o degradació. Hi havien edificis en ruïnes, carrers mal asfaltats, problemes d'acondicionament i de clavegueram, pocs electrodomèstics a les cases. La forma de viure en aquella ciutat era també diferent, més difícil. Tot era més complicat per aquells anys a València. Però encara hi havia un record tènue, clandestí, entre els carrers i les gents, d'aquell Cap i Casal magnífic que fou la ciutat en algun racó amagat de segles perduts. Hi era, potser, quan s'alçava, per entre la misèria de les vides difícils, els esplendorosos edificis d'un remot passat, com illes orgulloses entremig de la grisor taciturna del present.

En aquells anys hi vivia al número 1 del carrer de Trench na Dolors, a tocar de la plaça del Mercat, en l'últim pis d'una finca de cases xicotetes i mal endreçades. Era una dona que tenia prop de quatre desenes d'anys sobre les esquenes, encara que semblava que foren moltes més. En qualsevol cas, es notava com cadascuna li pesava molt en la mirada. Era vídua, havia perdut el marit en la guerra. El seu nom no figurava en cap monument als caiguts Por Dios y por España, i, per por i per prudència, na Dolors es guardava de no esmentar-ho ni de fer dol per la seua memòria. Mai no parlava d'ell amb ningú, ni tan sols amb els antics amics que el conegueren i el tingueren en estima. Amb aquestes persones, les mirades suplien les paraules tostemps perilloses.

Na Dolors, de fet, no parlava molt de res, i pel carrer anava amunt i avall abstreta en si mateixa, amb el cap clot, les celles arrufades i la mirada fixa en el terra. Però aquest semblant taciturn es veia compensat amb una activitat frenètica, un tragí constant que la feia anar del Mercat a casa, de casa a les finques que netejava amb diligència i per poca recompensa, i d'allà a casa d'algú de visita, forçada quasi sempre per les necessitats d'aquells temps. Els veïns, en observar-la, experimentaven una discreta admiració envers la resolució de na Dolors: hi havia en aquell anar i vindre les ganes de viure que no expressaven els seus ulls. Veien en la seua actitud serena i abnegada el paradigma d'una lluita quotidiana per mantindre la dignitat d'una vida honrada, a través de la grisor dels anys que els tocava viure. Sense que l'afabilitat o el tracte amb el veïnat siguen els causants, el ben cert és que al carrer del Trench tots respectaven na Dolors i la tenien en certa estima.

A ningú se li escapava quin era realment el motiu que feia a na Dolors alçar-se cada dia de matí i enfrontar-se a la realitat. Es deia Joan i ja des de ben xicotet anava agarrat a les faldes de sa mare Trench amunt Trench avall, acompanyant-la en les seues obligacions quotidianes. Era el fill de na Dolors i d'un marit que no va arribar a saber que era pare. En ell tenia dipositades totes les esperances, i per ell treballava sense defallir, i encara trobava temps per restar una estoneta fent-li companyia, perquè son fill no cresqués amb una mare absent. Na Dolors va lluitar amb ungles i dents perquè Joan estudiés i tingués un futur. I hi havia alguna cosa més en aquesta tossuda lluita a banda del fort amor que totes les mares senten pels seus fills: hi era el record del marit forçadament silenciat, la voluntat de redimir-se del silenci enutjós a través de la victòria que suposaria treure Joan endavant. Na Dolors veia en Joan no solament l'excusa per lluitar pel futur, ans també de reivindicar el passat ultratjat.

Malgrat tot, la història a la València d'aquell temps semblava conjurada en contra de les secretes esperances de gent com na Dolors. I precisament, quan la victòria estava pròxima, esdevingué la tragèdia. Gràcies, en moltes ocasions, a l'ajut econòmic dels veïns (alguns d'ells encara vius i encara en el Trench), el jove Joan va poder ingressar a la carrera de Dret. Allà va demostrar ser un bon estudiant, i na Dolors mostrava un semblant lleugerament menys apagat, i somriures fugissers es feien a poc a poc més habituals en el seu rostre. Caminava més ràpida i més segura. Començava a entrar llum en la fosca cova de la vida de na Dolors.

Però en els seus somnis es creuaren uns altres, els d'un país que frisava per eixir igualment de forat en què es veia trobat, i els d'uns joves lluitadors que posaven esperances en idees clandestines. Joan es va veure enmig del remolí d'una universitat avalotada, i hi es va submergir de ple. Ràpidament va entrar a formar part de partits i associacions qualificades de subversives pel poder vigent, i amb la mateixa rapidesa va passar al punt de mira de la policia política. Mala sort, insensatesa, odi i ampla impunitat es conjuraren una matinada d'estiu al número 1 del carrer del Trench, per fer finalitzar dues vides.

I, en realitat ningú sap de ben bé el que ocorregué a dintre de la casa, ni com s'esdevingueren els successos que conclogueren aquella matinada. Però tots escoltaren el soroll dels vidres trencats, el crit esfereïdor d'una mare ferint la nit i, a continuació un cop somort a peu del carrer i el silenci, solament molestat pel sanglot intermitent de la mare. Aquella matinada d'estiu, en la qual les finestres de les cases eren obertes, el son de tot el carrer del Trench de València es va veure interromput, i els seus veïns es va estar mirant els sostres de les habitacions, muts, fins que, ja a trenc d'alba, van alçar-se en un nou dia negre.

No es volgué mai més parlar del que passà aquella nit. Tampoc na Dolors, que senzillament callà, restà muda la resta dels seus dies. Tampoc no tornà a traginar com abans. La mort s'esdevingué en ella una continuació natural del silenci en què es trobava immersa des d'aquell moment, i tampoc tardà massa en arribar-li. No guardà dol per son fill, com tampoc ho feu per son marit. Però tots els veïns sabien la història, la veien gravada en els seus ulls; i amb el temps arribà a ser una presència incòmoda, tant que molts respiraren tranquils quan finalment expirà. A partir d'aleshores, simplement s'esperà a que tot plegat es perdés, s'oblidés per la tossudesa d'un silenci que, d'altra banda, no va deixar d'acompanyar la trista història de na Dolors.

Molta gent transita ara pel carrer del Trench, al cor mateix de València; turistes de fora i veïns de la ciutat. Però ni uns ni altres conèixen la història que allà s'esdevingué. Solament uns pocs, aquells que netejaren la sang que un matí embrutava  la calçada i què, per por i per vergonya, voldrien oblidar-la per sempre més.

Acomiadament

Un molt bon amic ha marxat, i per una bona temporada. En realitat m'ha costat fer-me a la idea, ser-ne conscient. En concret, m'he adonat just quan el vaig perdre de vista, allà a l'Estació del Nord de València. Quan vaig adonar-me del que volia dir aquell deix tan subtil, tènue, d'emoció en la seua mirada. Aquell esguard em va fer comprendre el que volia dir la nostra amistat en aquell moment; una amistat construïda per camins erràtics, però tot i així (o potser per aquest motiu) molt intensa, si més no pel que fa a mi. Aquell instant fugisser dels ulls carregats de missatges em va fer veure que els acomiadaments tenen al capdavall una secreta satisfacció: ens confirmen que la distància no minvarà una relació per molts motius especial. Quan diem «adéu», o, com en aquest cas va ser, «ens veiem prompte», diem que continuarem conreant una amistat important a través dels kilòmetres, i que ells no faran que trontolle. Per aquest motiu, el moment em va fer vindre, a més de la coneguda tendresa del adéu, calidesa, confiança, una certa seguretat: ens acomiadàvem dos amics que es retrobaran sent igualment amics, i per molts anys. Allò volia dir el nostre adéu.

Aquell homenet que se'n va a conquerir Ligúria és, en la meua opinió, un personatge curiós. Té uns interessos la mar d'excèntrics: crec que se'l podria definir com una enciclopèdia d'aquelles coses que hom consideraria d'escassa o nul·la utilitat, ja siga mitologia de Tolkien, geografia política de la més anodina, història bizantina, zombiologia o qualsevol ítem que resulte pintoresc i principalment decoratiu. Però demostra ser un mestre en les seues matèries (moltes i molt variades). És molt capaç i ha demostrat sempre un gran talent, i té el molest costum de superar-me acadèmicament el suficient com per a que resulte humiliant. És normal, però; sempre ha valgut més que jo, en més d'un aspecte. No obstant, em resulta complicat definir-lo, perquè és una persona molt difícil de conèixer. En molts aspectes, és tot un misteri; en cap cas és un algú simple i fàcil de calar. Tot un desafiament per als prejudicis.

Quan em recorda, sempre que hi ha oportunitat de que em senta incòmode, com ens vam conèixer, comprenc realment el valor de la seua amistat. Perquè sé que jo no hauria fet com ell, que tal i com era aleshores m'hauria allunyat de mi, o no hauria anat més enllà de la més freda formalitat. Però ell no va ser així, va suportar-me, a un homenet trist amb pantalons curts indignat amb les lliçons de la professora solament per no saber dir altra cosa, i d'aquells inicis per la meua banda patètics es va anar creant, i amb el temps afermant, l'amistat que s'acomiadava a l'Estació del Nord fa poques hores. I crec que ací està el fet principal que ha fet existir la nostra amistat: al final, hem volgut ser amics. I el nostre acomiadament consolida la nostra decisió, la fa duradora, i en virtut d'ella, som i continuarem sent amics (fins que balle sobre la seua tomba, almenys).

La meua València

Per a mi la ciutat de València té dos escenaris principals, que esdevenen com dos mons amb personalitat pròpia però imbricats, units per un lligam secret: tots dos són part de mi mateix. Endinsar-se en algun d'aquests escenaris és com fer un viatge iniciàtic cap al meu interior. És una sensació estranya: són paisatges tan íntims, tan quotidians i alhora tan màgics, que més que de la ciutat o de la seua gent, em sembla que em diuen coses sobre mi. I és que la ciutat de València ha esdevingut un espai gravat a foc en el meu cor que, per a bé o per a mal, mai no podré oblidar ni ignorar.

Un dels escenaris em relaciona amb la meua vessant més personal. En ell hi trobe els llocs on vaig viure la meua infantesa, aquelles places i carrers que em connecten amb el meu jo més personal i intransferible, amb la meua història particular. És el meu barri. En ell hi és el col·legi on vaig descobrir de bell nou el que era el món, i les persones. En ell hi és la meua banda, i la gent amb la que la compartisc, que és com un tros de llar proper i càlid. En ell hi viuen persones molt especials, persones del passat i persones del present, amb les que compartiré el futur, juntament a les quals viuré les alegries i les tristeses que ens retornen les nostres vides. Tot un paisatge carregat de significat.

L'altre escenari es situa al centre de la ciutat. És, potser, un indret més hostil, més fred i llunyà, però també és l'escenari que simbolitza la ciutat en si, en ell veig reflectida la València real: la meua València real. És un espectacle fascinant, tot un món ple a vessar d'edificis singulars que conten la història d'aquesta ciutat. I de places: places enormes voltejades d'edificis racionalistes i eclèctics; places xicotetes, il·luminades a poqueta nit per la tènue llum groguenca de les faroles i el xiuxiueig de fonts senzilles, sense artificiositat. Aquell espectacle és, per damunt de tot, un espectacle farcit de gent: de personatges curiosos i pintorescos, de gent diferent. Són carrers de cultura, de llibres i museus, de cinemes i reivindicacions, de terrasses i de balcons de ferro i rajoles pintades. És una València molt meua, molt distinta de la que un altre podria pensar. Una València que, com les persones amb les que solc compartir-la habitualment, com les amigues de veritat, és quotidiana i no per això menys fascinant i sorprenent.

La difícil disjuntiva dels valencians

Avui sí, vaig a parlar de política. En realitat, per ser sincer, el que passarà avui serà que en parlaré més obertament, de política. Perquè no hi ha una línia d'aquest bloc que no n'estiga impregnada de llur més o menys subtil ferum; que no és altra cosa que una certa intencionalitat en el que escric. No és, tanmateix, un exercici, aquest de parlar obertament de política, onerós o vergonyós, ans al contrari. Es tracta d'una pràctica molt saludable. En realitat, és poc més que plantejar una reflexió tot declarant amb honestedat des de quin punt de vista s'escriu.

Per dibuixar bé la idea que vull transmetre, és necessari començar acostant al lector al concepte de modernitat. D'un concepte, però, subtilment diferent del de la modernitat a l'ús. Es tracta de la idea localista, provinciana si es vol, que els valencians tenim de projecció de futur i promoció exterior. Parlarem, doncs, de la modernitat a la valenciana. Una modernitat que, com tots els conceptes realment importants, no es distingeix entre la vessant individual i la col·lectiva, la personal i la social, sinó que abasten tots dos camps per igual. La modernitat és al mateix temps un projecte de país i una expectativa personal: es pot resumir en la construcció mental “d'aquell món en què vull viure”.

El projecte de modernitat que han fet seu els valencians no té, a grans trets, una originalitat gaire marcada. No hem dissenyat un futur ideal massa distint del d'altres pobles peninsulars. Però, probablement per això mateix, hi té una peculiaritat destacada: aquest projecte de modernitat es pensa gairebé sempre al marge de la llarga tradició cultural i lingüística de què som hereus els valencians. Hi ha un tall molt important, molt cridaner, entre el futur que pensem i volem construir els valencians i el passat que ens reivindica com un poble amb personalitat pròpia. Cada volta amb més força es presenta una disjuntiva difícil en l'horitzó d'aquest país i en els ànims de les seues gents.

Per una banda ens trobem amb el que, segons tots els indicadors, és la actitud més assenyada: abraçar la modernitat, tal i com l'hem formulada els valencians. Implica, no obstant, per a nosaltres com a poble i per a molts a nivell individual, una important renúncia: abandonar a la seua sort la cultura i la llengua pròpies del nostre poble, deixar-les morir fins que siguen una simple peça de museu, una inútil antigalla que ben aviat oblidarem. És, en conseqüència, una renúncia difícil i dolorosa. Però també una renúncia poc pràctica, perquè sense la nostra cultura i llengua no hi haurà res que ens identifique i ens assenyale en aquest món cada volta més globalitzat, en el qual són cada dia més els pobles que entenen que tindre una veu pròpia és l'autèntic camí per construir una modernitat sòlida. La nostra modernitat, en canvi, ens diluirà en un mar d'homogeneïtat, i l'aportació feta des de la nostra terra no podrà veure's reflectida en el firmament global de la societat mundial. En termes enològics, haurem perdut la nostra denominació d'origen. Un projecte de modernitat que supose una renúncia semblant és, certament, un projecte enverinat.

Per una altra banda, sent conscients d'aquest entrebanc notable en la via valenciana a la modernitat, ens podem inclinar per deseixir-nos i adoptar una actitud tossuda de defensa de la llengua i cultura valencianes, abraçar un compromís ferm amb la voluntat de que les generacions vinents no ens puguen reprendre que vam deixar morir la nostra herència de set segles per abandonar-nos a una modernitat que, al capdavall, solament ens ha invisibilitzat davant el món. Però tampoc és una alternativa sòlida, perquè no s'ha construït al voltant d'ella un projecte de modernitat. El futur solament s'ha dibuixat, diguem-ho clarament, en castellà, i insistir en practicar una llengua ancorada i sense lloc a l'horitzó és vist, de totes totes, com una postura arrauxada i irreflexiva. I no és un error pensar que així és. No s'ha sabut associar al valencià una idea de futur i progrés, totes les temptatives han fet fallida.

La disjuntiva amb la que els valencians hem d'enfrontar-nos dia a dia és, a més de difícil, molt trista. En la meua opinió, es tracta d'un dels problemes més greus que tenim els valencians a hores d'ara. I això malgrat que altres assumptes ocupen, justificadament, l'actualitat valenciana i mundial. Com deia Quino, passa el de sempre: l'urgent no deixa temps a l'important. Allò que fa d'aquesta difícil disjuntiva en què ens debatem els valencians la clau de volta del nostre futur és, de fet, que és un problema irresolt que portem arrossegant des de fa molt de temps i que, és molt probable, hipotecarà el nostre futur. Les línies generals per edificar una solució estan ja formulades: és necessari construir una modernitat en valencià per tal d'assolir un espai propi en el món. Ja no és tan important que comptem o deixem de comptar en Espanya, ara el referent és Europa, i després d'Europa s'aguaita el món sencer. Una modernitat en la qual som un apèndix impersonal de l'Estat espanyol és una modernitat obtusa, curta de mires (però molt plaent a les classes polítiques de la meseta). Les paraules se les emporta el vent, però: fins que no ens posem mans en l'obra des dels sectors polítics, socials i (en menor mesura, per molt insòlit que resulte) acadèmics, fins que no s'omplen aquestes generalitats d'arguments i propostes concretes que siguen capaces de ser creïbles i implicar al comú de la societat valenciana, solament tindrem aquest futur castellanitzat que els valencians, sense tindre alguna altra alternativa seriosa, no tenim més remei que assumir o rebutjar. Haurem d'esperar, doncs, i és molt probable que fins que siga massa tard.