La meua València

Per a mi la ciutat de València té dos escenaris principals, que esdevenen com dos mons amb personalitat pròpia però imbricats, units per un lligam secret: tots dos són part de mi mateix. Endinsar-se en algun d'aquests escenaris és com fer un viatge iniciàtic cap al meu interior. És una sensació estranya: són paisatges tan íntims, tan quotidians i alhora tan màgics, que més que de la ciutat o de la seua gent, em sembla que em diuen coses sobre mi. I és que la ciutat de València ha esdevingut un espai gravat a foc en el meu cor que, per a bé o per a mal, mai no podré oblidar ni ignorar.

Un dels escenaris em relaciona amb la meua vessant més personal. En ell hi trobe els llocs on vaig viure la meua infantesa, aquelles places i carrers que em connecten amb el meu jo més personal i intransferible, amb la meua història particular. És el meu barri. En ell hi és el col·legi on vaig descobrir de bell nou el que era el món, i les persones. En ell hi és la meua banda, i la gent amb la que la compartisc, que és com un tros de llar proper i càlid. En ell hi viuen persones molt especials, persones del passat i persones del present, amb les que compartiré el futur, juntament a les quals viuré les alegries i les tristeses que ens retornen les nostres vides. Tot un paisatge carregat de significat.

L'altre escenari es situa al centre de la ciutat. És, potser, un indret més hostil, més fred i llunyà, però també és l'escenari que simbolitza la ciutat en si, en ell veig reflectida la València real: la meua València real. És un espectacle fascinant, tot un món ple a vessar d'edificis singulars que conten la història d'aquesta ciutat. I de places: places enormes voltejades d'edificis racionalistes i eclèctics; places xicotetes, il·luminades a poqueta nit per la tènue llum groguenca de les faroles i el xiuxiueig de fonts senzilles, sense artificiositat. Aquell espectacle és, per damunt de tot, un espectacle farcit de gent: de personatges curiosos i pintorescos, de gent diferent. Són carrers de cultura, de llibres i museus, de cinemes i reivindicacions, de terrasses i de balcons de ferro i rajoles pintades. És una València molt meua, molt distinta de la que un altre podria pensar. Una València que, com les persones amb les que solc compartir-la habitualment, com les amigues de veritat, és quotidiana i no per això menys fascinant i sorprenent.