Què volen aquesta gent?

Hui en dia, molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València. Molts són turistes de fora, amb robes que no dissimulen la seua procedència estrangera, aferrats gairebé sempre a un plànol de la ciutat i mirant-lo insistentment, tot esforçant-se per no perdre's en el laberint de carrers de Ciutat Vella. Van o venen del Mercat o de la Seu. També hi ha valencians, població autòctona que passeja més confiadament, més segurament per uns carrer molt ben conegut, caminats amunt i avall innombrables voltes, vides senceres. Uns van al Mercat, altres es prenen alguna cosa en el Cafè de Camilo, altres tafanegen per les botigues de roba que els xinesos han obert en massa últimament. Molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València, però solament uns quants d'entre ells, els pocs veïns que resisteixen el pas del temps, recorden la història que, fa ja anys, molts anys, va colpir la vida d'aquell carrer. Cada dissabte a poqueta nit es troben mitja dotzena de vellets i velletes a la plaça Redona, a tocar del Trench, per recordar aquells successos. I ho fan de la manera com sempre han fet: mirant-se en silenci. I esperant, en silenci, que la mort s'emporte aquell secret per sempre de la memòria del carrer.

Aquells que ara són ancians, quan s'esdevingueren els successos que hui us contaré, a despit de qui vol oblidar-los, encara eren molt joves i tenien molt per viure i molt per somiar. Alguns s'hi van instal·lar al carrer de bell nou, altres ja hi portaven anys, inclús hi hagué alguns que hi tornaren després del trasbals que suposà per a tots la guerra del 36. En aquell moment València era una ciutat ben distinta del que és ara: més xicoteta, més humil, més senzilla. Els barris del centre eren barris on la gent hi vivia encara, ningú no els havia substituït per oficines o degradació. Hi havien edificis en ruïnes, carrers mal asfaltats, problemes d'acondicionament i de clavegueram, pocs electrodomèstics a les cases. La forma de viure en aquella ciutat era també diferent, més difícil. Tot era més complicat per aquells anys a València. Però encara hi havia un record tènue, clandestí, entre els carrers i les gents, d'aquell Cap i Casal magnífic que fou la ciutat en algun racó amagat de segles perduts. Hi era, potser, quan s'alçava, per entre la misèria de les vides difícils, els esplendorosos edificis d'un remot passat, com illes orgulloses entremig de la grisor taciturna del present.

En aquells anys hi vivia al número 1 del carrer de Trench na Dolors, a tocar de la plaça del Mercat, en l'últim pis d'una finca de cases xicotetes i mal endreçades. Era una dona que tenia prop de quatre desenes d'anys sobre les esquenes, encara que semblava que foren moltes més. En qualsevol cas, es notava com cadascuna li pesava molt en la mirada. Era vídua, havia perdut el marit en la guerra. El seu nom no figurava en cap monument als caiguts Por Dios y por España, i, per por i per prudència, na Dolors es guardava de no esmentar-ho ni de fer dol per la seua memòria. Mai no parlava d'ell amb ningú, ni tan sols amb els antics amics que el conegueren i el tingueren en estima. Amb aquestes persones, les mirades suplien les paraules tostemps perilloses.

Na Dolors, de fet, no parlava molt de res, i pel carrer anava amunt i avall abstreta en si mateixa, amb el cap clot, les celles arrufades i la mirada fixa en el terra. Però aquest semblant taciturn es veia compensat amb una activitat frenètica, un tragí constant que la feia anar del Mercat a casa, de casa a les finques que netejava amb diligència i per poca recompensa, i d'allà a casa d'algú de visita, forçada quasi sempre per les necessitats d'aquells temps. Els veïns, en observar-la, experimentaven una discreta admiració envers la resolució de na Dolors: hi havia en aquell anar i vindre les ganes de viure que no expressaven els seus ulls. Veien en la seua actitud serena i abnegada el paradigma d'una lluita quotidiana per mantindre la dignitat d'una vida honrada, a través de la grisor dels anys que els tocava viure. Sense que l'afabilitat o el tracte amb el veïnat siguen els causants, el ben cert és que al carrer del Trench tots respectaven na Dolors i la tenien en certa estima.

A ningú se li escapava quin era realment el motiu que feia a na Dolors alçar-se cada dia de matí i enfrontar-se a la realitat. Es deia Joan i ja des de ben xicotet anava agarrat a les faldes de sa mare Trench amunt Trench avall, acompanyant-la en les seues obligacions quotidianes. Era el fill de na Dolors i d'un marit que no va arribar a saber que era pare. En ell tenia dipositades totes les esperances, i per ell treballava sense defallir, i encara trobava temps per restar una estoneta fent-li companyia, perquè son fill no cresqués amb una mare absent. Na Dolors va lluitar amb ungles i dents perquè Joan estudiés i tingués un futur. I hi havia alguna cosa més en aquesta tossuda lluita a banda del fort amor que totes les mares senten pels seus fills: hi era el record del marit forçadament silenciat, la voluntat de redimir-se del silenci enutjós a través de la victòria que suposaria treure Joan endavant. Na Dolors veia en Joan no solament l'excusa per lluitar pel futur, ans també de reivindicar el passat ultratjat.

Malgrat tot, la història a la València d'aquell temps semblava conjurada en contra de les secretes esperances de gent com na Dolors. I precisament, quan la victòria estava pròxima, esdevingué la tragèdia. Gràcies, en moltes ocasions, a l'ajut econòmic dels veïns (alguns d'ells encara vius i encara en el Trench), el jove Joan va poder ingressar a la carrera de Dret. Allà va demostrar ser un bon estudiant, i na Dolors mostrava un semblant lleugerament menys apagat, i somriures fugissers es feien a poc a poc més habituals en el seu rostre. Caminava més ràpida i més segura. Començava a entrar llum en la fosca cova de la vida de na Dolors.

Però en els seus somnis es creuaren uns altres, els d'un país que frisava per eixir igualment de forat en què es veia trobat, i els d'uns joves lluitadors que posaven esperances en idees clandestines. Joan es va veure enmig del remolí d'una universitat avalotada, i hi es va submergir de ple. Ràpidament va entrar a formar part de partits i associacions qualificades de subversives pel poder vigent, i amb la mateixa rapidesa va passar al punt de mira de la policia política. Mala sort, insensatesa, odi i ampla impunitat es conjuraren una matinada d'estiu al número 1 del carrer del Trench, per fer finalitzar dues vides.

I, en realitat ningú sap de ben bé el que ocorregué a dintre de la casa, ni com s'esdevingueren els successos que conclogueren aquella matinada. Però tots escoltaren el soroll dels vidres trencats, el crit esfereïdor d'una mare ferint la nit i, a continuació un cop somort a peu del carrer i el silenci, solament molestat pel sanglot intermitent de la mare. Aquella matinada d'estiu, en la qual les finestres de les cases eren obertes, el son de tot el carrer del Trench de València es va veure interromput, i els seus veïns es va estar mirant els sostres de les habitacions, muts, fins que, ja a trenc d'alba, van alçar-se en un nou dia negre.

No es volgué mai més parlar del que passà aquella nit. Tampoc na Dolors, que senzillament callà, restà muda la resta dels seus dies. Tampoc no tornà a traginar com abans. La mort s'esdevingué en ella una continuació natural del silenci en què es trobava immersa des d'aquell moment, i tampoc tardà massa en arribar-li. No guardà dol per son fill, com tampoc ho feu per son marit. Però tots els veïns sabien la història, la veien gravada en els seus ulls; i amb el temps arribà a ser una presència incòmoda, tant que molts respiraren tranquils quan finalment expirà. A partir d'aleshores, simplement s'esperà a que tot plegat es perdés, s'oblidés per la tossudesa d'un silenci que, d'altra banda, no va deixar d'acompanyar la trista història de na Dolors.

Molta gent transita ara pel carrer del Trench, al cor mateix de València; turistes de fora i veïns de la ciutat. Però ni uns ni altres conèixen la història que allà s'esdevingué. Solament uns pocs, aquells que netejaren la sang que un matí embrutava  la calçada i què, per por i per vergonya, voldrien oblidar-la per sempre més.