Avui sí, vaig a parlar de política. En realitat, per ser sincer, el que passarà avui serà que en parlaré més obertament, de política. Perquè no hi ha una línia d'aquest bloc que no n'estiga impregnada de llur més o menys subtil ferum; que no és altra cosa que una certa intencionalitat en el que escric. No és, tanmateix, un exercici, aquest de parlar obertament de política, onerós o vergonyós, ans al contrari. Es tracta d'una pràctica molt saludable. En realitat, és poc més que plantejar una reflexió tot declarant amb honestedat des de quin punt de vista s'escriu.
Per dibuixar bé la idea que vull transmetre, és necessari començar acostant al lector al concepte de modernitat. D'un concepte, però, subtilment diferent del de la modernitat a l'ús. Es tracta de la idea localista, provinciana si es vol, que els valencians tenim de projecció de futur i promoció exterior. Parlarem, doncs, de la modernitat a la valenciana. Una modernitat que, com tots els conceptes realment importants, no es distingeix entre la vessant individual i la col·lectiva, la personal i la social, sinó que abasten tots dos camps per igual. La modernitat és al mateix temps un projecte de país i una expectativa personal: es pot resumir en la construcció mental “d'aquell món en què vull viure”.
El projecte de modernitat que han fet seu els valencians no té, a grans trets, una originalitat gaire marcada. No hem dissenyat un futur ideal massa distint del d'altres pobles peninsulars. Però, probablement per això mateix, hi té una peculiaritat destacada: aquest projecte de modernitat es pensa gairebé sempre al marge de la llarga tradició cultural i lingüística de què som hereus els valencians. Hi ha un tall molt important, molt cridaner, entre el futur que pensem i volem construir els valencians i el passat que ens reivindica com un poble amb personalitat pròpia. Cada volta amb més força es presenta una disjuntiva difícil en l'horitzó d'aquest país i en els ànims de les seues gents.
Per una banda ens trobem amb el que, segons tots els indicadors, és la actitud més assenyada: abraçar la modernitat, tal i com l'hem formulada els valencians. Implica, no obstant, per a nosaltres com a poble i per a molts a nivell individual, una important renúncia: abandonar a la seua sort la cultura i la llengua pròpies del nostre poble, deixar-les morir fins que siguen una simple peça de museu, una inútil antigalla que ben aviat oblidarem. És, en conseqüència, una renúncia difícil i dolorosa. Però també una renúncia poc pràctica, perquè sense la nostra cultura i llengua no hi haurà res que ens identifique i ens assenyale en aquest món cada volta més globalitzat, en el qual són cada dia més els pobles que entenen que tindre una veu pròpia és l'autèntic camí per construir una modernitat sòlida. La nostra modernitat, en canvi, ens diluirà en un mar d'homogeneïtat, i l'aportació feta des de la nostra terra no podrà veure's reflectida en el firmament global de la societat mundial. En termes enològics, haurem perdut la nostra denominació d'origen. Un projecte de modernitat que supose una renúncia semblant és, certament, un projecte enverinat.
Per una altra banda, sent conscients d'aquest entrebanc notable en la via valenciana a la modernitat, ens podem inclinar per deseixir-nos i adoptar una actitud tossuda de defensa de la llengua i cultura valencianes, abraçar un compromís ferm amb la voluntat de que les generacions vinents no ens puguen reprendre que vam deixar morir la nostra herència de set segles per abandonar-nos a una modernitat que, al capdavall, solament ens ha invisibilitzat davant el món. Però tampoc és una alternativa sòlida, perquè no s'ha construït al voltant d'ella un projecte de modernitat. El futur solament s'ha dibuixat, diguem-ho clarament, en castellà, i insistir en practicar una llengua ancorada i sense lloc a l'horitzó és vist, de totes totes, com una postura arrauxada i irreflexiva. I no és un error pensar que així és. No s'ha sabut associar al valencià una idea de futur i progrés, totes les temptatives han fet fallida.
La disjuntiva amb la que els valencians hem d'enfrontar-nos dia a dia és, a més de difícil, molt trista. En la meua opinió, es tracta d'un dels problemes més greus que tenim els valencians a hores d'ara. I això malgrat que altres assumptes ocupen, justificadament, l'actualitat valenciana i mundial. Com deia Quino, passa el de sempre: l'urgent no deixa temps a l'important. Allò que fa d'aquesta difícil disjuntiva en què ens debatem els valencians la clau de volta del nostre futur és, de fet, que és un problema irresolt que portem arrossegant des de fa molt de temps i que, és molt probable, hipotecarà el nostre futur. Les línies generals per edificar una solució estan ja formulades: és necessari construir una modernitat en valencià per tal d'assolir un espai propi en el món. Ja no és tan important que comptem o deixem de comptar en Espanya, ara el referent és Europa, i després d'Europa s'aguaita el món sencer. Una modernitat en la qual som un apèndix impersonal de l'Estat espanyol és una modernitat obtusa, curta de mires (però molt plaent a les classes polítiques de la meseta). Les paraules se les emporta el vent, però: fins que no ens posem mans en l'obra des dels sectors polítics, socials i (en menor mesura, per molt insòlit que resulte) acadèmics, fins que no s'omplen aquestes generalitats d'arguments i propostes concretes que siguen capaces de ser creïbles i implicar al comú de la societat valenciana, solament tindrem aquest futur castellanitzat que els valencians, sense tindre alguna altra alternativa seriosa, no tenim més remei que assumir o rebutjar. Haurem d'esperar, doncs, i és molt probable que fins que siga massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada