Camins

Dedicar una entrada d'aquest bloc a una cançó d'Obrint Pas, a algú que em conega podria sorprendre'l... o no sorprendre'l gens. Un esguard superficial, en especial en els moments de més fervor polític, pot fer pensar a qualsevol que jo podia, de fa temps, omplir les hores buides de les vesprades amb la música combativa i somiadora d'aquest insigne grup valencià, com molts altres joves de semblant pensament fan. Però aquells que em coneixen millor saben que durant molt de temps m'he mostrat escèptic amb una música que, com tota la que es produeix ara, del signe i estil que siga, es produïsca en el país que es produïsca, creia un pàl·lid reflex de l'exuberant bellesa dels grans clàssics. I aquelles poques persones que (com ho podríem dir?) em coneixen amb les actualitzacions d'última hora, si no saben de fet que ara Obrint Pas m'ha despertat un renovat interès, ben bé es ho podrien imaginar.

Parlar de per què he triat ara una cançó d'Obrint Pas pot implicar parlar de com aquella música sense gaire interès des d'una òptica estrictament musical ha arribat a interessar-me per altres motius, polítics, identitaris o sentimentals; una evolució personal prou important en la meua vida i que té a veure amb noves expectatives i inquietuds, amb una nova forma de veure'm en el món. I no és l'únic cas. Però no vull parlar ara d'açò. Si em ve de gust, ja ho faré en un futur. Ara vull parlar del que m'inspira aquesta cançó en concret, i de per què he triat Camins i no altra cançó.

Com era d'esperar, he buscat per Internet i la xarxa global m'ha tornat a decebre. He trobat moltes voltes la lletra, però ni una paraula del significat de les seues paraules. Així que comencem amb el que és més fàcil. Ací està la lletra:

Ple està el camí de solitud

entre els barrancs d'albades tristes,

allà on al nit canta als estels

versos robats del teu somriure.

Davant del mar he passejat

penes de sal i un trist esguard,

seguint els fars dels horitzons,

vaig navegant ,

perdut perseguint el meu rumb,

vaig navegat

perdut...

Una nit més t'he navegat

entre els barrancs d'alabades tristes,

allà on la mar escriu al fang

cartes d'amor en versos lliure.

A la vall blanca em vaig deixar

fermes arrels i un trist record

sembrant la terra de cançons.

Vaig caminant

perdut perseguint el meu rumb,

vaig caminant

perdut...

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons:

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món,

hem cantant junts

al vent...

Sempre venies darrere
que t'ensenyara cançons,
i ara que en saps de boniques
t'amagues pels carrerons.

(Fragment de l'U d'Aielo, per Pep Gimeno “Botifarra”)

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons.

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món

hem cantant junts

al vent

Aquesta cançó, amb l'anterior de què vaig escriure, té moltes coses en comú i algunes diferències notables. En primer lloc, totes dues es relacionen amb el folklore valencià més o menys directament: l'anterior sent-ne una mostra ella mateixa i aquesta prenent-lo com a tema central. Fins i tot, aquesta de Camins inclou un fragment d'una altra peça d'en Botifarra, del seu disc Si em pose a cantar cançons. Podríem preguntar-nos quin tipus de reverència o admiració fetitxista experimenten els components d'Obrint Pas amb aquest disc i el seu cantaor, ja que és la segona vegada que el versionen. Però no ho faré, perquè és ben evident la intenció del grup. Aquest disc, no millorat pel segon d'en Botifarra, ben bé pot ser un dels millors recopilatoris de música tradicional valenciana, i en el cercles valencianistes gaudeix d'una fama merescuda. Iniciatives com la d'Obrint Pas van camí de convertir l'àlbum del de Xàtiva en el lloc comú per excel·lència del valencianisme cultural. Tanmateix, no és tan distint del que alguns altres autors han fet amb Manuel de Falla, Antonio Machado o Feredico García Lorca, en aquest cas, ad maiorem Hispaniae gloriam.

Aquesta peça arreplega l'amargor tendra que deixava entreveure la Malaguenya de Barxeta i l'exposa explícita i obertament. És natural que així siga: els que estem d'una forma o d'altra compromesos amb aquesta terra hem arribat a assaborir en algun moment eixa amargor. No és privativa d'una persona o de dues, ans d'un moviment i d'una sensibilitat. Vicent Alonso, en una de les seues Cròniques interessades, diu que «hi ha qui, sorneguer i tendenciós, atribueix als valencians una dosi exagerada de masoquisme: el que es definiria com una certa tendència natural a la llàgrima fàcil i la queixa sistemàtica». I, com el mateix autor reconeix, pot tindre certa part de veritat l'acusació. És una de combinació entre ràbia, impotència i sobre-consciència del lent declinar d'aquest país el es veu des de fora com un excessiu dramatisme. Em fa l'efecte que aquest estat d'ànim ben bé es podria haver engendrat i estès mercè a l'obra de Joan Fuster. També, molt possiblement inspirat pel de Sueca, un altre xativí, Raimon, quedà subsumit pel fador de què parlem i l'estén amb algunes de les seues cançons. En resum, molts valencians no podem pensar en nostra terra sense experimentar una mena de desassossec que, per costum, hem arribat a confondre amb el paisatge.

Però de nou, com passava amb la Malaguenya, hi ha un bri d'esperança, una llum al final del túnel. Allò que semblava una peça de museu, aquelles velles cançons que creiem mortes, tornen a reviure amb el ritme reagge que els d'Obrint Pas li donen a la peça. Aquella combinació tan característica del grup de València dels sons tradicionals amb els nous estils que colpeixen d'una forma especial al (a determinat sector del) jovent valencià, imbueix esperança envers el futur. I així ho pretenen des de l'insigne grup: expressament en moltes cançons afirmen que el jovent (i ells, Obrint Pas en concret) arreplega el relleu de les antigues lluites per continuar-les. Si això no és clam per a l'optimisme, “me la tallo i em faig monja!”.