Què és la fe? A soles la fe dels cristians, dels catòlics? Solament té relació amb l'ortodòxia religiosa? Quines experiències, quines pràctiques sorgeixen de la vivència de la fe?
La fe és un rampell, un crit intern de l'ànima que arriba a totalitzar la vida de qui l'experimenta. És la comunió perfecta d'una determinada veritat amb una determinada ànima. En eixe sentit, la fe és un esdeveniment, un succés impossible de predir, de ser calculat, que no té cabuda en aquesta realitat i que per tant l'eixampla. És, com a esdeveniment, un fet [...o el fet?] creador primigeni; i això és perquè, per damunt de tot, la fe es crea a si mateixa del no-res (de l'autèntic no-res, ocupant un espai abans inexistent) i entorn d'ella crea una vida nova, radicalment nova, radicalment eixamplada i oberta a una nova realitat.
Del mateix mode que és absurd menystindre a l'ovella que no sap volar o a l'ocell que no dóna llet, la comparació entre fe i ciència és un exercici estèril. Epistemològicament, són elements situats en ordres diferents per complet. Perquè la ciència no s'entén si no és com un acte de fe, una fe il·lustrada que nega tota exterioritat i que per tant es la més radical i intransigent de totes les fes. Una fe, a més, que nega la seua condició de tal i desterra tota veritat que afirme el seu origen en la fe. Una fe, en conseqüència, que cau en el seu propi parany, en una irresoluble aporia. Una fe que nega a les altres, però que per damunt de tot es nega a si mateixa. És la fe del no.
Al mateix temps, tota fe esdevé saber, tota fe és ciència pel mateix fet de ser fe. L'aparició d'una fe en l'esperit d'algú és l'esdeveniment fundacional d'una nova racionalitat, l'aparició d'un nou món, d'una realitat eixamplada que espera ser explicada per una raó igualment nova. La raó és l'instrument de què disposem per a exterioritzar un saber que, per definició, emana sempre de l'interior, i que mentre roman a l'interior és fe quan s'exterioritza esdevé saber. En la fe persisteix una ciència latent, una determinada veritat íntimament connectada a l'experiència d'un cos, a la seua existència.
Per això crec que l'oposició entre fe i raó és errònia tant pels qui neguen la vessant mítica (sic) de la raó com els que ho fan a l'inrevés: que creuen que la fe està més enllà de la raó i no es pot debatre i confrontar raonadament. Si la fe no esdevé ciència, si no emana d'ella un tipus de racionalitat que busca difondre's entre els comuns, resta com alguna cosa a mig realitzar-se, una mena de abort de l'esperit. L'humà, sempre social, inclinat sempre a deixar de ser un àtom aïllat, no pot realitzar-se mai si no és compartint-se, abandonant-se als seus comuns. Així, l'empatia, amb tota la seua profunditat, no es pot aconseguir si no és a través de la fe.
Ara bé, la fe com a esdeveniment té els seus límits. La pròpia existència, aquesta vida travessada perpètuament per situacions canviants, adopta la forma d'un etern tendir, d'un anar-a que mai no arriba a cap indret (fins el moment en què sobrevé la mort). Si la fe és la comunió perfecta d'una determinada veritat amb una determinada ànima, la fe ha de reflectir les tribulacions d'una ànima sempre mudable, ferida constantment per noves experiències, per una vida que no s'atura mai i que sempre es desborda a si mateixa. El fet singular, allò més sublim de la fe, és saber captar amb tota la seua intensitat un moment de l'existència, permetre al ser-vivent pensar-se a través d'ella i ser singularment conscient de si mateix. Però per això mateix és esclava del tendir, del fluir perpetu que defineix tant el curs dels rius com el de les ànimes.
Així mateix, l'empatia autèntica té els seus límits, correlat dels límits de la fe. Com transmetre una fe emanada del teu interior a un altre? Les connexions són sempre difícils, conflictives, problemàtiques i, fins a cert punt, peribles. Si l'empatia solament és possible a través de la fe, allò que queda impugnat com a irrealitzable és allò de la “comunió espiritual amb el món” o aquell humanisme abstracte que parla de la radical intimitat entre tots els éssers humans. La comunitat d'esperit, l'empatia, solament es pot aconseguir amb persones amb qui comparteixes alguna cosa més que la simple vida biològica, amb qui comparteixes una determinada vivència del món. Això no vol dir, però, que l'empatia no puga existir, sinó, al contrari, que és més comuna del que pot semblar.
Per últim, crec que la fe és, sempre, heretge. La fe, a desgrat de l'ortodòxia, mai no podrà ser considerada una cosa, una mena de pedra sòlidament instal·lada en l'esperit in saecula saeculorum. Es perfectament estrany a la fe el principi del tot o res, del “es té o no es té”. És impossible destil·lar de la fe una sèrie de dogmes que puguen definir-la i traslladar-la d'ànima en ànima, de vida en vida, com si tots nosaltres visquérem la mateixa vida i tinguérem les mateixes experiències, i d'elles emanaren les mateixes veritats. Una fe sincera, autèntica, esdevinguda saber (és a dir, pensada) mai no es podrà emmotllar a cap principi extern a ella, i per tant portarà el signe de l'heretgia amb ella.
La fe és una heretgia perquè transporta una intensitat tal, que és impossible constrènyer-la dintre d'institucions i dogmes.
