Mediocritat

M'agrada la mediocritat. He buscat la definició en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Diu això: «que és de qualitat mitjana». Molt apropiada la definició, tan mediocre com la paraula que defineix.

La mediocritat és el regne d'allò poc impressionant, que no destaca. El contrari a l'excel·lència i la perfecció. És un regne poblat per la grisor, en molts sentits, començant pel fet que no és ni blanc ni negre, sinó un espai intermedi, impersonal. Podríeu sospitar que m'agrada eixe color... bé, m'agrada el que representa.

Hi ha coses que no m'agraden, evidentment, de la mediocritat. En especial aquella sensació associada d'insatisfacció penetrant, com si una vida mediocre fora una història interrompuda, sense final, sense culminació. Genera una ànsia d'acabar, o, amb un nom més comú, fa que vulguem eixir de la mediocritat, causa rebuig. Hom prefereix l'excel·lència a la mediocritat, hom aspira a la perfecció, amb molts noms: bellesa, intel·ligència, amor, fama, diners, reconeixement.

Però quan passege i veig la gent com viu la seua vida, i quan examine la meua pròpia, veig a soles mediocritat. Potser en un altre context, un altre país i una altra gent, més rica, més pròspera, més culta, la mediocritat no siga tan evident. Però, veges! He hagut de viure en el meu barri, entre aquesta gent i en el nostre racó de món. I per a mi mediocritat és sinònim de vida, d'autenticitat.

Hi veig pel centre, i fins i tot conec personalment persones que s'allunyen molt de la mediocritat. Gent excel·lent, brillant, guapa, amb èxit. Però no és la tònica comuna, i jo no m'aprope a aquesta gent. Són xiquetes flautistes a les que li espera una carrera brillant, oboistes que ha assolit el punt més alt a què es pot aspirar, catedràtics reconeguts internacionalment (que tenen fins i tot una entrada en la Viquipèdia!). Gent impressionant, magnífica, enlluernadora. Però jo no sóc així, i el meu barri no és poblat per gent com eixa.

M'agrada la mediocritat perquè si m'agrada, si l'accepte, m'estic acceptant tal qual sóc, i rebutge conscientment la lluita per eixir del seu domini. És la meua aposta davant el món, de fa ja molt de temps: no vull ser un gran personatge, no vull assolir l'excel·lència. Ni tan sols vull millorar, si això implica eixir de la mediocritat. Per què hauria de voler? M'agrada la meua vida, i és absolutament mediocre. No destaque en res, sóc «de qualitat mitjana», però tinc clara una cosa: que vull viure, i que el que he viscut és l'arma més poderosa per a seguir endavant.

Sé que sóc obscur i que dic coses amb poc de trellat. Supose que forma part de la meua mediocritat. El que vull dir solament és que voler eixir de les misèries de les nostres vides a voltes pot jugar-nos una mala passada. Que cal tindre molta cura, i rebutjar les eixides que no porten enlloc.

Si visc en un món dominat per la mediocritat, com he dit, també visc en un món que es rebutja a si mateix, que aspira ser excel·lent. Per això el meu barri és també l'escenari dels somnis més commovedors: gent que voldria ser més guapa, més intel·ligent, que voldria tindre un treball millor (o un treball a seques, tal i com estan les coses), que voldria estudiar o veure a son fill eixir de la droga (no ho neguem, sabem que hi ha aquest problema), que voldria tindre èxit en les seues relacions (aquest és meu!). D'una manera o d'altra els somnis poblen els nostres carrers, però estan impulsats per la necessitat, pels problemes d'unes vides a voltes més dures del que es mereixerien els seus titulars.

Alhora de triar per a nosaltres, però, hem de ser coneixedors de totes aquestes aspiracions, i saber distingir entre aquelles que porten a una vida millor i les que solament són el desig d'una Barbie de trobar el seu Kent, d'una Madonna de trobar el seu públic o d'un Cristiano Ronaldo de trobar el seu club. Hi ha qui somia amb una vida digna i qui somia amb un anunci de televisió. Hauríem de poder trobar-nos entre el primer grup (almenys és el que jo busque, i recomane a qui em vulga atendre).

Una vida digna no és perfecta, no és la fama, la bellesa i l'èxit que veiem en televisió o que observem en alguns dels nostres coneguts. Per això no és incompatible amb la mediocritat. Al contrari: una vida mediocre que no aspire ser meravellosa és una vida molt digna, i paga la pena viure-la.

Vaig a confessar una cosa: sóc mediocre, però tinc moltes coses a aportar a les persones que m'envolten. No canviaré el món ni res paregut, però puc fer una cosa: tindre clar què vull per a mi i per al món on jo visc, i puc treballar amb humilitat en eixa direcció. No m'espanta que el meu valor no es veja reflectit en estadístiques, notes i reconeixements, si sé que està, gran o xicotet, i compte amb ell per a viure amb dignitat.

Diumenge, després d'un sacrifici no recompensat

Tinc una sensació estranya...

Ara que ho pense, me n'adone que m'ha acompanyat durant tot aquest curs. És la sensació de que ja no et queden forces, de que estàs gastant l'últim cartutx que et quedava, sempre al límit de les teues possibilitats. Fas un gran esforç, i ho aguantes posant-te metes a curt termini, un moment de descans i recompensa: un té fumejant i un llibre al balcó del migdia, una nit d'ska i d'amics, una celebració amb la banda... però eixa recompensa no arriba, i solament queda el sacrifici que has fet i el que et queda per fer.

I, sorprenentment, encara disposes de forces que creies que no tenies. Aguantes i aguantes, suportes la decepció, la dissolució com sucre en aigua d'aquells moments que necessitaves per a seguir endavant. Pensaves que els necessitaves, i de fet els necessites, però no venen i tu continues. 

Continues.

Caminant, sempre caminant, sempre endavant, sense descans, sense pau. Una lluita titànica en una recta final que és molt més que el final d'un curs, és el final d'una vida sencera, de vint anys que acaben tot just comence juny.

Em dóna la sensació de que estic navegant sobre una barqueta de fusta cap a una cascada gegantina. L'aigua encara esta calma, tot va més o menys fluid, però comences a sentir el soroll de l'aigua caient ferotge, i et vas adonant de que no pots evitar morir esclafat per aquell riu traïdor que, lentament però inexorablement, t'ha portat fins a eixe final fatal. Què passarà després? Ningú no ho sap, i el que menys ho sospita de tots sóc jo. Però de ben segur que no seré el mateix. S'acosta el final d'una etapa; i serà un final marcat per la foc, la sang i les llàgrimes. I comença un altra... que em fa una por tal que em paralitza.

Jo, xicotet i sòl sobre un riu immens, sotmès inerme als poders inclements de la natura. Què puc fer, jo, contra això?

Mentrestant, em conec i sé que aquest aguantar i suportar passa factura, que sembla que puc però solament ho sembla. Que les forces que gaste venen d'algun indret, i que les necessitava per a alguna cosa que no sé, que exhaurint-les estic esgotant una reserva valuosa. Però no em queda més remei, haig de fer i faig... ja vindrà el moment en què comprenga com de profund m'ha afectat tot això.

Una entrada solidària amb ACPV

Bé, hui faré una entrada de compromís. M'han demanat que faça el meu bloc partícip de la campanya per una editorial conjunta en favor d'Acció Cultural del País Valencià i contra les multes injustes que se li ha imposat i que poden fer trontollar una institució amb 40 anys d'història (més que els que té el PP, si per antiguitat s'aconseguira alguna cosa).

No m'estenc més. Ací està l'editorial. Tot el meu suport i solidaritat.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a

cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps,

TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha

distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en

català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una

sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions,

Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El

passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una

primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels

quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una

associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al

País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València.

En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa

Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes

les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a

tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha

presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest

conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara

té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles

i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front

col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat

informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta

crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així

com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els

diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Sóc una xiqueta adolescent (i aquesta n'és la prova)

Hui estic trist.

I dolgut. Les estupideses que il·lusionen, conforme se'n van, malgrat ser estupideses, la simple perspectiva de passar una estona agradable, fan mal. Estupideses que esperes durant mesos i que s'esvaeixen en un tres i no res, i on esperaves nits plenes de significat ara solament trobaràs la solitud de sempre que et proposaves trencar. Supose que, com tot el que em passa, serà culpa meua; la barrera que vull trencar no es trenca així com així, i continue sent hermètic per a la gent. Bé, sempre ha estat així, no sé de què m'hauria d'estranyar... però creia que la cosa havia canviat. Un simple miratge, a soles això. Al capdavall, tot continua igual. Passejos solitaris.

És molt interessant el que em passa. La cosa més banal del món, les ximpleries pròpies d'una xiqueta adolescent, les faig grosses i més grosses com si d'una tragèdia es tractés. Si ho pense amb perspectiva, solament es tracta d'un canvi de plans i d'un malentès. Parlant la gent s'entén, i les coses no haurien hagut d'omplir aquestes línies si s'hagueren parlat com adults que som. No hi ha misteri ni greuge, ni culpa ni remordiment. Massa bé sé, coneixent-me, que si ho deixe passar, demà haurà amainat el temporal i tot tornarà al seu cabal. Però ara mateix no tinc ganes de guardar-me el malestar, ni comprendre, ni relativitzar; a soles vull comportar-me com una xiqueta adolescent, malcriada i plena d'egoisme, i tirar ràbia a dojo per ximpleries. Per injust que això siga.

M'agrada la comparació amb les xiquetes adolescents, m'hi sent identificat més enllà d'aquesta nit. Seran aquelles històries que escriuen, que hui per hui poblen les meues vigílies, siga això saludable o no. En qualsevol cas, no m'està mal avinguda l'etiqueta: sóc una xiqueta adolescent. Estranya confessió, sí senyor, si més no pintoresca, però amb una subtil realitat al darrere. Si ho pense, en molts sentits és així: si a algú li contara la meua història, ben bé la confondrien amb la d'una d'elles. Però hi ha una diferència: elles creixen, maduren i superen els seus problemes, es fan autèntiques dones i afronten una vida de veres.

Escau la comparació sobretot per l'artificialitat. Imagine el món d'aquelles xiques, com el de la meua pròpia adolescència, ple a vessar d'artificialitat: televisió, anuncis, pel·lis Disney, més televisió, programes del cor, moda, superestreles del pop i cançons infinites d'amor i desamor, la bateria marcant perpètuament el tercer temps del compàs sota els mateixos tres acords d'una guitarra distorsionada. Televisió, anuncis, i més pel·lis de Disney, High School Muscial i els Jonas Brothers. Un món fet de plàstic: qualsevol cosa autèntica que arrossegues a eixe món es converteix automàticament en plàstic. Et costa portar al teu món coses de veritat, coses que el plenen de vida, coses lletges, que moren i són imperfectes, però que estan fetes de carn i no de plàstic. Et fa vergonya, sents vergonya de compartir amb allò autèntic la teua vida de centre comercial; però quan afrontes la vergonya i demanes a algú que estiga i per a tu, t'adones que a soles has atret a una Barbie. I tornes a sentir aquell tacte suau i perfecte del plàstic, amb els seus colors brillants i atractius.

Globus inflables. McDonal's.

Ja no sóc gris amb el món. He tornat a ser de colors.

P.S.: No recomanaria que ningú es llegira aquestes línies. Anava a publicar una altra entrada amb moltes millor vibracions, però tot s'anat a la merda, així que no tenia sentit fer-lo. En comptes d'això, he preferit submergir-me en la meua pròpia merda (a mi em sembla un bon plan, no?).

Passejos

Què tindrà el sol, i els núvols, i la llum, que em fan sentir tan bé?

Què tindrà el vent fred de primavera esmicolant-se entre els carrerons estrets del Carme, que tindran eixos edificis de colors vius i clàssics que fan sentir a casa?

Què tindrà la música d'Obrint pas, xiuxiuejada a cau d'orella, que barreja aquesta ciutat amb els meus sentiments, i em fa veure somnis en el Miquelet  vist des de Corretgeria, la Plaça de la Mare de Déu o el Correu Vell?

Entremig d'aquells passejos trobe a faltar la gent que estime, la meua gent. M'agradaria poder compartir aquests moments especials amb ells; no un o dos: tots i cadascun, cada instant que queda suspès en el temps i fa vibrar el cor. M'agradaria no deixar res portes endins, tirar les coses, els mobles i fins i tot la porta, tot al carrer i buidar-me de secrets i pors, de silencis i desconfiances. M'agradaria abandonar-me a ells, que sempre ho ha merescut, ser tot per als rostres que poblen el meu cor.

Hi ha alguns, els més importants, que estan sempre: aquella xiqueta que un dia em va demostrar que l'amor no són grans paraules i declaracions eternes, que pot cobrar forma de parides i de camins sense fi recorrent els mateixos carrers, una volta i una altra. Hi ha alguns que ara estan fora, fent vida lluny d'ací però que han deixat un pos d'estima allà on han passat. Hi ha, per fi, molts que, sense jo adonar-me, van poblant els meus dies i les meues nits, amb qui vaig forjant una amistat a cops d'instants, de concerts borratxos amb abraços i besos, de confidències i confiances, amb la voluntat de seguir compartint i compartir cada volta més.

Aquells passejos són importants per a mi, però em falteu vosaltres.

Històries grisses

Aquelles històries! Qui escriu aquelles històries? Xiquetes molt joves, engabiades en si mateixes, que conreen en la solitud de les seues habitacions una profunda insatisfacció. Insatisfacció amb un món culpable solament de ser veritat, de no ser la fantasia impossible que elles voldrien per a si. I qui les llegeix? ... jo.

Jo, un xaval que expressa la seua mediocritat amb aquestes lectures. Es deixa atrapar per elles, per les històries i per la insatisfacció de les xiquetes. De nou, de cara a la pantalla de l'ordinador, torna la sensació de que el camí no ha portat enlloc, que tot esforç ha estat inútil. I sé que és trampa, que és un parany maldestre, com si d'una broma de mal gust es tractés. Però caic sempre, incapaç de defensar-me davant de tan burda amenaça, atrapat no pel parany sinó per la impossibilitat d'esquivar-lo.

Vull viure en aquest món, vull veure la seua lletjor, la seua pobresa, la seua imperfecció. Vull inundar-me d'aquesta realitat gris:

Vull ser gris amb el món!!!

Vull comprendre les misèries dels demés i fer-les meues. Vull fundar una comunitat de miserables i abraçar-nos i beure'ns les llàgrimes dels altres. I tancar les nostres muralles a tot aquells que vinguen a vendre'ns la perfecció, a mostrar-nos el plaer més apetitós i la felicitat més plena: als profetes d'un món que no ens pertoca, que ens ha estat negat.

Vull rebutjar aquelles històries d'amor i bellesa exuberant, tan enlluernadores que enfosqueixen la resta de les coses. Vull fer unes altres històries. Històries que arrosseguen els meus sentiments, que parlen de les mediocritats i misèries dels meus amb senzillesa, sense vergonya. Que parlen de la humanitat atrapada en la lletjor, del drama dels que no podrem mai arribar a ser els prínceps dels contes de fades. Històries que passen en escenaris humils, amb horitzons de formigó, fàbriques abandonades, col·legis amb barracons, amb rius de problemes fluint pels carrers. Històries que parlen de somnis, però d'aquells somnis que arrelen en la terra i ens fan millors, i ens empenten a lluitar i a avançar.

Vull ser gris amb el món i compartir aquesta grisor amb tots els que estan al meu costat, perquè sé que sota la grisor hi ha més vida i més color que en les hermoses històries d'amor vingudes d'un món que no és el nostre.

Construïm el nostre somni i fem la nostra història, poblem-la dels nostres, dels que estan sempre, que són reals i per això imperfectes, però que porten la major virtut de totes: estar vius i voler compartir la seua vida amb tu.

Frustració

Un dia, em vaig frustrar en classe. M'explicaven la idea de valor econòmic d'Adam Smith, i no entenia res, com la resta dels meus companys. Ens va costar, però al final ho vam entendre; i aleshores vaig entendre què passava: el que explicava amb paciència el professor, jo ja el sabia.

Molt més difícil que entendre alguna cosa que no saps, és buscar aprendre allò que ja saps.

Hui, llegint una roina història d'amor entre joves de classe alta a una pàgina web, m'he tornat a sentir frustrat. Una frustració més íntima, però, més amarga. Amb un estil més que discutible, aquelles línies relataven un amor pretesament sincer, involuntàriament perfecte. El seu esteticisme elitista, quasi obscè de tan bonic, connectava amb mi en una gran insatisfacció, una enyorança. I vaig entendre què passava: allò que enyorava frustrat, en realitat, no l'havia tingut mai.

Molt més dolorós que enyorar un passat perdut, és l'enyorança del que mai va ser.

Sent com llegir aquesta mena d'històries m'enfonsa. Però no puc deixar-les. I, a poc a poc, m'enfonse sense adonar-me. L'enyorança d'una ficció ensopega dolorosament amb la realitat, que mai havia semblat tan trista i gris com quan es mira des d'un món inventat.

La ficció és cruel, lleva la màgia i la bellesa al món i a la vida, i les segresta en una mentida. El xantatge amarg d'aquesta enyorança genera una tristesa peculiar, amb un sabor característic...

... O potser solament siga la insolació del 1er de maig.

Parides

M'acabe de prendre un té.

El seu sabor dolç em reconcilia amb mi mateix, la familiaritat del seu aroma m'inspira a escriure, per fi, en aquest bloc molt abandonat pel seu regent. M'imagine el retrets d'aquest bloc com els d'una ama de casa de veu estrident, esgrimint irritada l'escombradora pels aires i amenaçant amb agafar la porta i anar-se'n. I jo, arrodonint l'escena costumista, faig el paper de l'home de la casa que, cansat del treball i de trobar-se una altra volta la familiar escena, ha aprés a ignorar els retrets de la dona per tal de trobar el que buscava: un respir, un moment de pau casolana. Per a ell, les amenaces crispades de la muller són solament una remor, una melodia familiar a la que correspon no prestar-li atenció, com el fil musical d'un ascensor.

Sé que és molt masclista el quadre que acabe de pintar, però en certa mesura aquest grau de masclisme és consubstancial a qualsevol escena autènticament costumista. Comptat i debatut, no caldria detindre's massa en aquestes línies; més que escrites, han estat vomitades. De trellat, no en tenen ni han de tindre. Han anat apareixent com per casualitat, una paraula darrere de l'altra com si l'anterior continguera la següent, i al final s'ha creat, misteriosament, un paràgraf del no-res. El meu paper ha estat com quan el rei posa la signatura a les lleis aprovades en el Parlament; com a molt, he pogut posar en ordre algunes idees per fer coherent el text, tal qual si fos un lector privilegiat. Així funciona el meu cap.

Malgrat els retrets escenificats del meu bloc, estic content de tornar-hi. Escriure per escriure és, com he volgut fer veure, una activitat caòtica, com qui posa en marxa una màquina que tira daus sense fi mentre tu anotes el resultat; però precisament per això té una màgia especial. Les imatges, els personatges, les idees que apareixen en un text, al primer que sorprenen és al que les escriu. Amb el resultat final acabes comprenent coses de tu mateix, coses que abans no estaven, peces que solament es poden fabricar amb aquest peculiar mètode de creació i que fan que tot encaixe millor.

Ací va el meu consell, per a qui ho vulga llegir: si et trobes perdut, escriu-ho; si tens dubtes, escriu-los; si passes per un mal moment, escriu, posa a treballar la màquina de tirar daus.

Les paraules mai no estan de més, si venen de dintre. No sé ben bé què vull dir amb això, però puc assegurar que, diàriament, hi veig la diferència igual que entre els ous i les castanyes. Es nota quan hom parla des de l'interior, quan busca (amb més facilitat o menys) expressar amb paraules alguna cosa que existia abans que elles. Tenen un altre sentit, una altra importància; la màquina de tirar daus solament fabrica aquesta mena de paraules. De les buides, de les que venen i van, que serveixen solament per foragitar el silenci, no en podem fer cap peça que encaixe, no ens fan més entenedor el món. Paga la pena fer servir paraules que vinguen de dintre, encara que amb elles solament puguem escriure escenes costumistes sense trellat, com la meua. Per anodí que siga el missatge, hi diu alguna cosa, i aprens al mateix temps que t'obres a qui et llegeix.

Val, sé que he divagat, sé que moltes coses no tenen sentit. Però era l'experiment que em proposava fer hui: deixar a la mà escriure paraules una darrere de l'altra i, al final, posar solament la signatura. Ara ja sé com es sent un rei constitucional, i és agradable (no tinc vaixells de luxe ni palaus, però tinc té, que no està malament).

Aquesta entrada va dedicada a Becca, com no podia ser d'una altra forma. No sé per què, però sé que era per a tu des d'un bon començament. Supose que es deu a que solament tu pots trobar alguna cosa de profit en tota aquesta diarrea verbal. O tal volta perquè darrere de tot, el que volia dir és que en la nostra vida quotidiana hi trobem coses que són més del que semblen, que són màgiques, i que és bo, en moments de dubte i de desencís, deixar-se portar per elles. Una d'aquestes coses és el plaer d'escriure.

P.S.: Sé que dec una entrada sobre Argentina, ho sé. I sé que la faré, d'una manera o d'altra, més tard o més d'hora. Però no encara.