Hui estic trist.
I dolgut. Les estupideses que il·lusionen, conforme se'n van, malgrat ser estupideses, la simple perspectiva de passar una estona agradable, fan mal. Estupideses que esperes durant mesos i que s'esvaeixen en un tres i no res, i on esperaves nits plenes de significat ara solament trobaràs la solitud de sempre que et proposaves trencar. Supose que, com tot el que em passa, serà culpa meua; la barrera que vull trencar no es trenca així com així, i continue sent hermètic per a la gent. Bé, sempre ha estat així, no sé de què m'hauria d'estranyar... però creia que la cosa havia canviat. Un simple miratge, a soles això. Al capdavall, tot continua igual. Passejos solitaris.
És molt interessant el que em passa. La cosa més banal del món, les ximpleries pròpies d'una xiqueta adolescent, les faig grosses i més grosses com si d'una tragèdia es tractés. Si ho pense amb perspectiva, solament es tracta d'un canvi de plans i d'un malentès. Parlant la gent s'entén, i les coses no haurien hagut d'omplir aquestes línies si s'hagueren parlat com adults que som. No hi ha misteri ni greuge, ni culpa ni remordiment. Massa bé sé, coneixent-me, que si ho deixe passar, demà haurà amainat el temporal i tot tornarà al seu cabal. Però ara mateix no tinc ganes de guardar-me el malestar, ni comprendre, ni relativitzar; a soles vull comportar-me com una xiqueta adolescent, malcriada i plena d'egoisme, i tirar ràbia a dojo per ximpleries. Per injust que això siga.
M'agrada la comparació amb les xiquetes adolescents, m'hi sent identificat més enllà d'aquesta nit. Seran aquelles històries que escriuen, que hui per hui poblen les meues vigílies, siga això saludable o no. En qualsevol cas, no m'està mal avinguda l'etiqueta: sóc una xiqueta adolescent. Estranya confessió, sí senyor, si més no pintoresca, però amb una subtil realitat al darrere. Si ho pense, en molts sentits és així: si a algú li contara la meua història, ben bé la confondrien amb la d'una d'elles. Però hi ha una diferència: elles creixen, maduren i superen els seus problemes, es fan autèntiques dones i afronten una vida de veres.
Escau la comparació sobretot per l'artificialitat. Imagine el món d'aquelles xiques, com el de la meua pròpia adolescència, ple a vessar d'artificialitat: televisió, anuncis, pel·lis Disney, més televisió, programes del cor, moda, superestreles del pop i cançons infinites d'amor i desamor, la bateria marcant perpètuament el tercer temps del compàs sota els mateixos tres acords d'una guitarra distorsionada. Televisió, anuncis, i més pel·lis de Disney, High School Muscial i els Jonas Brothers. Un món fet de plàstic: qualsevol cosa autèntica que arrossegues a eixe món es converteix automàticament en plàstic. Et costa portar al teu món coses de veritat, coses que el plenen de vida, coses lletges, que moren i són imperfectes, però que estan fetes de carn i no de plàstic. Et fa vergonya, sents vergonya de compartir amb allò autèntic la teua vida de centre comercial; però quan afrontes la vergonya i demanes a algú que estiga i per a tu, t'adones que a soles has atret a una Barbie. I tornes a sentir aquell tacte suau i perfecte del plàstic, amb els seus colors brillants i atractius.
Globus inflables. McDonal's.
Ja no sóc gris amb el món. He tornat a ser de colors.
P.S.: No recomanaria que ningú es llegira aquestes línies. Anava a publicar una altra entrada amb moltes millor vibracions, però tot s'anat a la merda, així que no tenia sentit fer-lo. En comptes d'això, he preferit submergir-me en la meua pròpia merda (a mi em sembla un bon plan, no?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada