Mediocritat

M'agrada la mediocritat. He buscat la definició en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Diu això: «que és de qualitat mitjana». Molt apropiada la definició, tan mediocre com la paraula que defineix.

La mediocritat és el regne d'allò poc impressionant, que no destaca. El contrari a l'excel·lència i la perfecció. És un regne poblat per la grisor, en molts sentits, començant pel fet que no és ni blanc ni negre, sinó un espai intermedi, impersonal. Podríeu sospitar que m'agrada eixe color... bé, m'agrada el que representa.

Hi ha coses que no m'agraden, evidentment, de la mediocritat. En especial aquella sensació associada d'insatisfacció penetrant, com si una vida mediocre fora una història interrompuda, sense final, sense culminació. Genera una ànsia d'acabar, o, amb un nom més comú, fa que vulguem eixir de la mediocritat, causa rebuig. Hom prefereix l'excel·lència a la mediocritat, hom aspira a la perfecció, amb molts noms: bellesa, intel·ligència, amor, fama, diners, reconeixement.

Però quan passege i veig la gent com viu la seua vida, i quan examine la meua pròpia, veig a soles mediocritat. Potser en un altre context, un altre país i una altra gent, més rica, més pròspera, més culta, la mediocritat no siga tan evident. Però, veges! He hagut de viure en el meu barri, entre aquesta gent i en el nostre racó de món. I per a mi mediocritat és sinònim de vida, d'autenticitat.

Hi veig pel centre, i fins i tot conec personalment persones que s'allunyen molt de la mediocritat. Gent excel·lent, brillant, guapa, amb èxit. Però no és la tònica comuna, i jo no m'aprope a aquesta gent. Són xiquetes flautistes a les que li espera una carrera brillant, oboistes que ha assolit el punt més alt a què es pot aspirar, catedràtics reconeguts internacionalment (que tenen fins i tot una entrada en la Viquipèdia!). Gent impressionant, magnífica, enlluernadora. Però jo no sóc així, i el meu barri no és poblat per gent com eixa.

M'agrada la mediocritat perquè si m'agrada, si l'accepte, m'estic acceptant tal qual sóc, i rebutge conscientment la lluita per eixir del seu domini. És la meua aposta davant el món, de fa ja molt de temps: no vull ser un gran personatge, no vull assolir l'excel·lència. Ni tan sols vull millorar, si això implica eixir de la mediocritat. Per què hauria de voler? M'agrada la meua vida, i és absolutament mediocre. No destaque en res, sóc «de qualitat mitjana», però tinc clara una cosa: que vull viure, i que el que he viscut és l'arma més poderosa per a seguir endavant.

Sé que sóc obscur i que dic coses amb poc de trellat. Supose que forma part de la meua mediocritat. El que vull dir solament és que voler eixir de les misèries de les nostres vides a voltes pot jugar-nos una mala passada. Que cal tindre molta cura, i rebutjar les eixides que no porten enlloc.

Si visc en un món dominat per la mediocritat, com he dit, també visc en un món que es rebutja a si mateix, que aspira ser excel·lent. Per això el meu barri és també l'escenari dels somnis més commovedors: gent que voldria ser més guapa, més intel·ligent, que voldria tindre un treball millor (o un treball a seques, tal i com estan les coses), que voldria estudiar o veure a son fill eixir de la droga (no ho neguem, sabem que hi ha aquest problema), que voldria tindre èxit en les seues relacions (aquest és meu!). D'una manera o d'altra els somnis poblen els nostres carrers, però estan impulsats per la necessitat, pels problemes d'unes vides a voltes més dures del que es mereixerien els seus titulars.

Alhora de triar per a nosaltres, però, hem de ser coneixedors de totes aquestes aspiracions, i saber distingir entre aquelles que porten a una vida millor i les que solament són el desig d'una Barbie de trobar el seu Kent, d'una Madonna de trobar el seu públic o d'un Cristiano Ronaldo de trobar el seu club. Hi ha qui somia amb una vida digna i qui somia amb un anunci de televisió. Hauríem de poder trobar-nos entre el primer grup (almenys és el que jo busque, i recomane a qui em vulga atendre).

Una vida digna no és perfecta, no és la fama, la bellesa i l'èxit que veiem en televisió o que observem en alguns dels nostres coneguts. Per això no és incompatible amb la mediocritat. Al contrari: una vida mediocre que no aspire ser meravellosa és una vida molt digna, i paga la pena viure-la.

Vaig a confessar una cosa: sóc mediocre, però tinc moltes coses a aportar a les persones que m'envolten. No canviaré el món ni res paregut, però puc fer una cosa: tindre clar què vull per a mi i per al món on jo visc, i puc treballar amb humilitat en eixa direcció. No m'espanta que el meu valor no es veja reflectit en estadístiques, notes i reconeixements, si sé que està, gran o xicotet, i compte amb ell per a viure amb dignitat.