Tinc una sensació estranya...
Ara que ho pense, me n'adone que m'ha acompanyat durant tot aquest curs. És la sensació de que ja no et queden forces, de que estàs gastant l'últim cartutx que et quedava, sempre al límit de les teues possibilitats. Fas un gran esforç, i ho aguantes posant-te metes a curt termini, un moment de descans i recompensa: un té fumejant i un llibre al balcó del migdia, una nit d'ska i d'amics, una celebració amb la banda... però eixa recompensa no arriba, i solament queda el sacrifici que has fet i el que et queda per fer.
I, sorprenentment, encara disposes de forces que creies que no tenies. Aguantes i aguantes, suportes la decepció, la dissolució com sucre en aigua d'aquells moments que necessitaves per a seguir endavant. Pensaves que els necessitaves, i de fet els necessites, però no venen i tu continues.
Continues.
Caminant, sempre caminant, sempre endavant, sense descans, sense pau. Una lluita titànica en una recta final que és molt més que el final d'un curs, és el final d'una vida sencera, de vint anys que acaben tot just comence juny.
Em dóna la sensació de que estic navegant sobre una barqueta de fusta cap a una cascada gegantina. L'aigua encara esta calma, tot va més o menys fluid, però comences a sentir el soroll de l'aigua caient ferotge, i et vas adonant de que no pots evitar morir esclafat per aquell riu traïdor que, lentament però inexorablement, t'ha portat fins a eixe final fatal. Què passarà després? Ningú no ho sap, i el que menys ho sospita de tots sóc jo. Però de ben segur que no seré el mateix. S'acosta el final d'una etapa; i serà un final marcat per la foc, la sang i les llàgrimes. I comença un altra... que em fa una por tal que em paralitza.
Jo, xicotet i sòl sobre un riu immens, sotmès inerme als poders inclements de la natura. Què puc fer, jo, contra això?
Mentrestant, em conec i sé que aquest aguantar i suportar passa factura, que sembla que puc però solament ho sembla. Que les forces que gaste venen d'algun indret, i que les necessitava per a alguna cosa que no sé, que exhaurint-les estic esgotant una reserva valuosa. Però no em queda més remei, haig de fer i faig... ja vindrà el moment en què comprenga com de profund m'ha afectat tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada