Frustració

Un dia, em vaig frustrar en classe. M'explicaven la idea de valor econòmic d'Adam Smith, i no entenia res, com la resta dels meus companys. Ens va costar, però al final ho vam entendre; i aleshores vaig entendre què passava: el que explicava amb paciència el professor, jo ja el sabia.

Molt més difícil que entendre alguna cosa que no saps, és buscar aprendre allò que ja saps.

Hui, llegint una roina història d'amor entre joves de classe alta a una pàgina web, m'he tornat a sentir frustrat. Una frustració més íntima, però, més amarga. Amb un estil més que discutible, aquelles línies relataven un amor pretesament sincer, involuntàriament perfecte. El seu esteticisme elitista, quasi obscè de tan bonic, connectava amb mi en una gran insatisfacció, una enyorança. I vaig entendre què passava: allò que enyorava frustrat, en realitat, no l'havia tingut mai.

Molt més dolorós que enyorar un passat perdut, és l'enyorança del que mai va ser.

Sent com llegir aquesta mena d'històries m'enfonsa. Però no puc deixar-les. I, a poc a poc, m'enfonse sense adonar-me. L'enyorança d'una ficció ensopega dolorosament amb la realitat, que mai havia semblat tan trista i gris com quan es mira des d'un món inventat.

La ficció és cruel, lleva la màgia i la bellesa al món i a la vida, i les segresta en una mentida. El xantatge amarg d'aquesta enyorança genera una tristesa peculiar, amb un sabor característic...

... O potser solament siga la insolació del 1er de maig.