Passejos

Què tindrà el sol, i els núvols, i la llum, que em fan sentir tan bé?

Què tindrà el vent fred de primavera esmicolant-se entre els carrerons estrets del Carme, que tindran eixos edificis de colors vius i clàssics que fan sentir a casa?

Què tindrà la música d'Obrint pas, xiuxiuejada a cau d'orella, que barreja aquesta ciutat amb els meus sentiments, i em fa veure somnis en el Miquelet  vist des de Corretgeria, la Plaça de la Mare de Déu o el Correu Vell?

Entremig d'aquells passejos trobe a faltar la gent que estime, la meua gent. M'agradaria poder compartir aquests moments especials amb ells; no un o dos: tots i cadascun, cada instant que queda suspès en el temps i fa vibrar el cor. M'agradaria no deixar res portes endins, tirar les coses, els mobles i fins i tot la porta, tot al carrer i buidar-me de secrets i pors, de silencis i desconfiances. M'agradaria abandonar-me a ells, que sempre ho ha merescut, ser tot per als rostres que poblen el meu cor.

Hi ha alguns, els més importants, que estan sempre: aquella xiqueta que un dia em va demostrar que l'amor no són grans paraules i declaracions eternes, que pot cobrar forma de parides i de camins sense fi recorrent els mateixos carrers, una volta i una altra. Hi ha alguns que ara estan fora, fent vida lluny d'ací però que han deixat un pos d'estima allà on han passat. Hi ha, per fi, molts que, sense jo adonar-me, van poblant els meus dies i les meues nits, amb qui vaig forjant una amistat a cops d'instants, de concerts borratxos amb abraços i besos, de confidències i confiances, amb la voluntat de seguir compartint i compartir cada volta més.

Aquells passejos són importants per a mi, però em falteu vosaltres.