Comentari sobre el viatge

Viatjar.

La sola idea ens engresca, ens il·lusiona. És suggerent, ens convida a imaginar paisatges nous, persones desconegudes, costums exòtics. A molts ens agrada viatjar, és una pràctica que ja fa unes bones dècades que s'ha «democratitzat», i molts hem tingut la possibilitat de conèixer indrets distints i ampliar els nostres horitzons. No ens importa com, amb més comoditat o menys, si a canvi podem experimentar en la nostra carn una sola idea, la més important: la diversitat d'aquest món i de les gents que el poblen.

Pensant amb temps i profunditat sobre el que significa el viatge per a nosaltres, em vaig topar com per accident amb una reflexió curiosa: si fórem antics xinesos, d'abans de la modernització, la revolució comunista, etc. veuríem el viatjar com una pràctica estranya, incomprensible i, per suposat, mancada de tota utilitat. Eixir fora de l'Imperi Celest? Per a què? No tindria trellat endinsar-se en la barbàrie, entre gents incivilitzades de les que, en el millor dels casos, solament podríem aprendre costums bàrbares que contaminarien les bones maneres de la refinada cultura xinesa.

Afortunadament, no som antics xinesos, i en la nostra tradició occidental hi trobem en el viatge tot un seguit de significats especials des de ben antic. Dels grecs, l'autor primer i més rellevant, Homer, ja dedicà un dels seus dos llibres a un gran viatge, l'Odissea, i inicià així la prolífica tradició dels periples grecs, que molt ens ha influït a nosaltres, els moderns. Hi ha dos elements en el periple grec que són d'especial rellevància. Primer, que els viatges no ixen del món grec; van d'un extrem a l'altre de l'Hèl·lade però no s'endinsen en la incògnita foscor de la barbàrie. És un itinerari tancat dintre d'un circuit més o menys conegut, que amb el temps s'anirà ampliant conforme es conega més món, en especial a partir d'Aleixandre el Gran. Pot resultar aquesta una actitud semblant a la dels xinesos, que no volen saber res dels bàrbars, però jutjant així ens perdríem el valor que té el periple des d'Homer en la cultura grega i, de retruc, en la nostra. El segon tret destacat explica el primer: no és un viatge cap a allò desconegut, un periple s'endinsa en la foscor de nosaltres mateixos. És un viatge iniciàtic que té com a objectiu transformar al viatjant, i és la transformació dels protagonistes dels periples, d'Ulisses, Jasó o Enees, la que es relata al mateix temps que es descriuen els paisatges, gents i éssers mitològics que poblen el món dels grecs. Per aquesta segona característica els periples es redueixen a l'espai conegut pels grecs, perquè a través d'ells els grecs es coneixien a si mateixos.

Montesquieu afirma que «al cobrar consciència de la realitat exterior, ens canviem a nosaltres mateixos», que l'acte d'observar implica una transformació interna. Aquesta correlació entre l'experiència del món i la reordenació de l'ànima és la que ja està present en els periples grecs, passarà després al pelegrinatge cristià de l'Edat Mitjana i d'ací als grans viatgers de l'època moderna, Cristòfol Colom o Marco Polo. Un viatge no deixa indiferent al viatjant, que no torna com ha vingut. En tot cas, de ser així, seria una activitat fútil, sense utilitat. Allò que val d'un viatge és eixa transformació interior de la que parla Montesquieu. No oblidem que durant un bon grapat d'anys, de fet fins que la televisió ens portà la imatge del món al saló de casa, els llibres de viatges eren tota una font de coneixement, descrivien el món tant per al públic en general com per a l'acadèmia científica i, el viatgers i descobridors eren considerats herois.

De fet, crec que en l'actualitat el paradigma ideal, la síntesi del que significa per a nosaltres un viatge és l'exemple d'un dels científics més influents de la història: Charles Darwin i el seu viatge arreu del món a bord del Beagle. Gràcies a la impagable formació que va extreure de l'observació directa de la diversitat natural del món va poder elaborar una del teories que més han revolucionat la ciència i el pensament en general: la Teoria de l'Evolució. Darwin, un home preocupat per la teologia, amb formació de metge, va experimentar en aquell viatge la transformació interior de la que parlava Montestquieu, que ja estava en l'Odissea, en els pelegrins medievals i, en general, en tots els viatgers que poblen la nostra cultura occidental.

Com a conclusió d'aquest comentari, una lliçó: en el viatge és summament important el destí, els paisatges i les gents que es coneixen, però allò que fa que un viatge pague la pena no és la bellesa de les postals o l'afabilitat dels nadius, sinó les coses que t'emportes a dintre del cor d'aquella experiència. Coneixeràs noves coses, experimentaràs la diversitat d'aquest món i això t'enriquirà, però per damunt de tot, un viatge serveix per a acomplir aquella famosa màxima socràtica: «coneix-te a tu mateix».

Amor

«La mesura de l'amor és amar sense mesura», Sant Agustí.

Aquesta és, al meu entendre una de les cites més belles escrites en llatí. I si ens acostem al pensament d'aquest impressionant filòsof, ens adonarem que és molt més del que sembla. Sant Agustí és un dels pioners en la creació de la Filosofia de la Història, i en la seua versió particular és l'amor el seu motor. En concret, dos tipus d'amor: l'amor a Déu i l'amor a l'home. De l'amor a Déu se'n deriven totes les virtuts, la Ciutat de Déu, i de l'amor a l'home tots els vicis, la Ciutat Terrenal. A partir d'ací construeix tota una genial concepció de la història de la humanitat, ben explicada al seu llibre La Ciutat de Déu.

Sempre he tingut present aquesta idea de l'amor des que vaig iniciar-me en el coneixement d'aquest brillant pensador, ara ja fa uns dos anys, crec. Per a Sant Agustí l'amor és la voluntat de semblar-se a la cosa estimada, de vincular-se amb ella. És el pegament que uneix les persones amb les persones, que cohesiona la societat; i, de retruc, també és el mitjà per acostar-se a Déu i alliberar l'ànima del pecat. Si ens desprenem de la part teològica de l'assumpte, i ignorem, per necessitat dels nostres temps i maneres de pensar, el component negatiu de l'amor pecaminós, podem veure en aquesta idea una concepció simple, esclaridora i profundament poderosa del que és l'amor.

El que em colpeix més de l'amor de Sant Agustí és la seua senzillesa: l'amor és un element natural en l'home. Abandonem tota la xerrameca inútil a voltant de la seua existència o no (aquelles odioses preguntes Disney que poblen les nostres infanteses: «creus en l'amor?», «és un amor vertader?», etc.). L'amor és quelcom evident, tan propi de la condició humana com parlar o viure en societat. Una indagació clara i neta sobre el que som nosaltres mateixos ens donarà una idea precisa del que és l'amor. Tots disposem de la capacitat d'estimar, i sense ella res no tindria sentit. Així ja no es converteix en una part fosca, dubtosa i fugissera de la nostra ànima, molt donada a reflexionar de manera quasi esotèrica al seu voltant. Tot al contrari: és un element il·luminat per la constatació simple i concisa que ens aporta l'experiència. Examinem el nostre comportament, els nostre sentiments, i veurem l'amor brotar d'ells amb la mateixa naturalitat amb que l'aigua brota d'una font.

I és tan poderosa aquesta idea que al seu caliu moltes altres prenen un nou sentit i es consoliden. Seria possible la pròpia idea d'individualitat sense amor? En alguna ocasió recent i desagradable he pogut sentir a dir que el compromís amb les persones no ha d'entrar en contradicció amb la conservació de la pròpia individualitat, com si una cosa anul·lara l'altra. Aquesta opinió amaga, per un costat, un egoisme dut fins al paroxisme, en el qual l'egoista es priva de la seua pròpia felicitat i autoconservació i, per un altre costat, el dubte i la inseguretat respecte de la pròpia individualitat, perquè hom que la té segura i no dubta d'ella no necessita protegir-la ni tindre'n cura. És l'amor, la voluntat de vincular-se amb la persona, cosa o idea estimada, allò que reforça la pròpia individualitat: així atorguem a significats especials, allò comú es converteix en allò estimat, i en eixa transformació ens veiem reflectits i els altres ens reconeixen. El caràcter capriciós i excessiu de l'amor, sotmès completament a la voluntat de l'amant, potència i reafirma aquesta voluntat i a qui la porta. És l'amor, a més del motor de la història, el motor de la individualitat.

Passat

Ser gai és una putada. Que ningú no crega que el pas del temps, la creixent tolerància de la societat i la major visibilitat del fet homosexual ha suposat la fi de tota discriminació. Els casos de suïcidis d'adolescents homosexuals a Occident, el més elevat de tots els casos, n'és una dolorosa i il·lustrativa mostra de que la cosa no va tan bé com ens volen fer creure. I a soles és la punta de l'iceberg, el més visible d'un problema molt més greu i molt més arrelat.

Conec la sensació, el forat profund que es crea en el teu món. Sobretot recorde l'amargor que em va produir a mi la consciència de que no hi havia futur, que els homosexuals no tenien vellesa, que no hi havia res més enllà de l'eterna adolescència en què suposadament estàvem tots situats. També l'íntim dolor de saber que defraudaràs als teus éssers estimats, que podran comprendre-lo o no, però que tu mai no podràs ser el que volien que fores. I la impressió d'irrealitat que genera mentir durant tants anys, estar constantment preguntant-te si aquesta persona o l'altra et tractarien igual si saberen la veritat, i oblidar-te d'un món on les relacions eren sinceres i espontànies, sense gestos calculats, sense estar alerta en tot moment. Una immensa por i un immens buit.

No arribí als extrems de les enquestes de suïcidis, ni de bon tros; mai se'm passà pel cap, potser perquè en el pitjor moment senzillament m'acostumí a no pensar i a deixar-me portar. La meua història no fou tan dramàtica. Ni tan sols tinc el consol del relat èpic del meu dolor, la compensació d'una història que contar. No hi ha grans fites, no hi ha grans gestes, no hi ha extrems tràgics. Solament un immens espai buit, un desert negre que engoleix el dia a dia i totes les teues energies, que enrareix el món. No arribí a estar tan malament, però ara sé que allò que s'emporta les vides de tants adolescent no és un sentiment distint del que a mi em va assaltar durant prou de temps; solament és el mateix dut a l'extrem. I em sembla que el fet en si, la decisió que tant escandalitza, no és sinó la conseqüència lògica d'una corprenedora estranyesa davant el món i la pròpia vida, que cau en l'absurd fins que ja no pot eixir. Aleshores, és possible que molts no vegen una altra solució.

Però, torne a repetir, jo no arribí a eixe punt de no retorn. Els vents bufaren favorablement i jo, sense timó, em vaig deixar portar fins que al final vaig reprendre les regnes de la meua vida (i tot això sense abusar de metàfores marineres ni res). I aparegueren persones que em recordaren de bell nou les relacions sinceres i espontànies, i a través d'elles vaig aconseguir el valor que em faltava per posar en ordre tot allò que no ho tenia. I... ara sóc tota una altra persona, les antigues pors s'han dissipat. Ara tinc unes altres inquietuds, uns altres problemes. Aleshores ni tan sols el meu nom volia dir alguna cosa per a mi. Ara hi ha molts noms propis que són importants, i tot és molt distint.

L'espai buit ara s'ha omplert... de persones que el llegeixen.

...

M'han demanat que actualitze, en contra del que ja vaig avisar: actualitzaria de tant en tant.

Hui l'Entrada tindrà aquest contingut:

...

Ara mateix no puc raonar amb més profunditat, així que acontenteu-vos amb això.

Entrada dedicada

Hui, després d'un temps molt llarg sense actualitzar, vull declara un secret sorprenent.

Aquest Espai Buit, des de fa un temps, ja no està buit de seguidors. La qual cosa em desconcerta. No havia pensat en què ningú el llegira, i això m'obliga a plantejar-me aquest projecte, ja d'entrada sense trellat. Què faig, ara? Hauré d'escriure per a qui el llegeix, on continuar abocant les meues dèries mentals sense ordre ni concert com venia fent des del principi? És correcte continuar com fins ara, o caldria atendre a les persones que llegeixen allò que escric? Com és lògic la decisió dependria de quines són les persones que em llegeixen i què signifiquen per mi. Per això he decidit canviar el sentit d'aquest blog (però una cosa no canviarà: actualitzaré molt de tant en tant, que el temps no sobra).

Sent completament honestos, no és cert que aquesta siga la primera entrada dedicada, ni que solament ara hi hagen persones que em llegeixen. Una persona en concret porta llegint-me gairebé des del principi, i jo, de forma com a mínim poc cortesa, he escrit com si no em llegira. Ara procure compensar-la. I l'anterior entrada dedicada la vaig dirigir a algú que se'n anava lluny durant una temporada. Però la novetat és que ara em faig càrrec de la situació. I decidisc adaptar el meu blog a les persones que el llegeixen, perquè tots ho mereixen.

Hi havia una volta...

...Un parell de dones que es troben en un cafè del centre de la ciutat de Nova York. Ningú en la ciutat cosmopolita per excel·lència es podria estranyar que parlaren d'entrada en castellà, amb accent europeu, més concretament. No seria l'idioma més estrany que aquella ciutat haja sentit. El cambrer que les aten detecta en elles una jovialitat i afabilitat molt familiars, i ràpidament va suposar, tant per això com pels vestits elegants i cars, que eren companyes de feina, o gairebé. Amigues de tota la vida. I en això no anava errat, el cambrer.

– Què tal Xiqueta? Què fas tu ací? Com et va la vida?– li va preguntar una a l'altra, en castellà d'accent difícil per al cambrer, però tot i així comprensible. El cambrer que les prenia nota no era ben bé un expert, un de tants empleats temporals que tant prompte està en el carrer com darrere d'un mostrador qualsevol cobrant misèries. I tampoc estava molt espavilat, per això es va estar una estona sentint-les com un babau, sense que ni elles se n'adonaren.

– Molt bé, ara que estic de gira pels Estats Units m'he dit: «jo visite a aquesta Nena». Tenia moltes ganes de veure't per contar-te el que m'ha passat.

– Va conta'm, Xiqueta, no em tingues en vil.

– Doncs resulta que he decidit deixar la formació en la què estava, i he fitxat per una altra. I així estic, venint de gira amb ells.

– I com has viscut el canvi?

– No podria estar millor: tant a nivell musical com humà he guanyat molt. I em recorda a altres etapes, i altres decisions. O no?

– Tu ho has dit: si canviar aleshores fou una bona decisió, ara segur que també ho és. Fixa't en el que s'ha convertit aquella decisió: qui t'anava a dir a tu que després d'una carrera tan dura tindries futur en la música? La vida dóna unes voltes, Xiqueta.

– I tu com vas, què tal el laboratori?

– Bé com sempre, ara amb més ganes que mai, després de dos anys sabàtics.

– Dos anys sabàtics? I què has fet tot eixe temps?

– He fet el que portava quasi tota la vida planejant: he rodolat al voltant del món, he vist l'Aurora Boreal, l'estepa siberiana, el desert de Sàhara, la selva amazònica, la Gran Muralla Xinesa, l'Atlàntic, l'Índic, el Pacífic. Fins i tot he pogut estar en els llocs que va visitar Darwin en el seu viatge a Terra de Foc. Han sigut els millors anys de la meua vida.

– Al final no el vas fer amb Xavi, com li vas dir.

– No.

– Però segur que s'alegra, allà on estiga, si està en algun indret, per tu. D'això estic segura– el cambrer va notar una lleugera ombra en el rostre de les dues amigues, però molt prompte va tornar la jovialitat als seus ulls.

– En fi, amb ell no l'he pogut fer. Però tot i així l'he fet amb una persona especial... molt especial– i li va ensenyar la que parlava un anell de fusta en la mà dreta.

– Perdoneu, senyores, però que feia molt que no us veieu?– va preguntar el cambrer a les dones, fent cas omís a les normes i protocols de la professió.

– Més de deu anys, per?– li van contestar.

– Perquè sembla que us heu vist ahir mateix.

– Ja ho sabem, sempre ha sigut així.

...I conte contat, conte acabat.

Espere que vos haja agradat, lectors. Sé que no és una obra mestra, però bé... és exprés.

En fi, a cadascuna de les dues a què va dirigida aquesta entrada:

t'estime, t'estimo, t'estim.

Què volen aquesta gent?

Hui en dia, molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València. Molts són turistes de fora, amb robes que no dissimulen la seua procedència estrangera, aferrats gairebé sempre a un plànol de la ciutat i mirant-lo insistentment, tot esforçant-se per no perdre's en el laberint de carrers de Ciutat Vella. Van o venen del Mercat o de la Seu. També hi ha valencians, població autòctona que passeja més confiadament, més segurament per uns carrer molt ben conegut, caminats amunt i avall innombrables voltes, vides senceres. Uns van al Mercat, altres es prenen alguna cosa en el Cafè de Camilo, altres tafanegen per les botigues de roba que els xinesos han obert en massa últimament. Molta gent transita pel carrer del Trench, al cor mateix de València, però solament uns quants d'entre ells, els pocs veïns que resisteixen el pas del temps, recorden la història que, fa ja anys, molts anys, va colpir la vida d'aquell carrer. Cada dissabte a poqueta nit es troben mitja dotzena de vellets i velletes a la plaça Redona, a tocar del Trench, per recordar aquells successos. I ho fan de la manera com sempre han fet: mirant-se en silenci. I esperant, en silenci, que la mort s'emporte aquell secret per sempre de la memòria del carrer.

Aquells que ara són ancians, quan s'esdevingueren els successos que hui us contaré, a despit de qui vol oblidar-los, encara eren molt joves i tenien molt per viure i molt per somiar. Alguns s'hi van instal·lar al carrer de bell nou, altres ja hi portaven anys, inclús hi hagué alguns que hi tornaren després del trasbals que suposà per a tots la guerra del 36. En aquell moment València era una ciutat ben distinta del que és ara: més xicoteta, més humil, més senzilla. Els barris del centre eren barris on la gent hi vivia encara, ningú no els havia substituït per oficines o degradació. Hi havien edificis en ruïnes, carrers mal asfaltats, problemes d'acondicionament i de clavegueram, pocs electrodomèstics a les cases. La forma de viure en aquella ciutat era també diferent, més difícil. Tot era més complicat per aquells anys a València. Però encara hi havia un record tènue, clandestí, entre els carrers i les gents, d'aquell Cap i Casal magnífic que fou la ciutat en algun racó amagat de segles perduts. Hi era, potser, quan s'alçava, per entre la misèria de les vides difícils, els esplendorosos edificis d'un remot passat, com illes orgulloses entremig de la grisor taciturna del present.

En aquells anys hi vivia al número 1 del carrer de Trench na Dolors, a tocar de la plaça del Mercat, en l'últim pis d'una finca de cases xicotetes i mal endreçades. Era una dona que tenia prop de quatre desenes d'anys sobre les esquenes, encara que semblava que foren moltes més. En qualsevol cas, es notava com cadascuna li pesava molt en la mirada. Era vídua, havia perdut el marit en la guerra. El seu nom no figurava en cap monument als caiguts Por Dios y por España, i, per por i per prudència, na Dolors es guardava de no esmentar-ho ni de fer dol per la seua memòria. Mai no parlava d'ell amb ningú, ni tan sols amb els antics amics que el conegueren i el tingueren en estima. Amb aquestes persones, les mirades suplien les paraules tostemps perilloses.

Na Dolors, de fet, no parlava molt de res, i pel carrer anava amunt i avall abstreta en si mateixa, amb el cap clot, les celles arrufades i la mirada fixa en el terra. Però aquest semblant taciturn es veia compensat amb una activitat frenètica, un tragí constant que la feia anar del Mercat a casa, de casa a les finques que netejava amb diligència i per poca recompensa, i d'allà a casa d'algú de visita, forçada quasi sempre per les necessitats d'aquells temps. Els veïns, en observar-la, experimentaven una discreta admiració envers la resolució de na Dolors: hi havia en aquell anar i vindre les ganes de viure que no expressaven els seus ulls. Veien en la seua actitud serena i abnegada el paradigma d'una lluita quotidiana per mantindre la dignitat d'una vida honrada, a través de la grisor dels anys que els tocava viure. Sense que l'afabilitat o el tracte amb el veïnat siguen els causants, el ben cert és que al carrer del Trench tots respectaven na Dolors i la tenien en certa estima.

A ningú se li escapava quin era realment el motiu que feia a na Dolors alçar-se cada dia de matí i enfrontar-se a la realitat. Es deia Joan i ja des de ben xicotet anava agarrat a les faldes de sa mare Trench amunt Trench avall, acompanyant-la en les seues obligacions quotidianes. Era el fill de na Dolors i d'un marit que no va arribar a saber que era pare. En ell tenia dipositades totes les esperances, i per ell treballava sense defallir, i encara trobava temps per restar una estoneta fent-li companyia, perquè son fill no cresqués amb una mare absent. Na Dolors va lluitar amb ungles i dents perquè Joan estudiés i tingués un futur. I hi havia alguna cosa més en aquesta tossuda lluita a banda del fort amor que totes les mares senten pels seus fills: hi era el record del marit forçadament silenciat, la voluntat de redimir-se del silenci enutjós a través de la victòria que suposaria treure Joan endavant. Na Dolors veia en Joan no solament l'excusa per lluitar pel futur, ans també de reivindicar el passat ultratjat.

Malgrat tot, la història a la València d'aquell temps semblava conjurada en contra de les secretes esperances de gent com na Dolors. I precisament, quan la victòria estava pròxima, esdevingué la tragèdia. Gràcies, en moltes ocasions, a l'ajut econòmic dels veïns (alguns d'ells encara vius i encara en el Trench), el jove Joan va poder ingressar a la carrera de Dret. Allà va demostrar ser un bon estudiant, i na Dolors mostrava un semblant lleugerament menys apagat, i somriures fugissers es feien a poc a poc més habituals en el seu rostre. Caminava més ràpida i més segura. Començava a entrar llum en la fosca cova de la vida de na Dolors.

Però en els seus somnis es creuaren uns altres, els d'un país que frisava per eixir igualment de forat en què es veia trobat, i els d'uns joves lluitadors que posaven esperances en idees clandestines. Joan es va veure enmig del remolí d'una universitat avalotada, i hi es va submergir de ple. Ràpidament va entrar a formar part de partits i associacions qualificades de subversives pel poder vigent, i amb la mateixa rapidesa va passar al punt de mira de la policia política. Mala sort, insensatesa, odi i ampla impunitat es conjuraren una matinada d'estiu al número 1 del carrer del Trench, per fer finalitzar dues vides.

I, en realitat ningú sap de ben bé el que ocorregué a dintre de la casa, ni com s'esdevingueren els successos que conclogueren aquella matinada. Però tots escoltaren el soroll dels vidres trencats, el crit esfereïdor d'una mare ferint la nit i, a continuació un cop somort a peu del carrer i el silenci, solament molestat pel sanglot intermitent de la mare. Aquella matinada d'estiu, en la qual les finestres de les cases eren obertes, el son de tot el carrer del Trench de València es va veure interromput, i els seus veïns es va estar mirant els sostres de les habitacions, muts, fins que, ja a trenc d'alba, van alçar-se en un nou dia negre.

No es volgué mai més parlar del que passà aquella nit. Tampoc na Dolors, que senzillament callà, restà muda la resta dels seus dies. Tampoc no tornà a traginar com abans. La mort s'esdevingué en ella una continuació natural del silenci en què es trobava immersa des d'aquell moment, i tampoc tardà massa en arribar-li. No guardà dol per son fill, com tampoc ho feu per son marit. Però tots els veïns sabien la història, la veien gravada en els seus ulls; i amb el temps arribà a ser una presència incòmoda, tant que molts respiraren tranquils quan finalment expirà. A partir d'aleshores, simplement s'esperà a que tot plegat es perdés, s'oblidés per la tossudesa d'un silenci que, d'altra banda, no va deixar d'acompanyar la trista història de na Dolors.

Molta gent transita ara pel carrer del Trench, al cor mateix de València; turistes de fora i veïns de la ciutat. Però ni uns ni altres conèixen la història que allà s'esdevingué. Solament uns pocs, aquells que netejaren la sang que un matí embrutava  la calçada i què, per por i per vergonya, voldrien oblidar-la per sempre més.

Acomiadament

Un molt bon amic ha marxat, i per una bona temporada. En realitat m'ha costat fer-me a la idea, ser-ne conscient. En concret, m'he adonat just quan el vaig perdre de vista, allà a l'Estació del Nord de València. Quan vaig adonar-me del que volia dir aquell deix tan subtil, tènue, d'emoció en la seua mirada. Aquell esguard em va fer comprendre el que volia dir la nostra amistat en aquell moment; una amistat construïda per camins erràtics, però tot i així (o potser per aquest motiu) molt intensa, si més no pel que fa a mi. Aquell instant fugisser dels ulls carregats de missatges em va fer veure que els acomiadaments tenen al capdavall una secreta satisfacció: ens confirmen que la distància no minvarà una relació per molts motius especial. Quan diem «adéu», o, com en aquest cas va ser, «ens veiem prompte», diem que continuarem conreant una amistat important a través dels kilòmetres, i que ells no faran que trontolle. Per aquest motiu, el moment em va fer vindre, a més de la coneguda tendresa del adéu, calidesa, confiança, una certa seguretat: ens acomiadàvem dos amics que es retrobaran sent igualment amics, i per molts anys. Allò volia dir el nostre adéu.

Aquell homenet que se'n va a conquerir Ligúria és, en la meua opinió, un personatge curiós. Té uns interessos la mar d'excèntrics: crec que se'l podria definir com una enciclopèdia d'aquelles coses que hom consideraria d'escassa o nul·la utilitat, ja siga mitologia de Tolkien, geografia política de la més anodina, història bizantina, zombiologia o qualsevol ítem que resulte pintoresc i principalment decoratiu. Però demostra ser un mestre en les seues matèries (moltes i molt variades). És molt capaç i ha demostrat sempre un gran talent, i té el molest costum de superar-me acadèmicament el suficient com per a que resulte humiliant. És normal, però; sempre ha valgut més que jo, en més d'un aspecte. No obstant, em resulta complicat definir-lo, perquè és una persona molt difícil de conèixer. En molts aspectes, és tot un misteri; en cap cas és un algú simple i fàcil de calar. Tot un desafiament per als prejudicis.

Quan em recorda, sempre que hi ha oportunitat de que em senta incòmode, com ens vam conèixer, comprenc realment el valor de la seua amistat. Perquè sé que jo no hauria fet com ell, que tal i com era aleshores m'hauria allunyat de mi, o no hauria anat més enllà de la més freda formalitat. Però ell no va ser així, va suportar-me, a un homenet trist amb pantalons curts indignat amb les lliçons de la professora solament per no saber dir altra cosa, i d'aquells inicis per la meua banda patètics es va anar creant, i amb el temps afermant, l'amistat que s'acomiadava a l'Estació del Nord fa poques hores. I crec que ací està el fet principal que ha fet existir la nostra amistat: al final, hem volgut ser amics. I el nostre acomiadament consolida la nostra decisió, la fa duradora, i en virtut d'ella, som i continuarem sent amics (fins que balle sobre la seua tomba, almenys).

La meua València

Per a mi la ciutat de València té dos escenaris principals, que esdevenen com dos mons amb personalitat pròpia però imbricats, units per un lligam secret: tots dos són part de mi mateix. Endinsar-se en algun d'aquests escenaris és com fer un viatge iniciàtic cap al meu interior. És una sensació estranya: són paisatges tan íntims, tan quotidians i alhora tan màgics, que més que de la ciutat o de la seua gent, em sembla que em diuen coses sobre mi. I és que la ciutat de València ha esdevingut un espai gravat a foc en el meu cor que, per a bé o per a mal, mai no podré oblidar ni ignorar.

Un dels escenaris em relaciona amb la meua vessant més personal. En ell hi trobe els llocs on vaig viure la meua infantesa, aquelles places i carrers que em connecten amb el meu jo més personal i intransferible, amb la meua història particular. És el meu barri. En ell hi és el col·legi on vaig descobrir de bell nou el que era el món, i les persones. En ell hi és la meua banda, i la gent amb la que la compartisc, que és com un tros de llar proper i càlid. En ell hi viuen persones molt especials, persones del passat i persones del present, amb les que compartiré el futur, juntament a les quals viuré les alegries i les tristeses que ens retornen les nostres vides. Tot un paisatge carregat de significat.

L'altre escenari es situa al centre de la ciutat. És, potser, un indret més hostil, més fred i llunyà, però també és l'escenari que simbolitza la ciutat en si, en ell veig reflectida la València real: la meua València real. És un espectacle fascinant, tot un món ple a vessar d'edificis singulars que conten la història d'aquesta ciutat. I de places: places enormes voltejades d'edificis racionalistes i eclèctics; places xicotetes, il·luminades a poqueta nit per la tènue llum groguenca de les faroles i el xiuxiueig de fonts senzilles, sense artificiositat. Aquell espectacle és, per damunt de tot, un espectacle farcit de gent: de personatges curiosos i pintorescos, de gent diferent. Són carrers de cultura, de llibres i museus, de cinemes i reivindicacions, de terrasses i de balcons de ferro i rajoles pintades. És una València molt meua, molt distinta de la que un altre podria pensar. Una València que, com les persones amb les que solc compartir-la habitualment, com les amigues de veritat, és quotidiana i no per això menys fascinant i sorprenent.

La difícil disjuntiva dels valencians

Avui sí, vaig a parlar de política. En realitat, per ser sincer, el que passarà avui serà que en parlaré més obertament, de política. Perquè no hi ha una línia d'aquest bloc que no n'estiga impregnada de llur més o menys subtil ferum; que no és altra cosa que una certa intencionalitat en el que escric. No és, tanmateix, un exercici, aquest de parlar obertament de política, onerós o vergonyós, ans al contrari. Es tracta d'una pràctica molt saludable. En realitat, és poc més que plantejar una reflexió tot declarant amb honestedat des de quin punt de vista s'escriu.

Per dibuixar bé la idea que vull transmetre, és necessari començar acostant al lector al concepte de modernitat. D'un concepte, però, subtilment diferent del de la modernitat a l'ús. Es tracta de la idea localista, provinciana si es vol, que els valencians tenim de projecció de futur i promoció exterior. Parlarem, doncs, de la modernitat a la valenciana. Una modernitat que, com tots els conceptes realment importants, no es distingeix entre la vessant individual i la col·lectiva, la personal i la social, sinó que abasten tots dos camps per igual. La modernitat és al mateix temps un projecte de país i una expectativa personal: es pot resumir en la construcció mental “d'aquell món en què vull viure”.

El projecte de modernitat que han fet seu els valencians no té, a grans trets, una originalitat gaire marcada. No hem dissenyat un futur ideal massa distint del d'altres pobles peninsulars. Però, probablement per això mateix, hi té una peculiaritat destacada: aquest projecte de modernitat es pensa gairebé sempre al marge de la llarga tradició cultural i lingüística de què som hereus els valencians. Hi ha un tall molt important, molt cridaner, entre el futur que pensem i volem construir els valencians i el passat que ens reivindica com un poble amb personalitat pròpia. Cada volta amb més força es presenta una disjuntiva difícil en l'horitzó d'aquest país i en els ànims de les seues gents.

Per una banda ens trobem amb el que, segons tots els indicadors, és la actitud més assenyada: abraçar la modernitat, tal i com l'hem formulada els valencians. Implica, no obstant, per a nosaltres com a poble i per a molts a nivell individual, una important renúncia: abandonar a la seua sort la cultura i la llengua pròpies del nostre poble, deixar-les morir fins que siguen una simple peça de museu, una inútil antigalla que ben aviat oblidarem. És, en conseqüència, una renúncia difícil i dolorosa. Però també una renúncia poc pràctica, perquè sense la nostra cultura i llengua no hi haurà res que ens identifique i ens assenyale en aquest món cada volta més globalitzat, en el qual són cada dia més els pobles que entenen que tindre una veu pròpia és l'autèntic camí per construir una modernitat sòlida. La nostra modernitat, en canvi, ens diluirà en un mar d'homogeneïtat, i l'aportació feta des de la nostra terra no podrà veure's reflectida en el firmament global de la societat mundial. En termes enològics, haurem perdut la nostra denominació d'origen. Un projecte de modernitat que supose una renúncia semblant és, certament, un projecte enverinat.

Per una altra banda, sent conscients d'aquest entrebanc notable en la via valenciana a la modernitat, ens podem inclinar per deseixir-nos i adoptar una actitud tossuda de defensa de la llengua i cultura valencianes, abraçar un compromís ferm amb la voluntat de que les generacions vinents no ens puguen reprendre que vam deixar morir la nostra herència de set segles per abandonar-nos a una modernitat que, al capdavall, solament ens ha invisibilitzat davant el món. Però tampoc és una alternativa sòlida, perquè no s'ha construït al voltant d'ella un projecte de modernitat. El futur solament s'ha dibuixat, diguem-ho clarament, en castellà, i insistir en practicar una llengua ancorada i sense lloc a l'horitzó és vist, de totes totes, com una postura arrauxada i irreflexiva. I no és un error pensar que així és. No s'ha sabut associar al valencià una idea de futur i progrés, totes les temptatives han fet fallida.

La disjuntiva amb la que els valencians hem d'enfrontar-nos dia a dia és, a més de difícil, molt trista. En la meua opinió, es tracta d'un dels problemes més greus que tenim els valencians a hores d'ara. I això malgrat que altres assumptes ocupen, justificadament, l'actualitat valenciana i mundial. Com deia Quino, passa el de sempre: l'urgent no deixa temps a l'important. Allò que fa d'aquesta difícil disjuntiva en què ens debatem els valencians la clau de volta del nostre futur és, de fet, que és un problema irresolt que portem arrossegant des de fa molt de temps i que, és molt probable, hipotecarà el nostre futur. Les línies generals per edificar una solució estan ja formulades: és necessari construir una modernitat en valencià per tal d'assolir un espai propi en el món. Ja no és tan important que comptem o deixem de comptar en Espanya, ara el referent és Europa, i després d'Europa s'aguaita el món sencer. Una modernitat en la qual som un apèndix impersonal de l'Estat espanyol és una modernitat obtusa, curta de mires (però molt plaent a les classes polítiques de la meseta). Les paraules se les emporta el vent, però: fins que no ens posem mans en l'obra des dels sectors polítics, socials i (en menor mesura, per molt insòlit que resulte) acadèmics, fins que no s'omplen aquestes generalitats d'arguments i propostes concretes que siguen capaces de ser creïbles i implicar al comú de la societat valenciana, solament tindrem aquest futur castellanitzat que els valencians, sense tindre alguna altra alternativa seriosa, no tenim més remei que assumir o rebutjar. Haurem d'esperar, doncs, i és molt probable que fins que siga massa tard.

Camins

Dedicar una entrada d'aquest bloc a una cançó d'Obrint Pas, a algú que em conega podria sorprendre'l... o no sorprendre'l gens. Un esguard superficial, en especial en els moments de més fervor polític, pot fer pensar a qualsevol que jo podia, de fa temps, omplir les hores buides de les vesprades amb la música combativa i somiadora d'aquest insigne grup valencià, com molts altres joves de semblant pensament fan. Però aquells que em coneixen millor saben que durant molt de temps m'he mostrat escèptic amb una música que, com tota la que es produeix ara, del signe i estil que siga, es produïsca en el país que es produïsca, creia un pàl·lid reflex de l'exuberant bellesa dels grans clàssics. I aquelles poques persones que (com ho podríem dir?) em coneixen amb les actualitzacions d'última hora, si no saben de fet que ara Obrint Pas m'ha despertat un renovat interès, ben bé es ho podrien imaginar.

Parlar de per què he triat ara una cançó d'Obrint Pas pot implicar parlar de com aquella música sense gaire interès des d'una òptica estrictament musical ha arribat a interessar-me per altres motius, polítics, identitaris o sentimentals; una evolució personal prou important en la meua vida i que té a veure amb noves expectatives i inquietuds, amb una nova forma de veure'm en el món. I no és l'únic cas. Però no vull parlar ara d'açò. Si em ve de gust, ja ho faré en un futur. Ara vull parlar del que m'inspira aquesta cançó en concret, i de per què he triat Camins i no altra cançó.

Com era d'esperar, he buscat per Internet i la xarxa global m'ha tornat a decebre. He trobat moltes voltes la lletra, però ni una paraula del significat de les seues paraules. Així que comencem amb el que és més fàcil. Ací està la lletra:

Ple està el camí de solitud

entre els barrancs d'albades tristes,

allà on al nit canta als estels

versos robats del teu somriure.

Davant del mar he passejat

penes de sal i un trist esguard,

seguint els fars dels horitzons,

vaig navegant ,

perdut perseguint el meu rumb,

vaig navegat

perdut...

Una nit més t'he navegat

entre els barrancs d'alabades tristes,

allà on la mar escriu al fang

cartes d'amor en versos lliure.

A la vall blanca em vaig deixar

fermes arrels i un trist record

sembrant la terra de cançons.

Vaig caminant

perdut perseguint el meu rumb,

vaig caminant

perdut...

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons:

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món,

hem cantant junts

al vent...

Sempre venies darrere
que t'ensenyara cançons,
i ara que en saps de boniques
t'amagues pels carrerons.

(Fragment de l'U d'Aielo, per Pep Gimeno “Botifarra”)

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons.

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món

hem cantant junts

al vent

Aquesta cançó, amb l'anterior de què vaig escriure, té moltes coses en comú i algunes diferències notables. En primer lloc, totes dues es relacionen amb el folklore valencià més o menys directament: l'anterior sent-ne una mostra ella mateixa i aquesta prenent-lo com a tema central. Fins i tot, aquesta de Camins inclou un fragment d'una altra peça d'en Botifarra, del seu disc Si em pose a cantar cançons. Podríem preguntar-nos quin tipus de reverència o admiració fetitxista experimenten els components d'Obrint Pas amb aquest disc i el seu cantaor, ja que és la segona vegada que el versionen. Però no ho faré, perquè és ben evident la intenció del grup. Aquest disc, no millorat pel segon d'en Botifarra, ben bé pot ser un dels millors recopilatoris de música tradicional valenciana, i en el cercles valencianistes gaudeix d'una fama merescuda. Iniciatives com la d'Obrint Pas van camí de convertir l'àlbum del de Xàtiva en el lloc comú per excel·lència del valencianisme cultural. Tanmateix, no és tan distint del que alguns altres autors han fet amb Manuel de Falla, Antonio Machado o Feredico García Lorca, en aquest cas, ad maiorem Hispaniae gloriam.

Aquesta peça arreplega l'amargor tendra que deixava entreveure la Malaguenya de Barxeta i l'exposa explícita i obertament. És natural que així siga: els que estem d'una forma o d'altra compromesos amb aquesta terra hem arribat a assaborir en algun moment eixa amargor. No és privativa d'una persona o de dues, ans d'un moviment i d'una sensibilitat. Vicent Alonso, en una de les seues Cròniques interessades, diu que «hi ha qui, sorneguer i tendenciós, atribueix als valencians una dosi exagerada de masoquisme: el que es definiria com una certa tendència natural a la llàgrima fàcil i la queixa sistemàtica». I, com el mateix autor reconeix, pot tindre certa part de veritat l'acusació. És una de combinació entre ràbia, impotència i sobre-consciència del lent declinar d'aquest país el es veu des de fora com un excessiu dramatisme. Em fa l'efecte que aquest estat d'ànim ben bé es podria haver engendrat i estès mercè a l'obra de Joan Fuster. També, molt possiblement inspirat pel de Sueca, un altre xativí, Raimon, quedà subsumit pel fador de què parlem i l'estén amb algunes de les seues cançons. En resum, molts valencians no podem pensar en nostra terra sense experimentar una mena de desassossec que, per costum, hem arribat a confondre amb el paisatge.

Però de nou, com passava amb la Malaguenya, hi ha un bri d'esperança, una llum al final del túnel. Allò que semblava una peça de museu, aquelles velles cançons que creiem mortes, tornen a reviure amb el ritme reagge que els d'Obrint Pas li donen a la peça. Aquella combinació tan característica del grup de València dels sons tradicionals amb els nous estils que colpeixen d'una forma especial al (a determinat sector del) jovent valencià, imbueix esperança envers el futur. I així ho pretenen des de l'insigne grup: expressament en moltes cançons afirmen que el jovent (i ells, Obrint Pas en concret) arreplega el relleu de les antigues lluites per continuar-les. Si això no és clam per a l'optimisme, “me la tallo i em faig monja!”.

La Malaguenya de Barxeta

I comence amb una cançó tradicional per partida doble: la malaguenya de Barxeta, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”. Per una banda és una mostra del folklore valencià, una peça entranyable i d'indubtable qualitat en el seu gènere, no debades versionada per Obrint Pas (versió que, tot siga dit, no resisteix la comparació amb l'original). Per altra, entre la meua biblioteca sonora, és part d'un àlbum que ja porta primaveres amb mi. I això sense menyscabar en cap moment el particular del sentiment que associe amb ella. A cada volta que la sent em tornen aquelles imatges que, des d'un bon principi, m'evocaven.

I no és que el missatge de la lletra, si és que en té algú, siga d'allò més inspirador. Com és comú en les peces folklòriques el text conta xicotetes anècdotes, refranys o dits populars que tenen poca coherència i que s'han quedat fossilitzades en el moment en què van passar a formar part del repertori dels cantaors professionals. En aquest cas el que ho va cantar per primera vegada era tot un rodamón, i si no em creieu mireu la lletra:

Mira si he corregut

que he estat en Alfarrasí,

en Atzeneta i Albaida,

en el Palomar i ací.

Omplim el sarró de pa

si vols que et guarde les cabres,

que les figues ja s'acaben

i raïm no queda un gra.

La Llosa i el Genovès,

Llocnou, la Torre i Barxeta,

Xàtiva, Rotglà i Valles,

Llanera, Vallà i Montesa,

Alboi Cerdà i Estubeny,

la Granja, Sorió i Torrella.

D'allò més popular, fins i tot en la concepció de l'espai, tan proper i casolà que sona quasi infantil davant les magnituds continentals o mundials a què estem acostumats. No obstant, hi ha alguna cosa cosa en la simplicitat del missatge, en la seua innocència, que em commou.

Però és en conjunt amb la música, amb els ritmes tranquils i discrets de les guitarres i, sobretot, amb les veus clares i potents del cant valencià d'estil, el que fa d'aquesta obra una peça que m'entendreix el cor. Aquelles veus que contrasten tan vivament amb l'acompanyament de corda polsada, aquell flux inesgotable de so que puja i baixa per entre una harmonia simple i sense artificiositat, és, per a mi, un espectacle inigualable. Sempre m'ha semblat aquest cant com una dalla afilada que fereix l'aire i la consciència.

Quan Botifarra, el cantaor que ha popularitzat aquesta peça, va vindre a les festes populars del barri, no vaig estar-me d'anar a sentir-lo. Vaig coincidir, com era d'esperar, amb tots els meus amics i companys de la banda que volien escoltar aquelles tonades tan profundament arrelades en la terra. Encara recorde el comentari que un d'ells, Enric, em va dir com per a justificar el fet d'haver anat ex professo aquell diumenge a mitja vesprada al concert. Em va donar a entendre que hi havia alguna cosa en aquella música, no em va saber dir exactament què, que li arribava, que li commovia. A mi em passava, i em passa, exactament el mateix. Aleshores vaig entendre el motiu de l'èxit comercial del seu disc, com també que col·laborara més d'una volta amb Obrint Pas. Hi havia “alguna cosa” sense nom que feia somoure l'emoció, quelcom que era compartit per l'auditori, una mena d'energia estranya.

Aquest cant afilat de la malaguenya em fa sentir, malgrat el seu contingut popular i distés, una estranya tristesa, que lentament em subsumeix en una melangia tendra i càlida. Quan la sent, em ve sempre la mateixa imatge: crec estar sentint aquell cant com un espectador intrús que observa com, des de dalt d'una muntanya, els cantaors li llancen com un plany aquell cant a la terra i al poble que l'habita, a la planura i a la mar, a les ciutats i als camps, a la llum i a la nit d'aquest país. Però ho fan sabent que no són escoltats, que a eixe gest emocionat li contesta la indiferència o el desdeny, que són rebutjats com rebutja una amant capriciosa i cruel al seu fidel enamorat. Però no és en la crueltat de la terra a què s'adrecen on resideix el fet autènticament commovedor de la peça. És en el fet què, malgrat no ser escoltats, malgrat el rebuig i la fredor amb què reben el seu cant, els cantaors perseveren entonant aquelles estrofes tan nostrades, no defalleixen derrotats per la indiferència d'aquella terra per la que professen amor. No, ells no callen, no se'n van. Continuaran damunt de la muntanya cantant al buit, i tornaran sempre, alimentant l'esperança de què, un dia, per fi, les muntanyes i les valls, les gents i les arrels, paren esment al seu gest i comprenguen el sentit d'aquell cant, que, en realitat, solament aquella terra pot escoltar.

Espai buit de cançons

Quan hi ha una cançó que m'agrada, que pel motiu que siga adquireix un significat especial, faig sempre el mateix ritual. Com si el meu ordinador ja em coneguera, deixa obert el Firefox per què puga endinsar-me en la xarxa global a la recerca d'una cosa, tanmateix, molt específica. En un principi, com tothom, busque la lletra. Però en realitat el que rastrege és el significat, una descripció del missatge que porta la cançó. I ho faig per un motiu potser conegut per a qualsevol que llegisca aquestes línies.

En les lletres d'una peça cantada, com en la poesia (en la que també em passa una cosa similar), la virtut la veig en el fet d'insinuar, d'evocar imatges que se'm tornen carregades de sentit, com si portaren unes secretes pinzellades de transcendència. És com si un tros del meu cor s'adherira al sentit que pren la cançó, tal com una gota es dilueix en un got d'aigua, i se l'emporte allunyant-se amb el final de la cançó. Un pensament, un sentiment, un tros del meu ànim adopta forma conforme els versos van jugant amb la realitat. I, tanmateix, és solament una imatge fugissera, una idea a mig esbossar, el que generen les paraules cantades. I la por a perdre el missatge, i que amb ell fugisca aquella emoció associada, és el que em fa obrir el Firefox i cercar en la web algun text que, amb descripcions i raonaments com més extensos millor, aferme aquelles emocions i em permeta emmagatzemar-les per no perdre-les mai. Tot plegat és un sentiment paregut a aquell que impulsava a Jean-Baptiste Grenouille, en el Perfum, a capturar l'essència de totes les flaires amb què es trobava. No cal dir-ho, el meu és un sentiment de conseqüències molt més innòcues.

Com és comprensible, la major part de les voltes la recerca es torna insatisfactòria i frustrant. No hi ha en Internet cap pàgina web de “significats i descripcions de les cançons”, i si n'hi haguera tinc la sospita de que no trobaria tampoc el que busque. A voltes sí que trobe alguna cosa, però és allò menys habitual. Per als casos més habituals, tinc aquest bloc que, com deia també Fuster per al cas de Nosaltres els valencians, em serveix per escriure el «que hauria preferit veure escrit per altri». Si més no, he cregut que a partir d'ara, em pot servir per aquesta funció.

«L'abís ni-ni»

Seria un error considerar que l'elecció entre la ideologia dominant que privilegia l'experiència hedonista del plaer i el gest radical que suposa enfrontar-se a la vida i estimar-la és una elecció lliure. No hi ha llibertat en aquesta tria, no hi ha opcions, perquè el que està en joc és el fet mateix d'optar. És necessari arrencar la llibertat amb fúria per a poder ser realment lliures, i assumir aquesta llibertat, especialment, en les seues conseqüències més difícils. Per això cal un gest radical, una acció dràstica que ens permeta apropiar-nos de la pròpia experiència de la vida. És necessari recordar un cop més la paradoxa del soldat perquè és inherentment real a la situació de molts de nosaltres: la vida comença a ofegar-se dintre dels estrets marges que imposa la ideologia del gaudi, està en certa mesura rodejada i expira lentament, l'única opció en aquest cas és l'ofensiva. És necessari, com en el cas del soldat, arriscar la vida per salvar-la.

En aquest sentit, tenint en compte que es tracta d'una decisió dura, difícil, no hem de ser lleugers alhora de jutjar les persones que no s'han enfrontat a aquest conflicte. Sent sincer, confesse que ni jo mateix he fet el que predique (sobretot, i principalment, perquè sent que encara la meua vida no em pertany). Com ja he dit, no es tracta d'una elecció lliure. Optar per la no-opció, deixar-se emportar per la corrent i seguir creient que en el gaudi trobarem sentit a les nostres vides no constitueix una tria, no és una elecció. És el contrari; és una presó, una gàbia. Com jo mateix em sent moltes voltes, molts experimentem la claustrofòbia que implica, la sensació d'estar atrapat en una espiral en la que els esforços per eixir no fan sinó enfonsar-te més en la confusió. És com una llosa de pedra lligada al turmell que ens submergeix en les profunditats de l'oceà. I la solució que ens donen per poder tornar a la superfície és afegir més pes a la llosa. No ens adonem que és aquesta solució la base del problema. I tampoc ens adonem que si no existira aquesta solució, tampoc hi hauria cap problema.

No parle de simple ganduleria, de l'estima a l'ociositat tan bé exemplificada actualment en la mediàtica «generació ni-ni». En tot cas, aquesta potser siga la seua manifestació més extrema, més cridanera. Però no són aquests ganduls on està el nucli de la meua crítica (tampoc és just carregar sobre ells unes culpes que no mereixen): el nucli està en què, en certa mesura, no hi ha tanta diferència entre aquells «ni-ni» i nosaltres. En realitat, per molt que creiem que no és així, la filosofia de vida dominant porta, en última instància, a aquest buit existencial tan bé representat pels «ni-ni». En el fons del nostre cor sabem que aspirem a ser uns «ni-ni», que les dinàmiques socials i culturals ens portem a aquest destí. L'esforç que dediquem molts de nosaltres en construir la nostra pròpia escala de valor respon, crec jo, a la necessitat d'evitar l'abís que intuïm darrere de les nostres pràctiques i aspiracions, l'esfereïdora visió de «l'abís ni-ni».

I contraposar la arxifamosa i antiga «moral del treball i la disciplina» a aquesta pràctica buida del gaudi és, de nou, un engany. Amaga el fet que l'una ens ha portat a l'altra, i que així ha de ser necessàriament. Què és, en realitat, aquesta coneguda aspiració «d'arribar a tindre un treball que m'agrade»? No és sinó la voluntat de treballar sense treballar, de fugir, un cop més, del malestar i estendre l'experiència del gaudi també a la feina (o almenys de limitar el màxim el malestar). Molts estudiem per a «ser algú en la vida», per a tindre un bon treball en el futur i una perspectiva econòmica pròspera i tranquil·la: aquest és el somni capitalista per excel·lència, la tan estimada classe mitjana (de nou, la classe sense classe). Què s'amaga en aquest raonament? Que, en realitat, estudiem per a tindre en un futur una vida còmoda, que aquesta és l'única aspiració legítima en la nostra societat. És ací on es dóna la perversió que transforma la disciplina i la moral del treball en mers instruments del gaudi, on tanca el cercle: portar una vida sana i sostenible, «ser un algú de profit», és solament la forma més sensata d'allargar el gaudi, de fer-lo durador. La constricció actual, la disciplina d'ara, solament es suporta per la perspectiva de la recompensa futura de plaer. Així, el «construeix la teua vida» es transforma en «administra el teu gaudi».

Per aquest motiu no hauríem de ser tan ràpids alhora de jutjar a aquells que, com els «ni-ni», s'abandonen a una vida de reduïdes expectatives en la que no cap altra realitat que la realitat del plaer. Ells, tant com nosaltres, es troben atrapats. I, en certa mesura, ens porten avantatge: ells estan més a prop del buit que implica aquesta escala de valors actual, són més conscients de què, darrere del mandat capitalista al gaudi, no hi ha res. I com diu el refrany castellà «el hambre agudiza el ingenio». Solament la voluntat de viure dolorosament, la decisió ferma de superar els límits de la pròpia existència a través del sacrifici (allò que, realment, implica «creure en alguna cosa») és, ho crec que veres, l'única via que ens farà fugir de «l'abís ni-ni». És necessari estar disposat a no-viure, a sacrificar-se, per poder viure realment: aquesta és la veritat que s'amaga darrere de la famosa reflexió de Galeano sobre la utopia, i també del poema Ítaca de Cavafis. És gest radical és l'única salvació contra «l'abís ni-ni».

El gest radical

Estimar la vida no és un acte plaent; seria un error deixar-se enganyar per l'aparent atractiu de la idea, que sembla abocar-nos al gaudi i a l'oci, a l'experiència de la vida com si aquesta solament fos agradable. És una disposició esfereïdora, radical, que comporta una comprensió profunda del que implica la vida i que passa necessàriament per la seua desmitificació. No es pot assimilar l'estima de la vida a l'estima del plaer, pròpia de la moral hedonista que, segons sembla i solament des d'un punt de vista superficial, impera en la nostra societat. L'hedonisme implica una percepció de la vida tancada en si mateixa, recollida sobre una experiència solament llegida a través de la contraposició plaer/dolor. L'hedonisme es contraposa així al vitalisme; en comptes d'explorar totes les conseqüències de la vida imposa un vel de silenci envers aquells elements que causen dolor, que són separats i contraposats a la vida mateixa quan, en realitat, no se'n poden destriar. El problema de l'hedonisme és que, de fet, ens allunya de l'estima a la vida perquè deliberadament obstrueix una comprensió del que implica en la seua totalitat.

Aquest és l'error bàsic, terrible per a nosaltres, de tota la indústria del gaudi. L'escissió hedonista entre plaer i dolor té una materialització real en la nostra societat: la indústria del gaudi disposa d'una gran quantitat de bens i serveis que ofereixen solament el costat agradable de l'experiència dels seus productes. Meló d'Alger sense grana, cafè descafeïnat, dolç sense sucre, cervesa sense alcohol... tota una gama de productes fabricats sobre la base de limitar l'experiència a la seua vessant plaent. Lluny de ser açò una banalització, és l'essència mateixa d'allò que ens impedeix estimar la vida amb totes les seues conseqüències. Perquè aquests productes són símptoma i origen d'un estil de vida que venera aquests rituals del gaudi com si a través d'ells assolirem alguna mena de transcendència. El budisme i totes les doctrines orientals sobre la «recerca interior», el body-building, la vida sana i la recerca de la bellesa són solament l'anvers d'aquesta vessant hedonista de l'experiència. Es genera una mena d'obsessió pel gaudi, una fixació malaltissa per acostar-nos a la vessant agradable de les coses i rebutjar la part menys plaent. Per a arribar a aquest punt és necessari un fet traumàtic primerenc que ens aboque a rebutjar la vida, negar-la i voler allunyar-se d'ella. Allò desagradable, dolorós, o simplement difícil es gestionat com un fantasma impossible d'experimentar per una mena de bloqueig psicològic. Així, en els nostres temps, la cara obscura de la vida, el tabú més inefable és el dolor. El dolor és el fantasma que ens persegueix i del que fugim per damunt de qualsevol cosa. No cal dir que no sempre ha estat així.

Molts crítics amb la política de l'anterior president dels Estats Units, Geroge Bush fill, han denunciat la influència que el pànic ha tingut per a que la seua política, clarament lesiva amb els drets i llibertats dels ciutadans americans, s'aplicara amb èxit. Naomi Klein ha parlat de la «doctrina del shock», un principi segons el qual el bloqueig que ens provoca un fet traumàtic (com ara els atemptats de l'11 de setembre de 2001) serveix per aplicar polítiques neoliberals que d'altra forma no hauria sigut possible engegar. Aquesta «doctrina del shock» ens serveix per explicar l'estratègia bàsica a través de la qual una sèrie de valors i expectatives s'imposen en la nostra vida. Amb la traumatització del dolor, la impossibilitat de gestionar-lo emocionalment, ens abandonem a un terror impossible i a una fugida desesperada en direcció contrària cada volta que apareix. El gaudi es transforma per tant en un fet transcendent, en el destí en el qual la nostra ànima reposa després del trasbals que li ha provocat l'experiència del dolor. A través d'aquest procés, el gaudi es converteix en una ideologia de vida.

Aquesta ideologia, basada en el fet traumàtic de l'experiència del dolor i l'abandó al plaer com a pàtria definitiva, és la que impera en la nostra societat. No es tracta d'una ideologia que hom abrace lliurement, sinó que s'estén aplicant aquesta «doctrina del shock» en un sentit micropolític. Ens trobem per tant lligats a aquesta moral hedonista mal entesa. El problema principal de tot plegat és que, malgrat el que puga semblar a simple vista, això ens impedeix viure i, en última instància estimar la vida perquè, d'alguna manera, no sabem realment en què consisteix. La vida tal i com l'entén aquesta ideologia dominant es tanca en si mateixa, en el sentit de que es limita a pensar-se a través de la mateixa vida, incapaç d'incloure altres elements externs a ella. La reducció de tot al binomi gaudi/dolor limita la nostra experiència, constreny la nostra vida dintre de les seues pròpies reixes. Perquè allò que confirma la vida i la restitueix en tota la seua plenitud és, de fet, la seua excel·lència, l'excés de vida.

L'estima de la vida es veu reflectida en la famosa paradoxa del soldat que va formular Charteston. El soldat que es veu rodejat d'enemics, per poder salvar la vida, ha d'arreplegar coratge i enfrontar-se als enemics, i per a fer-ho necessita per una banda voler viure, però al mateix temps sentir una mena de desinterès per la vida, indiferència davant la perspectiva de la mort. Si s'abandonara a l'impuls de viure fugiria, amb la qual cosa el matarien. Si, pel contrari, abraçara la mort seria un suïcida i també moriria. Cap de les dues postures pot fer reeixir al soldat de la seua disjuntiva, solament una combinació paradoxal entre l'estima i desinterès per la vida el permetria seguir viu. Aquesta paradoxa ens ajuda a comprendre que estimar la vida no és solament voler viure (màxima que ràpidament ens aboca la la seua deducció lògica, la de voler viure bé), no consisteix en centrar-se en la vida com a tal sinó de superar-la. És l'excés de vida, és a dir, anar més enllà de la pròpia vida, allò que realment la confirma i la fa aparèixer davant els nostres ulls. Ha d'existir una mena de desinterès, la voluntat de situar-se en un plànol superior allò que ens permetria acceptar el dolor i per tant percebre la vida en la seua plenitud.

En aquest sentit, la ideologia que venera el «coneix-te a tu mateix» socràtic, «inspecciona dintre teu per trobar un sentit a la teua vida», parteix d'un error de base: buscar deliberadament un sentit a la vida fa impossible trobar-lo. Allò que ens farà estimar la vida, trobar-li un sentit, és la disposició a realitzar un gest radical, el gest definitiu: estar disposat a suportar dolor, limitacions, i fins i tot a donar la vida per alguna causa transcendent. Sentir, més que pensar, que hi ha alguna cosa per la que paga la pena el sacrifici, fins i tot el sacrifici màxim és allò que ens fa experimentar la vida i estimar-la, perquè implica la dosi de desinterès necessària per a salvar-la, perquè suposa l'excés de vida que ens fa trobar la llibertat.

El gest radical és, al mateix temps, l'avantsala de la felicitat. És la culminació de la renúncia a la ideologia hedonista del gaudi i per aquest motiu s'experimenta una mena d'alliberament. Sense quasi adonar-nos, el gest radical adequa les nostres expectatives vitals, el nostres plantejaments de vida als propis valors i ideals d'una forma més perfecta que cap altra. La ideologia hedonista implacablement estesa per la «doctrina del shock», per la por al dolor i la fugida al plaer, assegura un fet transversal i homogeneïtzador: d'esquerres o de dretes, cristià, musulmà o ateu, liberal o autoritari, moderat o radical, ecologista o alternatiu, la teua vida estarà sempre dominada per la por al dolor, per l'estima del plaer. Així s'assimila totes les opcions a una realment, perquè cap ideologia mereix la pena si solament es conceptualitza racionalment: és necessari viure una ideologia, experimentar-la i sentir-la, adequar les teues actituds i el teu caràcter als teus principis. Si no, realment no hi ha ideologia, es redueix a un fet superficial mancat de sentit. El gest radical ens torna la vida, ens permet assumir els nostres valors com una doctrina vital, siguen quins siguen aquests valors, perquè estem disposats a patir, fins i tot a donar la vida, per ells.

Text antic: Anònim (encara)

Aquest és un text que he trobat en un calaix perdut, col·leccionant la pols que es mereixia i que jo, capriciós com un déu clàssic, li he llevat amb una passada de mà. És just de l'any passat per aquestes dates. Un text que ja aleshores parlava una etapa passada de la meua vida, ara es presenta com un text d'una etapa superada. No vol dir que no senta el que diu com cert, com demolidorament real, sinó que en el camí de què parla el text, jo ja estic en un tram distint, ja he passat moltes coses. No he abandonat aquest camí, perquè sent que és el que haig de caminar encara. Per aquest motiu, el text cobra una actualitat renovada. Es diu Anònim (encara) i, pel que es dedueix del títol, no està acabat. Ni ho estarà mai. Ja no tindria sentit. Ací està:

Què busque de la vida? Fa un temps vaig arribar a una demolidora i autocomplaent afirmació: en aquesta vida, el meu destí no és ser feliç. Perquè arribí a aquesta conclusió? es podria suggerir que en aquell moment pensava que un ideal mereixia el sacrifici d'una vida abnegada; que vaig creure que si Déu m'havia fet homosexual, ho havia fet per conduir-me per altres camins que no pas la felicitat (conclusió potser xocant per a qui em conega, en especial per la meua definició d'ateu: hom sempre és més complex del que aparenta). Però, probablement, aquest amarg judici era una necessitat emocional en un moment en què em sentia completament perdut, potser una manera d'excusar la dedicació a assumptes polítics mentre ajornava reflexions al voltant d'allò que era essencial en la meua vida. Amb aquesta lapidària afirmació feia de la meua colossal covardia una virtut heroica, car, què volia significar realment? doncs la renuncia a la recerca de l'amor i, sobretot, deixar de banda la titànica lluita contra mi mateix per rebutjar la por i viure amb honestedat. Els ideals mereixen deixar de caminar el dificultós camí d'afrontar els nostres reptes vitals, i per tant condemnar-nos a una vida infeliç i mediocre. Això era, sense més ni menys, el que volia dir aquella conclusió d'un xiquet trist i covard que intente deixar en el passat.

10-02-2009

L'àngel i la ciutat en runes (I)

Introducció

Un àngel mira la ciutat destruïda des del terrat d'un edifici. El paisatge està desolat.

Què meravellosa és la ciutat en runes. Tot s'ha esvaït i solament resta el silenci. I el silenci és tan sublim, i costa tant de trobar-lo, en el món dels homes! Aquest ha sigut arrencat a l'home amb foc i sang, el que És ha hagut d'interposar la seua mà destructora per a que es produïsca. I com tota creació del que És, es tracta d'un silenci perfecte, tant que el món s'enrareix al seu voltant, com un error estrany a una bellesa tan elevada. Ni tan sols la remor del vent pot trencar-lo. Els xicotets sons d'aquesta ciutat morta s'insereixen en el paisatge del silenci sense fissures, sense contrastos. Tot és obra del que És.

I la grisor és intensa, d'una intensitat tan forta que revela alguna cosa viva en aquella destrucció deserta. Vibra, tremola, està latent entre els escombraires, l'emporta el vent per aquell paisatge sord. Perquè és la grisor del que És, i porta la seua força. Una terribilitá que no és d'aquest món flota en aquelles tonalitats grises que s'han dipositat, d'algun altre indret, en les runes d'aquesta ciutat morta. Aquest espai prodigiós, amb el seu silenci i la seua grisor, amb la seua lànguida deixadesa i desordre, és obra del que És, és producte de la destrucció que imposa, com una creació sublim, el que És: Jehovà.

L'àngel bat les seues ales blanques amb peresa, alça el vol i baixa a on naix el carrer principal de la ciutat. Es diposita suaument en mig i comença a caminar, sense presa. Al costat seu hi ha un cadàver en una posició impossible. No és l'únic: per ací i per allà, com deixats caure a l'atzar, centenars de cosos contorsionats adornen l'avinguda en mig d'edificis d'oficines als que els han furtat diverses plantes. El cel està ras però, com per solidaritat amb el paisatge que corona, adopta una tonalitat apagada, sense vida. La mirada de l'àngel es diposita distretament sobre totes aquelles coses, i en els seus ulls es pot veure l'admiració commoguda pel privilegi d'aquella visió.

I al mateix temps, l'àngel passeja com l'artista que contempla orgullós un quadre pintat per ell. Per que va ser ell el que va causar aquella destrucció, que ara assaboreix amb parsimònia. En un arravatament d'ira, va deixar caure la desgràcia sobre aquell organisme que bategava amb intensitat, aquella amalgama de xicotetes vides entrellaçades en un món de contingències impossibles. Ell va fer que es produïra el miracle: la transfiguració de la vida en mort, el frenesí en quietud, les esperances en silenci de l'ànima. N'estava realment satisfet.

Normalitat i anormalitat

Sóc un marica. Un invertit, un malalt, un sodomita. Déu em condemna, la natura em desterra, els homes em defugen. Sóc un exiliat de la normalitat. Des de la trona elevada de la moral se m'ha marcat amb una taca indeleble que m'acompanyarà per sempre: sóc un anormal. En vida i més enllà. Les conseqüències poden semblar prou molestes. Però l'homosexual ha fet de l'art de transformar el vici en virtut una forma de vida. Ens apropiem de la taca com una senya d'identitat i fem de l'exili la nostra pàtria. Som anormals i vivim al marge del que és correcte, en el regne d'allò prohibit, d'allò pervers, amagats en la foscor on no arriba el judici implacable de la llum del sol. I des dels marges tot funciona a l'inrevés: l'anomalia és norma, el pecat rectitud, l'insult orgull.

Però és un regne dèbil aquell poblat per exiliats enyorants d'una altra terra. Hom sembla estar de pas, i això fa d'aquest espai un regne transitori. Tots hem siguts obligats a renunciar als nostres orígens, la nostra marca ha travessat com una destral inclement tot allò que creiem nostre i ens ha partit en dos. Una part de nosaltres encara estima i enyora la llum, el calor de la virtut i la bellesa de l'ordre. I per això vaguem pel nostre nou regne com espectres, i no deixem de mirar els raigs radiants que il·luminen la terra més enllà de les magnífiques muntanyes infranquejables de la normalitat.

La meua existència espectral en aquest nou món d'ombra en què he sigut confinat és déu a que la normalitat em lliga al mateix temps que em separa d'ella. Per això estic trencat en dos. Aquells lligams es materialitzen en una difusa esperança, o quasi un desig de que em siga perdonada la pena, tornar i recuperar tot allò que havia sigut obligat a deixar enrere. I aquesta esperança és com una bala incrustada sota la pell: és molt dolorós treure-la d'allà, però mentre estiga infectarà la carn i pot llevar-me allò que encara conserve. La bala ha de ser extreta.

Sóc un marica. No em conforme amb ser gai, homosexual, o altres noms que oculten el profund pecat que corre per les meues venes. Encara recorde com em vaig sentir d'alleugerit quan m'ho vaig dir a mi mateix: «ets un marica». Era en el cotxe, a soles, conduint. M'ho vaig repetir moltes voltes, i en aquell moment quasi vaig sentir físicament com un jou de ferro es dissolia com l'aigua sobre les meues esquenes. Perquè em vaig llevar la bala de la carn, i en aquell moment la ferida que m'havia infligit la meua condemna començava a sanar. Ja no estava partit en dos, m'havia reconciliat amb mi mateix, i havia iniciat la construcció amb fang i palla d'una nova llar en aquest món de tenebres. Ja no em sentia necessitat de mirar cap a la llum del sol i els meus ulls s'havien acostumat als estels i a la lluna. Era un anormal, i l'anormalitat era el meu regne.

La normalitat no mesura el seu poder en relació amb el control que exerceix dintre de les seues fronteres. Imposa el seu imperi més enllà d'elles, i en les pròpies fronteres. No és poderosa perquè tinga el poder de desterrar-nos, sinó perquè en l'exili encara controla les nostres vides. La normalitat es sap sobirana perquè és senyora de l'anormalitat, dicta fins on arriba, qui ha de ser enviat allà i com ha de viure. Aquest és el seu gran poder, un poder que sembla no tindre límit i que ens lliga a tots, integrats i exiliats. Però renunciant a ella, negant-se a participar del seu joc macabre i homicida, plantant cara des dels seus marges, la normalitat es veu contestada i disminuïda. Si tots aquells que han patit el seu judici sever es rebel·laren en contra del seu imperi, potser el món seria un lloc millor, un espai buit de control. Jo, des de la meua realitat particular i aportant la meua personal anormalitat, em sume a aquesta lluita.