Amor

«La mesura de l'amor és amar sense mesura», Sant Agustí.

Aquesta és, al meu entendre una de les cites més belles escrites en llatí. I si ens acostem al pensament d'aquest impressionant filòsof, ens adonarem que és molt més del que sembla. Sant Agustí és un dels pioners en la creació de la Filosofia de la Història, i en la seua versió particular és l'amor el seu motor. En concret, dos tipus d'amor: l'amor a Déu i l'amor a l'home. De l'amor a Déu se'n deriven totes les virtuts, la Ciutat de Déu, i de l'amor a l'home tots els vicis, la Ciutat Terrenal. A partir d'ací construeix tota una genial concepció de la història de la humanitat, ben explicada al seu llibre La Ciutat de Déu.

Sempre he tingut present aquesta idea de l'amor des que vaig iniciar-me en el coneixement d'aquest brillant pensador, ara ja fa uns dos anys, crec. Per a Sant Agustí l'amor és la voluntat de semblar-se a la cosa estimada, de vincular-se amb ella. És el pegament que uneix les persones amb les persones, que cohesiona la societat; i, de retruc, també és el mitjà per acostar-se a Déu i alliberar l'ànima del pecat. Si ens desprenem de la part teològica de l'assumpte, i ignorem, per necessitat dels nostres temps i maneres de pensar, el component negatiu de l'amor pecaminós, podem veure en aquesta idea una concepció simple, esclaridora i profundament poderosa del que és l'amor.

El que em colpeix més de l'amor de Sant Agustí és la seua senzillesa: l'amor és un element natural en l'home. Abandonem tota la xerrameca inútil a voltant de la seua existència o no (aquelles odioses preguntes Disney que poblen les nostres infanteses: «creus en l'amor?», «és un amor vertader?», etc.). L'amor és quelcom evident, tan propi de la condició humana com parlar o viure en societat. Una indagació clara i neta sobre el que som nosaltres mateixos ens donarà una idea precisa del que és l'amor. Tots disposem de la capacitat d'estimar, i sense ella res no tindria sentit. Així ja no es converteix en una part fosca, dubtosa i fugissera de la nostra ànima, molt donada a reflexionar de manera quasi esotèrica al seu voltant. Tot al contrari: és un element il·luminat per la constatació simple i concisa que ens aporta l'experiència. Examinem el nostre comportament, els nostre sentiments, i veurem l'amor brotar d'ells amb la mateixa naturalitat amb que l'aigua brota d'una font.

I és tan poderosa aquesta idea que al seu caliu moltes altres prenen un nou sentit i es consoliden. Seria possible la pròpia idea d'individualitat sense amor? En alguna ocasió recent i desagradable he pogut sentir a dir que el compromís amb les persones no ha d'entrar en contradicció amb la conservació de la pròpia individualitat, com si una cosa anul·lara l'altra. Aquesta opinió amaga, per un costat, un egoisme dut fins al paroxisme, en el qual l'egoista es priva de la seua pròpia felicitat i autoconservació i, per un altre costat, el dubte i la inseguretat respecte de la pròpia individualitat, perquè hom que la té segura i no dubta d'ella no necessita protegir-la ni tindre'n cura. És l'amor, la voluntat de vincular-se amb la persona, cosa o idea estimada, allò que reforça la pròpia individualitat: així atorguem a significats especials, allò comú es converteix en allò estimat, i en eixa transformació ens veiem reflectits i els altres ens reconeixen. El caràcter capriciós i excessiu de l'amor, sotmès completament a la voluntat de l'amant, potència i reafirma aquesta voluntat i a qui la porta. És l'amor, a més del motor de la història, el motor de la individualitat.