Comentari sobre el viatge

Viatjar.

La sola idea ens engresca, ens il·lusiona. És suggerent, ens convida a imaginar paisatges nous, persones desconegudes, costums exòtics. A molts ens agrada viatjar, és una pràctica que ja fa unes bones dècades que s'ha «democratitzat», i molts hem tingut la possibilitat de conèixer indrets distints i ampliar els nostres horitzons. No ens importa com, amb més comoditat o menys, si a canvi podem experimentar en la nostra carn una sola idea, la més important: la diversitat d'aquest món i de les gents que el poblen.

Pensant amb temps i profunditat sobre el que significa el viatge per a nosaltres, em vaig topar com per accident amb una reflexió curiosa: si fórem antics xinesos, d'abans de la modernització, la revolució comunista, etc. veuríem el viatjar com una pràctica estranya, incomprensible i, per suposat, mancada de tota utilitat. Eixir fora de l'Imperi Celest? Per a què? No tindria trellat endinsar-se en la barbàrie, entre gents incivilitzades de les que, en el millor dels casos, solament podríem aprendre costums bàrbares que contaminarien les bones maneres de la refinada cultura xinesa.

Afortunadament, no som antics xinesos, i en la nostra tradició occidental hi trobem en el viatge tot un seguit de significats especials des de ben antic. Dels grecs, l'autor primer i més rellevant, Homer, ja dedicà un dels seus dos llibres a un gran viatge, l'Odissea, i inicià així la prolífica tradició dels periples grecs, que molt ens ha influït a nosaltres, els moderns. Hi ha dos elements en el periple grec que són d'especial rellevància. Primer, que els viatges no ixen del món grec; van d'un extrem a l'altre de l'Hèl·lade però no s'endinsen en la incògnita foscor de la barbàrie. És un itinerari tancat dintre d'un circuit més o menys conegut, que amb el temps s'anirà ampliant conforme es conega més món, en especial a partir d'Aleixandre el Gran. Pot resultar aquesta una actitud semblant a la dels xinesos, que no volen saber res dels bàrbars, però jutjant així ens perdríem el valor que té el periple des d'Homer en la cultura grega i, de retruc, en la nostra. El segon tret destacat explica el primer: no és un viatge cap a allò desconegut, un periple s'endinsa en la foscor de nosaltres mateixos. És un viatge iniciàtic que té com a objectiu transformar al viatjant, i és la transformació dels protagonistes dels periples, d'Ulisses, Jasó o Enees, la que es relata al mateix temps que es descriuen els paisatges, gents i éssers mitològics que poblen el món dels grecs. Per aquesta segona característica els periples es redueixen a l'espai conegut pels grecs, perquè a través d'ells els grecs es coneixien a si mateixos.

Montesquieu afirma que «al cobrar consciència de la realitat exterior, ens canviem a nosaltres mateixos», que l'acte d'observar implica una transformació interna. Aquesta correlació entre l'experiència del món i la reordenació de l'ànima és la que ja està present en els periples grecs, passarà després al pelegrinatge cristià de l'Edat Mitjana i d'ací als grans viatgers de l'època moderna, Cristòfol Colom o Marco Polo. Un viatge no deixa indiferent al viatjant, que no torna com ha vingut. En tot cas, de ser així, seria una activitat fútil, sense utilitat. Allò que val d'un viatge és eixa transformació interior de la que parla Montesquieu. No oblidem que durant un bon grapat d'anys, de fet fins que la televisió ens portà la imatge del món al saló de casa, els llibres de viatges eren tota una font de coneixement, descrivien el món tant per al públic en general com per a l'acadèmia científica i, el viatgers i descobridors eren considerats herois.

De fet, crec que en l'actualitat el paradigma ideal, la síntesi del que significa per a nosaltres un viatge és l'exemple d'un dels científics més influents de la història: Charles Darwin i el seu viatge arreu del món a bord del Beagle. Gràcies a la impagable formació que va extreure de l'observació directa de la diversitat natural del món va poder elaborar una del teories que més han revolucionat la ciència i el pensament en general: la Teoria de l'Evolució. Darwin, un home preocupat per la teologia, amb formació de metge, va experimentar en aquell viatge la transformació interior de la que parlava Montestquieu, que ja estava en l'Odissea, en els pelegrins medievals i, en general, en tots els viatgers que poblen la nostra cultura occidental.

Com a conclusió d'aquest comentari, una lliçó: en el viatge és summament important el destí, els paisatges i les gents que es coneixen, però allò que fa que un viatge pague la pena no és la bellesa de les postals o l'afabilitat dels nadius, sinó les coses que t'emportes a dintre del cor d'aquella experiència. Coneixeràs noves coses, experimentaràs la diversitat d'aquest món i això t'enriquirà, però per damunt de tot, un viatge serveix per a acomplir aquella famosa màxima socràtica: «coneix-te a tu mateix».