divendres, 19 de novembre del 2010

Passat


Ser gai és una putada. Que ningú no crega que el pas del temps, la creixent tolerància de la societat i la major visibilitat del fet homosexual ha suposat la fi de tota discriminació. Els casos de suïcidis d'adolescents homosexuals a Occident, el més elevat de tots els casos, n'és una dolorosa i il·lustrativa mostra de que la cosa no va tan bé com ens volen fer creure. I a soles és la punta de l'iceberg, el més visible d'un problema molt més greu i molt més arrelat.

Conec la sensació, el forat profund que es crea en el teu món. Sobretot recorde l'amargor que em va produir a mi la consciència de que no hi havia futur, que els homosexuals no tenien vellesa, que no hi havia res més enllà de l'eterna adolescència en què suposadament estàvem tots situats. També l'íntim dolor de saber que defraudaràs als teus éssers estimats, que podran comprendre-lo o no, però que tu mai no podràs ser el que volien que fores. I la impressió d'irrealitat que genera mentir durant tants anys, estar constantment preguntant-te si aquesta persona o l'altra et tractarien igual si saberen la veritat, i oblidar-te d'un món on les relacions eren sinceres i espontànies, sense gestos calculats, sense estar alerta en tot moment. Una immensa por i un immens buit.

No arribí als extrems de les enquestes de suïcidis, ni de bon tros; mai se'm passà pel cap, potser perquè en el pitjor moment senzillament m'acostumí a no pensar i a deixar-me portar. La meua història no fou tan dramàtica. Ni tan sols tinc el consol del relat èpic del meu dolor, la compensació d'una història que contar. No hi ha grans fites, no hi ha grans gestes, no hi ha extrems tràgics. Solament un immens espai buit, un desert negre que engoleix el dia a dia i totes les teues energies, que enrareix el món. No arribí a estar tan malament, però ara sé que allò que s'emporta les vides de tants adolescent no és un sentiment distint del que a mi em va assaltar durant prou de temps; solament és el mateix dut a l'extrem. I em sembla que el fet en si, la decisió que tant escandalitza, no és sinó la conseqüència lògica d'una corprenedora estranyesa davant el món i la pròpia vida, que cau en l'absurd fins que ja no pot eixir. Aleshores, és possible que molts no vegen una altra solució.

Però, torne a repetir, jo no arribí a eixe punt de no retorn. Els vents bufaren favorablement i jo, sense timó, em vaig deixar portar fins que al final vaig reprendre les regnes de la meua vida (i tot això sense abusar de metàfores marineres ni res). I aparegueren persones que em recordaren de bell nou les relacions sinceres i espontànies, i a través d'elles vaig aconseguir el valor que em faltava per posar en ordre tot allò que no ho tenia. I... ara sóc tota una altra persona, les antigues pors s'han dissipat. Ara tinc unes altres inquietuds, uns altres problemes. Aleshores ni tan sols el meu nom volia dir alguna cosa per a mi. Ara hi ha molts noms propis que són importants, i tot és molt distint.

L'espai buit ara s'ha omplert... de persones que el llegeixen.

diumenge, 14 de novembre del 2010

...


M'han demanat que actualitze, en contra del que ja vaig avisar: actualitzaria de tant en tant.

Hui l'Entrada tindrà aquest contingut:



...



Ara mateix no puc raonar amb més profunditat, així que acontenteu-vos amb això.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Entrada dedicada


Hui, després d'un temps molt llarg sense actualitzar, vull declara un secret sorprenent.

Aquest Espai Buit, des de fa un temps, ja no està buit de seguidors. La qual cosa em desconcerta. No havia pensat en què ningú el llegira, i això m'obliga a plantejar-me aquest projecte, ja d'entrada sense trellat. Què faig, ara? Hauré d'escriure per a qui el llegeix, on continuar abocant les meues dèries mentals sense ordre ni concert com venia fent des del principi? És correcte continuar com fins ara, o caldria atendre a les persones que llegeixen allò que escric? Com és lògic la decisió dependria de quines són les persones que em llegeixen i què signifiquen per mi. Per això he decidit canviar el sentit d'aquest blog (però una cosa no canviarà: actualitzaré molt de tant en tant, que el temps no sobra).

Sent completament honestos, no és cert que aquesta siga la primera entrada dedicada, ni que solament ara hi hagen persones que em llegeixen. Una persona en concret porta llegint-me gairebé des del principi, i jo, de forma com a mínim poc cortesa, he escrit com si no em llegira. Ara procure compensar-la. I l'anterior entrada dedicada la vaig dirigir a algú que se'n anava lluny durant una temporada. Però la novetat és que ara em faig càrrec de la situació. I decidisc adaptar el meu blog a les persones que el llegeixen, perquè tots ho mereixen.


Hi havia una volta...

...Un parell de dones que es troben en un cafè del centre de la ciutat de Nova York. Ningú en la ciutat cosmopolita per excel·lència es podria estranyar que parlaren d'entrada en castellà, amb accent europeu, més concretament. No seria l'idioma més estrany que aquella ciutat haja sentit. El cambrer que les aten detecta en elles una jovialitat i afabilitat molt familiars, i ràpidament va suposar, tant per això com pels vestits elegants i cars, que eren companyes de feina, o gairebé. Amigues de tota la vida. I en això no anava errat, el cambrer.

– Què tal Xiqueta? Què fas tu ací? Com et va la vida?– li va preguntar una a l'altra, en castellà d'accent difícil per al cambrer, però tot i així comprensible. El cambrer que les prenia nota no era ben bé un expert, un de tants empleats temporals que tant prompte està en el carrer com darrere d'un mostrador qualsevol cobrant misèries. I tampoc estava molt espavilat, per això es va estar una estona sentint-les com un babau, sense que ni elles se n'adonaren.
– Molt bé, ara que estic de gira pels Estats Units m'he dit: «jo visite a aquesta Nena». Tenia moltes ganes de veure't per contar-te el que m'ha passat.
– Va conta'm, Xiqueta, no em tingues en vil.
– Doncs resulta que he decidit deixar la formació en la què estava, i he fitxat per una altra. I així estic, venint de gira amb ells.
– I com has viscut el canvi?
– No podria estar millor: tant a nivell musical com humà he guanyat molt. I em recorda a altres etapes, i altres decisions. O no?
– Tu ho has dit: si canviar aleshores fou una bona decisió, ara segur que també ho és. Fixa't en el que s'ha convertit aquella decisió: qui t'anava a dir a tu que després d'una carrera tan dura tindries futur en la música? La vida dóna unes voltes, Xiqueta.
– I tu com vas, què tal el laboratori?
– Bé com sempre, ara amb més ganes que mai, després de dos anys sabàtics.
– Dos anys sabàtics? I què has fet tot eixe temps?
– He fet el que portava quasi tota la vida planejant: he rodolat al voltant del món, he vist l'Aurora Boreal, l'estepa siberiana, el desert de Sàhara, la selva amazònica, la Gran Muralla Xinesa, l'Atlàntic, l'Índic, el Pacífic. Fins i tot he pogut estar en els llocs que va visitar Darwin en el seu viatge a Terra de Foc. Han sigut els millors anys de la meua vida.
– Al final no el vas fer amb Xavi, com li vas dir.
– No.
– Però segur que s'alegra, allà on estiga, si està en algun indret, per tu. D'això estic segura– el cambrer va notar una lleugera ombra en el rostre de les dues amigues, però molt prompte va tornar la jovialitat als seus ulls.
– En fi, amb ell no l'he pogut fer. Però tot i així l'he fet amb una persona especial... molt especial– i li va ensenyar la que parlava un anell de fusta en la mà dreta.

– Perdoneu, senyores, però que feia molt que no us veieu?– va preguntar el cambrer a les dones, fent cas omís a les normes i protocols de la professió.
– Més de deu anys, per?– li van contestar.
– Perquè sembla que us heu vist ahir mateix.
– Ja ho sabem, sempre ha sigut així.

...I conte contat, conte acabat.

Espere que vos haja agradat, lectors. Sé que no és una obra mestra, però bé... és exprés.

En fi, a cadascuna de les dues a què va dirigida aquesta entrada:

t'estime, t'estimo, t'estim.