Ser gai és una putada. Que ningú no crega que el pas del temps, la creixent tolerància de la societat i la major visibilitat del fet homosexual ha suposat la fi de tota discriminació. Els casos de suïcidis d'adolescents homosexuals a Occident, el més elevat de tots els casos, n'és una dolorosa i il·lustrativa mostra de que la cosa no va tan bé com ens volen fer creure. I a soles és la punta de l'iceberg, el més visible d'un problema molt més greu i molt més arrelat.
Conec la sensació, el forat profund que es crea en el teu món. Sobretot recorde l'amargor que em va produir a mi la consciència de que no hi havia futur, que els homosexuals no tenien vellesa, que no hi havia res més enllà de l'eterna adolescència en què suposadament estàvem tots situats. També l'íntim dolor de saber que defraudaràs als teus éssers estimats, que podran comprendre-lo o no, però que tu mai no podràs ser el que volien que fores. I la impressió d'irrealitat que genera mentir durant tants anys, estar constantment preguntant-te si aquesta persona o l'altra et tractarien igual si saberen la veritat, i oblidar-te d'un món on les relacions eren sinceres i espontànies, sense gestos calculats, sense estar alerta en tot moment. Una immensa por i un immens buit.
No arribí als extrems de les enquestes de suïcidis, ni de bon tros; mai se'm passà pel cap, potser perquè en el pitjor moment senzillament m'acostumí a no pensar i a deixar-me portar. La meua història no fou tan dramàtica. Ni tan sols tinc el consol del relat èpic del meu dolor, la compensació d'una història que contar. No hi ha grans fites, no hi ha grans gestes, no hi ha extrems tràgics. Solament un immens espai buit, un desert negre que engoleix el dia a dia i totes les teues energies, que enrareix el món. No arribí a estar tan malament, però ara sé que allò que s'emporta les vides de tants adolescent no és un sentiment distint del que a mi em va assaltar durant prou de temps; solament és el mateix dut a l'extrem. I em sembla que el fet en si, la decisió que tant escandalitza, no és sinó la conseqüència lògica d'una corprenedora estranyesa davant el món i la pròpia vida, que cau en l'absurd fins que ja no pot eixir. Aleshores, és possible que molts no vegen una altra solució.
Però, torne a repetir, jo no arribí a eixe punt de no retorn. Els vents bufaren favorablement i jo, sense timó, em vaig deixar portar fins que al final vaig reprendre les regnes de la meua vida (i tot això sense abusar de metàfores marineres ni res). I aparegueren persones que em recordaren de bell nou les relacions sinceres i espontànies, i a través d'elles vaig aconseguir el valor que em faltava per posar en ordre tot allò que no ho tenia. I... ara sóc tota una altra persona, les antigues pors s'han dissipat. Ara tinc unes altres inquietuds, uns altres problemes. Aleshores ni tan sols el meu nom volia dir alguna cosa per a mi. Ara hi ha molts noms propis que són importants, i tot és molt distint.
L'espai buit ara s'ha omplert... de persones que el llegeixen.
