Entrada dedicada

Hui, després d'un temps molt llarg sense actualitzar, vull declara un secret sorprenent.

Aquest Espai Buit, des de fa un temps, ja no està buit de seguidors. La qual cosa em desconcerta. No havia pensat en què ningú el llegira, i això m'obliga a plantejar-me aquest projecte, ja d'entrada sense trellat. Què faig, ara? Hauré d'escriure per a qui el llegeix, on continuar abocant les meues dèries mentals sense ordre ni concert com venia fent des del principi? És correcte continuar com fins ara, o caldria atendre a les persones que llegeixen allò que escric? Com és lògic la decisió dependria de quines són les persones que em llegeixen i què signifiquen per mi. Per això he decidit canviar el sentit d'aquest blog (però una cosa no canviarà: actualitzaré molt de tant en tant, que el temps no sobra).

Sent completament honestos, no és cert que aquesta siga la primera entrada dedicada, ni que solament ara hi hagen persones que em llegeixen. Una persona en concret porta llegint-me gairebé des del principi, i jo, de forma com a mínim poc cortesa, he escrit com si no em llegira. Ara procure compensar-la. I l'anterior entrada dedicada la vaig dirigir a algú que se'n anava lluny durant una temporada. Però la novetat és que ara em faig càrrec de la situació. I decidisc adaptar el meu blog a les persones que el llegeixen, perquè tots ho mereixen.

Hi havia una volta...

...Un parell de dones que es troben en un cafè del centre de la ciutat de Nova York. Ningú en la ciutat cosmopolita per excel·lència es podria estranyar que parlaren d'entrada en castellà, amb accent europeu, més concretament. No seria l'idioma més estrany que aquella ciutat haja sentit. El cambrer que les aten detecta en elles una jovialitat i afabilitat molt familiars, i ràpidament va suposar, tant per això com pels vestits elegants i cars, que eren companyes de feina, o gairebé. Amigues de tota la vida. I en això no anava errat, el cambrer.

– Què tal Xiqueta? Què fas tu ací? Com et va la vida?– li va preguntar una a l'altra, en castellà d'accent difícil per al cambrer, però tot i així comprensible. El cambrer que les prenia nota no era ben bé un expert, un de tants empleats temporals que tant prompte està en el carrer com darrere d'un mostrador qualsevol cobrant misèries. I tampoc estava molt espavilat, per això es va estar una estona sentint-les com un babau, sense que ni elles se n'adonaren.

– Molt bé, ara que estic de gira pels Estats Units m'he dit: «jo visite a aquesta Nena». Tenia moltes ganes de veure't per contar-te el que m'ha passat.

– Va conta'm, Xiqueta, no em tingues en vil.

– Doncs resulta que he decidit deixar la formació en la què estava, i he fitxat per una altra. I així estic, venint de gira amb ells.

– I com has viscut el canvi?

– No podria estar millor: tant a nivell musical com humà he guanyat molt. I em recorda a altres etapes, i altres decisions. O no?

– Tu ho has dit: si canviar aleshores fou una bona decisió, ara segur que també ho és. Fixa't en el que s'ha convertit aquella decisió: qui t'anava a dir a tu que després d'una carrera tan dura tindries futur en la música? La vida dóna unes voltes, Xiqueta.

– I tu com vas, què tal el laboratori?

– Bé com sempre, ara amb més ganes que mai, després de dos anys sabàtics.

– Dos anys sabàtics? I què has fet tot eixe temps?

– He fet el que portava quasi tota la vida planejant: he rodolat al voltant del món, he vist l'Aurora Boreal, l'estepa siberiana, el desert de Sàhara, la selva amazònica, la Gran Muralla Xinesa, l'Atlàntic, l'Índic, el Pacífic. Fins i tot he pogut estar en els llocs que va visitar Darwin en el seu viatge a Terra de Foc. Han sigut els millors anys de la meua vida.

– Al final no el vas fer amb Xavi, com li vas dir.

– No.

– Però segur que s'alegra, allà on estiga, si està en algun indret, per tu. D'això estic segura– el cambrer va notar una lleugera ombra en el rostre de les dues amigues, però molt prompte va tornar la jovialitat als seus ulls.

– En fi, amb ell no l'he pogut fer. Però tot i així l'he fet amb una persona especial... molt especial– i li va ensenyar la que parlava un anell de fusta en la mà dreta.

– Perdoneu, senyores, però que feia molt que no us veieu?– va preguntar el cambrer a les dones, fent cas omís a les normes i protocols de la professió.

– Més de deu anys, per?– li van contestar.

– Perquè sembla que us heu vist ahir mateix.

– Ja ho sabem, sempre ha sigut així.

...I conte contat, conte acabat.

Espere que vos haja agradat, lectors. Sé que no és una obra mestra, però bé... és exprés.

En fi, a cadascuna de les dues a què va dirigida aquesta entrada:

t'estime, t'estimo, t'estim.