Comentari sobre el viatge

Viatjar.

La sola idea ens engresca, ens il·lusiona. És suggerent, ens convida a imaginar paisatges nous, persones desconegudes, costums exòtics. A molts ens agrada viatjar, és una pràctica que ja fa unes bones dècades que s'ha «democratitzat», i molts hem tingut la possibilitat de conèixer indrets distints i ampliar els nostres horitzons. No ens importa com, amb més comoditat o menys, si a canvi podem experimentar en la nostra carn una sola idea, la més important: la diversitat d'aquest món i de les gents que el poblen.

Pensant amb temps i profunditat sobre el que significa el viatge per a nosaltres, em vaig topar com per accident amb una reflexió curiosa: si fórem antics xinesos, d'abans de la modernització, la revolució comunista, etc. veuríem el viatjar com una pràctica estranya, incomprensible i, per suposat, mancada de tota utilitat. Eixir fora de l'Imperi Celest? Per a què? No tindria trellat endinsar-se en la barbàrie, entre gents incivilitzades de les que, en el millor dels casos, solament podríem aprendre costums bàrbares que contaminarien les bones maneres de la refinada cultura xinesa.

Afortunadament, no som antics xinesos, i en la nostra tradició occidental hi trobem en el viatge tot un seguit de significats especials des de ben antic. Dels grecs, l'autor primer i més rellevant, Homer, ja dedicà un dels seus dos llibres a un gran viatge, l'Odissea, i inicià així la prolífica tradició dels periples grecs, que molt ens ha influït a nosaltres, els moderns. Hi ha dos elements en el periple grec que són d'especial rellevància. Primer, que els viatges no ixen del món grec; van d'un extrem a l'altre de l'Hèl·lade però no s'endinsen en la incògnita foscor de la barbàrie. És un itinerari tancat dintre d'un circuit més o menys conegut, que amb el temps s'anirà ampliant conforme es conega més món, en especial a partir d'Aleixandre el Gran. Pot resultar aquesta una actitud semblant a la dels xinesos, que no volen saber res dels bàrbars, però jutjant així ens perdríem el valor que té el periple des d'Homer en la cultura grega i, de retruc, en la nostra. El segon tret destacat explica el primer: no és un viatge cap a allò desconegut, un periple s'endinsa en la foscor de nosaltres mateixos. És un viatge iniciàtic que té com a objectiu transformar al viatjant, i és la transformació dels protagonistes dels periples, d'Ulisses, Jasó o Enees, la que es relata al mateix temps que es descriuen els paisatges, gents i éssers mitològics que poblen el món dels grecs. Per aquesta segona característica els periples es redueixen a l'espai conegut pels grecs, perquè a través d'ells els grecs es coneixien a si mateixos.

Montesquieu afirma que «al cobrar consciència de la realitat exterior, ens canviem a nosaltres mateixos», que l'acte d'observar implica una transformació interna. Aquesta correlació entre l'experiència del món i la reordenació de l'ànima és la que ja està present en els periples grecs, passarà després al pelegrinatge cristià de l'Edat Mitjana i d'ací als grans viatgers de l'època moderna, Cristòfol Colom o Marco Polo. Un viatge no deixa indiferent al viatjant, que no torna com ha vingut. En tot cas, de ser així, seria una activitat fútil, sense utilitat. Allò que val d'un viatge és eixa transformació interior de la que parla Montesquieu. No oblidem que durant un bon grapat d'anys, de fet fins que la televisió ens portà la imatge del món al saló de casa, els llibres de viatges eren tota una font de coneixement, descrivien el món tant per al públic en general com per a l'acadèmia científica i, el viatgers i descobridors eren considerats herois.

De fet, crec que en l'actualitat el paradigma ideal, la síntesi del que significa per a nosaltres un viatge és l'exemple d'un dels científics més influents de la història: Charles Darwin i el seu viatge arreu del món a bord del Beagle. Gràcies a la impagable formació que va extreure de l'observació directa de la diversitat natural del món va poder elaborar una del teories que més han revolucionat la ciència i el pensament en general: la Teoria de l'Evolució. Darwin, un home preocupat per la teologia, amb formació de metge, va experimentar en aquell viatge la transformació interior de la que parlava Montestquieu, que ja estava en l'Odissea, en els pelegrins medievals i, en general, en tots els viatgers que poblen la nostra cultura occidental.

Com a conclusió d'aquest comentari, una lliçó: en el viatge és summament important el destí, els paisatges i les gents que es coneixen, però allò que fa que un viatge pague la pena no és la bellesa de les postals o l'afabilitat dels nadius, sinó les coses que t'emportes a dintre del cor d'aquella experiència. Coneixeràs noves coses, experimentaràs la diversitat d'aquest món i això t'enriquirà, però per damunt de tot, un viatge serveix per a acomplir aquella famosa màxima socràtica: «coneix-te a tu mateix».

Amor

«La mesura de l'amor és amar sense mesura», Sant Agustí.

Aquesta és, al meu entendre una de les cites més belles escrites en llatí. I si ens acostem al pensament d'aquest impressionant filòsof, ens adonarem que és molt més del que sembla. Sant Agustí és un dels pioners en la creació de la Filosofia de la Història, i en la seua versió particular és l'amor el seu motor. En concret, dos tipus d'amor: l'amor a Déu i l'amor a l'home. De l'amor a Déu se'n deriven totes les virtuts, la Ciutat de Déu, i de l'amor a l'home tots els vicis, la Ciutat Terrenal. A partir d'ací construeix tota una genial concepció de la història de la humanitat, ben explicada al seu llibre La Ciutat de Déu.

Sempre he tingut present aquesta idea de l'amor des que vaig iniciar-me en el coneixement d'aquest brillant pensador, ara ja fa uns dos anys, crec. Per a Sant Agustí l'amor és la voluntat de semblar-se a la cosa estimada, de vincular-se amb ella. És el pegament que uneix les persones amb les persones, que cohesiona la societat; i, de retruc, també és el mitjà per acostar-se a Déu i alliberar l'ànima del pecat. Si ens desprenem de la part teològica de l'assumpte, i ignorem, per necessitat dels nostres temps i maneres de pensar, el component negatiu de l'amor pecaminós, podem veure en aquesta idea una concepció simple, esclaridora i profundament poderosa del que és l'amor.

El que em colpeix més de l'amor de Sant Agustí és la seua senzillesa: l'amor és un element natural en l'home. Abandonem tota la xerrameca inútil a voltant de la seua existència o no (aquelles odioses preguntes Disney que poblen les nostres infanteses: «creus en l'amor?», «és un amor vertader?», etc.). L'amor és quelcom evident, tan propi de la condició humana com parlar o viure en societat. Una indagació clara i neta sobre el que som nosaltres mateixos ens donarà una idea precisa del que és l'amor. Tots disposem de la capacitat d'estimar, i sense ella res no tindria sentit. Així ja no es converteix en una part fosca, dubtosa i fugissera de la nostra ànima, molt donada a reflexionar de manera quasi esotèrica al seu voltant. Tot al contrari: és un element il·luminat per la constatació simple i concisa que ens aporta l'experiència. Examinem el nostre comportament, els nostre sentiments, i veurem l'amor brotar d'ells amb la mateixa naturalitat amb que l'aigua brota d'una font.

I és tan poderosa aquesta idea que al seu caliu moltes altres prenen un nou sentit i es consoliden. Seria possible la pròpia idea d'individualitat sense amor? En alguna ocasió recent i desagradable he pogut sentir a dir que el compromís amb les persones no ha d'entrar en contradicció amb la conservació de la pròpia individualitat, com si una cosa anul·lara l'altra. Aquesta opinió amaga, per un costat, un egoisme dut fins al paroxisme, en el qual l'egoista es priva de la seua pròpia felicitat i autoconservació i, per un altre costat, el dubte i la inseguretat respecte de la pròpia individualitat, perquè hom que la té segura i no dubta d'ella no necessita protegir-la ni tindre'n cura. És l'amor, la voluntat de vincular-se amb la persona, cosa o idea estimada, allò que reforça la pròpia individualitat: així atorguem a significats especials, allò comú es converteix en allò estimat, i en eixa transformació ens veiem reflectits i els altres ens reconeixen. El caràcter capriciós i excessiu de l'amor, sotmès completament a la voluntat de l'amant, potència i reafirma aquesta voluntat i a qui la porta. És l'amor, a més del motor de la història, el motor de la individualitat.