Camins

Dedicar una entrada d'aquest bloc a una cançó d'Obrint Pas, a algú que em conega podria sorprendre'l... o no sorprendre'l gens. Un esguard superficial, en especial en els moments de més fervor polític, pot fer pensar a qualsevol que jo podia, de fa temps, omplir les hores buides de les vesprades amb la música combativa i somiadora d'aquest insigne grup valencià, com molts altres joves de semblant pensament fan. Però aquells que em coneixen millor saben que durant molt de temps m'he mostrat escèptic amb una música que, com tota la que es produeix ara, del signe i estil que siga, es produïsca en el país que es produïsca, creia un pàl·lid reflex de l'exuberant bellesa dels grans clàssics. I aquelles poques persones que (com ho podríem dir?) em coneixen amb les actualitzacions d'última hora, si no saben de fet que ara Obrint Pas m'ha despertat un renovat interès, ben bé es ho podrien imaginar.

Parlar de per què he triat ara una cançó d'Obrint Pas pot implicar parlar de com aquella música sense gaire interès des d'una òptica estrictament musical ha arribat a interessar-me per altres motius, polítics, identitaris o sentimentals; una evolució personal prou important en la meua vida i que té a veure amb noves expectatives i inquietuds, amb una nova forma de veure'm en el món. I no és l'únic cas. Però no vull parlar ara d'açò. Si em ve de gust, ja ho faré en un futur. Ara vull parlar del que m'inspira aquesta cançó en concret, i de per què he triat Camins i no altra cançó.

Com era d'esperar, he buscat per Internet i la xarxa global m'ha tornat a decebre. He trobat moltes voltes la lletra, però ni una paraula del significat de les seues paraules. Així que comencem amb el que és més fàcil. Ací està la lletra:

Ple està el camí de solitud

entre els barrancs d'albades tristes,

allà on al nit canta als estels

versos robats del teu somriure.

Davant del mar he passejat

penes de sal i un trist esguard,

seguint els fars dels horitzons,

vaig navegant ,

perdut perseguint el meu rumb,

vaig navegat

perdut...

Una nit més t'he navegat

entre els barrancs d'alabades tristes,

allà on la mar escriu al fang

cartes d'amor en versos lliure.

A la vall blanca em vaig deixar

fermes arrels i un trist record

sembrant la terra de cançons.

Vaig caminant

perdut perseguint el meu rumb,

vaig caminant

perdut...

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons:

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món,

hem cantant junts

al vent...

Sempre venies darrere
que t'ensenyara cançons,
i ara que en saps de boniques
t'amagues pels carrerons.

(Fragment de l'U d'Aielo, per Pep Gimeno “Botifarra”)

I aquesta nit la soledat

del vell camí ens ha retrobat

collint els fruits de les cançons.

hem cantat junts

al vent que assola el nostre món

hem cantant junts

al vent

Aquesta cançó, amb l'anterior de què vaig escriure, té moltes coses en comú i algunes diferències notables. En primer lloc, totes dues es relacionen amb el folklore valencià més o menys directament: l'anterior sent-ne una mostra ella mateixa i aquesta prenent-lo com a tema central. Fins i tot, aquesta de Camins inclou un fragment d'una altra peça d'en Botifarra, del seu disc Si em pose a cantar cançons. Podríem preguntar-nos quin tipus de reverència o admiració fetitxista experimenten els components d'Obrint Pas amb aquest disc i el seu cantaor, ja que és la segona vegada que el versionen. Però no ho faré, perquè és ben evident la intenció del grup. Aquest disc, no millorat pel segon d'en Botifarra, ben bé pot ser un dels millors recopilatoris de música tradicional valenciana, i en el cercles valencianistes gaudeix d'una fama merescuda. Iniciatives com la d'Obrint Pas van camí de convertir l'àlbum del de Xàtiva en el lloc comú per excel·lència del valencianisme cultural. Tanmateix, no és tan distint del que alguns altres autors han fet amb Manuel de Falla, Antonio Machado o Feredico García Lorca, en aquest cas, ad maiorem Hispaniae gloriam.

Aquesta peça arreplega l'amargor tendra que deixava entreveure la Malaguenya de Barxeta i l'exposa explícita i obertament. És natural que així siga: els que estem d'una forma o d'altra compromesos amb aquesta terra hem arribat a assaborir en algun moment eixa amargor. No és privativa d'una persona o de dues, ans d'un moviment i d'una sensibilitat. Vicent Alonso, en una de les seues Cròniques interessades, diu que «hi ha qui, sorneguer i tendenciós, atribueix als valencians una dosi exagerada de masoquisme: el que es definiria com una certa tendència natural a la llàgrima fàcil i la queixa sistemàtica». I, com el mateix autor reconeix, pot tindre certa part de veritat l'acusació. És una de combinació entre ràbia, impotència i sobre-consciència del lent declinar d'aquest país el es veu des de fora com un excessiu dramatisme. Em fa l'efecte que aquest estat d'ànim ben bé es podria haver engendrat i estès mercè a l'obra de Joan Fuster. També, molt possiblement inspirat pel de Sueca, un altre xativí, Raimon, quedà subsumit pel fador de què parlem i l'estén amb algunes de les seues cançons. En resum, molts valencians no podem pensar en nostra terra sense experimentar una mena de desassossec que, per costum, hem arribat a confondre amb el paisatge.

Però de nou, com passava amb la Malaguenya, hi ha un bri d'esperança, una llum al final del túnel. Allò que semblava una peça de museu, aquelles velles cançons que creiem mortes, tornen a reviure amb el ritme reagge que els d'Obrint Pas li donen a la peça. Aquella combinació tan característica del grup de València dels sons tradicionals amb els nous estils que colpeixen d'una forma especial al (a determinat sector del) jovent valencià, imbueix esperança envers el futur. I així ho pretenen des de l'insigne grup: expressament en moltes cançons afirmen que el jovent (i ells, Obrint Pas en concret) arreplega el relleu de les antigues lluites per continuar-les. Si això no és clam per a l'optimisme, “me la tallo i em faig monja!”.

La Malaguenya de Barxeta

I comence amb una cançó tradicional per partida doble: la malaguenya de Barxeta, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”. Per una banda és una mostra del folklore valencià, una peça entranyable i d'indubtable qualitat en el seu gènere, no debades versionada per Obrint Pas (versió que, tot siga dit, no resisteix la comparació amb l'original). Per altra, entre la meua biblioteca sonora, és part d'un àlbum que ja porta primaveres amb mi. I això sense menyscabar en cap moment el particular del sentiment que associe amb ella. A cada volta que la sent em tornen aquelles imatges que, des d'un bon principi, m'evocaven.

I no és que el missatge de la lletra, si és que en té algú, siga d'allò més inspirador. Com és comú en les peces folklòriques el text conta xicotetes anècdotes, refranys o dits populars que tenen poca coherència i que s'han quedat fossilitzades en el moment en què van passar a formar part del repertori dels cantaors professionals. En aquest cas el que ho va cantar per primera vegada era tot un rodamón, i si no em creieu mireu la lletra:

Mira si he corregut

que he estat en Alfarrasí,

en Atzeneta i Albaida,

en el Palomar i ací.

Omplim el sarró de pa

si vols que et guarde les cabres,

que les figues ja s'acaben

i raïm no queda un gra.

La Llosa i el Genovès,

Llocnou, la Torre i Barxeta,

Xàtiva, Rotglà i Valles,

Llanera, Vallà i Montesa,

Alboi Cerdà i Estubeny,

la Granja, Sorió i Torrella.

D'allò més popular, fins i tot en la concepció de l'espai, tan proper i casolà que sona quasi infantil davant les magnituds continentals o mundials a què estem acostumats. No obstant, hi ha alguna cosa cosa en la simplicitat del missatge, en la seua innocència, que em commou.

Però és en conjunt amb la música, amb els ritmes tranquils i discrets de les guitarres i, sobretot, amb les veus clares i potents del cant valencià d'estil, el que fa d'aquesta obra una peça que m'entendreix el cor. Aquelles veus que contrasten tan vivament amb l'acompanyament de corda polsada, aquell flux inesgotable de so que puja i baixa per entre una harmonia simple i sense artificiositat, és, per a mi, un espectacle inigualable. Sempre m'ha semblat aquest cant com una dalla afilada que fereix l'aire i la consciència.

Quan Botifarra, el cantaor que ha popularitzat aquesta peça, va vindre a les festes populars del barri, no vaig estar-me d'anar a sentir-lo. Vaig coincidir, com era d'esperar, amb tots els meus amics i companys de la banda que volien escoltar aquelles tonades tan profundament arrelades en la terra. Encara recorde el comentari que un d'ells, Enric, em va dir com per a justificar el fet d'haver anat ex professo aquell diumenge a mitja vesprada al concert. Em va donar a entendre que hi havia alguna cosa en aquella música, no em va saber dir exactament què, que li arribava, que li commovia. A mi em passava, i em passa, exactament el mateix. Aleshores vaig entendre el motiu de l'èxit comercial del seu disc, com també que col·laborara més d'una volta amb Obrint Pas. Hi havia “alguna cosa” sense nom que feia somoure l'emoció, quelcom que era compartit per l'auditori, una mena d'energia estranya.

Aquest cant afilat de la malaguenya em fa sentir, malgrat el seu contingut popular i distés, una estranya tristesa, que lentament em subsumeix en una melangia tendra i càlida. Quan la sent, em ve sempre la mateixa imatge: crec estar sentint aquell cant com un espectador intrús que observa com, des de dalt d'una muntanya, els cantaors li llancen com un plany aquell cant a la terra i al poble que l'habita, a la planura i a la mar, a les ciutats i als camps, a la llum i a la nit d'aquest país. Però ho fan sabent que no són escoltats, que a eixe gest emocionat li contesta la indiferència o el desdeny, que són rebutjats com rebutja una amant capriciosa i cruel al seu fidel enamorat. Però no és en la crueltat de la terra a què s'adrecen on resideix el fet autènticament commovedor de la peça. És en el fet què, malgrat no ser escoltats, malgrat el rebuig i la fredor amb què reben el seu cant, els cantaors perseveren entonant aquelles estrofes tan nostrades, no defalleixen derrotats per la indiferència d'aquella terra per la que professen amor. No, ells no callen, no se'n van. Continuaran damunt de la muntanya cantant al buit, i tornaran sempre, alimentant l'esperança de què, un dia, per fi, les muntanyes i les valls, les gents i les arrels, paren esment al seu gest i comprenguen el sentit d'aquell cant, que, en realitat, solament aquella terra pot escoltar.

Espai buit de cançons

Quan hi ha una cançó que m'agrada, que pel motiu que siga adquireix un significat especial, faig sempre el mateix ritual. Com si el meu ordinador ja em coneguera, deixa obert el Firefox per què puga endinsar-me en la xarxa global a la recerca d'una cosa, tanmateix, molt específica. En un principi, com tothom, busque la lletra. Però en realitat el que rastrege és el significat, una descripció del missatge que porta la cançó. I ho faig per un motiu potser conegut per a qualsevol que llegisca aquestes línies.

En les lletres d'una peça cantada, com en la poesia (en la que també em passa una cosa similar), la virtut la veig en el fet d'insinuar, d'evocar imatges que se'm tornen carregades de sentit, com si portaren unes secretes pinzellades de transcendència. És com si un tros del meu cor s'adherira al sentit que pren la cançó, tal com una gota es dilueix en un got d'aigua, i se l'emporte allunyant-se amb el final de la cançó. Un pensament, un sentiment, un tros del meu ànim adopta forma conforme els versos van jugant amb la realitat. I, tanmateix, és solament una imatge fugissera, una idea a mig esbossar, el que generen les paraules cantades. I la por a perdre el missatge, i que amb ell fugisca aquella emoció associada, és el que em fa obrir el Firefox i cercar en la web algun text que, amb descripcions i raonaments com més extensos millor, aferme aquelles emocions i em permeta emmagatzemar-les per no perdre-les mai. Tot plegat és un sentiment paregut a aquell que impulsava a Jean-Baptiste Grenouille, en el Perfum, a capturar l'essència de totes les flaires amb què es trobava. No cal dir-ho, el meu és un sentiment de conseqüències molt més innòcues.

Com és comprensible, la major part de les voltes la recerca es torna insatisfactòria i frustrant. No hi ha en Internet cap pàgina web de “significats i descripcions de les cançons”, i si n'hi haguera tinc la sospita de que no trobaria tampoc el que busque. A voltes sí que trobe alguna cosa, però és allò menys habitual. Per als casos més habituals, tinc aquest bloc que, com deia també Fuster per al cas de Nosaltres els valencians, em serveix per escriure el «que hauria preferit veure escrit per altri». Si més no, he cregut que a partir d'ara, em pot servir per aquesta funció.