No sabem si és cosa de
naturalesa, o de cultura, o d'alguna altra condició desconeguda
(fins i tot podria tractar-se de la Providència), però allò ben
cert és que cap de nosaltres, en cap moment, ha viscut (ni ha sentit
parlar mai) de cap societat on no hi proliferés el conflicte. La
vida humana, que per necessitat és i ha de ser sempre social, està
plena de conflictes que, com la pols, hi apareixen quasi com per
sortilegi i que, si no es netegen adequadament, acaben colonitzant-ho
tot i llevant-li a tot la lluentor pròpia de les coses sanes i ben
cuidades.
El conflicte brolla per
entremig de les relacions humanes, i d'ell està farcida la nostra
societat. El seu origen i naturalesa no està del tot clar; molts
pensadors han consagrat anys d'estudi a comprendre tant el seu perquè
com els seus efectes. Aquesta mena de reflexions són necessàries,
tant per l'amplitud d'un fenomen que ens afecta a tots com per la
gravetat de les seues conseqüències. Però hem de tindre,
d'avant-mà, una precaució: desconfiem d'aquells que retraten
aquesta societat com idíl·lica o parlen d'una comunitat feliç i
pacífica que es pergué i cal recuperar. En definitiva, no creguem
els discursos que amaguen o relativitzen la condició conflictiva
d'aquesta societat.
En el conflicte hi
intervenim tots, no és cosa d'uns pocs. Adopta moltes formes i és
present en quasi tots els contextos. D'ací podem treure una gran
lliçó, que per a mi és fonamental: d'aquests conflictes (en
plural) naixen cada dia pensaments, subjectivitats, experiències que
ens aboquen una llum distinta sobre com és la societat en la que
vivim. Si hi ha conflictes per tot arreu, de la seua vivència hi
emanen unes veritats molt lligades a l'arrel d'aquesta societat, molt
valuoses que podem aprofitar. Així fem una metamorfosi magnífica:
convertim aquests conflictes dolorosos i divisors en energia
transformadora d'aquest ordre social, al mateix temps que el
comprenem en una profunditat incòmoda. Aprendre les lliçons que el
conflicte social ens ensenya suposa la matèria bàsica sobre la qual
es construeix el compromís social i polític. Al mateix temps que el
posa a prova: la cara que mostra d'aquesta societat no és la més
falaguera, i tot compromís parteix d'un sentiment d'amor, de
pertinença al món en què vivim. Els sabers emanats de
l'experiència del conflicte generen un estranyament de la imatge que
es tenia de la societat, per presentar-la més amarga i fosca;
aquesta és la prova a què es sotmet el conflicte, la tensió, com
si li preguntaren «encara vols reivindicar que formes part d'aquesta
societat? Encara vols implicar-te en salvar-la?».
He aprés moltes coses
d'aquestes veritats conflictives, i encara tinc la sensació de que
no he aprés res. L'existència d'aquest saber és la prova de que
existeix el conflicte i que és quasi consubstancial a aquesta
societat. I, també, de que les reflexions socials i polítiques que
no l'atenen l'estan amagant i, en el fons, pretenen deixar oberts els
conflictes i no avançar cap a la seua solució. I la societat
millora sols quan aquest conflictes es resolen, a desgrat que després
tornen a eixir uns altres, com sempre ha passat.
