El botiguer

Hi havia una volta un botiguer que regentava una botiga antiga i desfeta, en la qual venia herbes per a infusió que provocaven els més estranys i pintorescos efectes en qui els bevia. Es sabia tots i cadascun dels que oferia, amb els seus noms científics, efectes i procedència, i n'hi havia milers. En moltes ocasions deixava passar vesprades senceres fent-ne el recompte. L'apassionaven, els seus beuratges. I va ser aquesta passió la que li va empentar a llogar un baix xicotet i trist en un racó oblidat de la part més vella de la ciutat, i en ell obrir la seua botiga. Va netejar de pols el local, va comprar el mobiliari, va encarregar les herbes a un majorista que ell coneixia i un bon dia va obrir al public la seua porta.

Al principi, el botiguer veia la seua botigueta mal adreçada com si fos la més luxosa del món, i solament de contemplar-la o pensar en ella se li omplia el pit d'orgull. Hi tenia il·lusió. Cada dia es plantava darrere del mostrador i observava la porta per la que havien d'entrar els clients amb els ulls encesos, sense cansament o avorriment. No esperava una gran afluència, està clar; ell, més bé, es recreava en la possibilitat de guanyar-se uns pocs clients fidels, que saberen apreciar les seues herbes. Això si seria prou, perquè no va obrir la seua botiga per fer-se ric. Però tenia clara una cosa: ell, que coneixia tan bé els efectes de les seues herbes, sabia que tenien un potencial tan gran que elles, per si a soles, podrien mantindre un centre comercial sencer. Molt més una xicoteta botiga, pensava. Així va començar el botiguer, la seua gran aventura.

En el moment de la novetat, va entrar algun passejant despistat, que va trobar agradable el local i va veure's sorprès pels productes que el botiguer oferia. Com a curiositat, s'emportava una xicoteta mostra de la infusió més pintoresca que havia trobat. També, algun veí va localitzar la tenda i va anar, en ocasions a buscar tes exòtics. Cada visita, cada venda, cada explicació era per al botiguer com una onada d'aire fresc que li pujava l'ànim. No era molta gent ni tampoc molts diners, però ell es trobava feliç de veure acomplit el seu somni.

La situació, a poc a poc, però, anà deteriorant-se. Els clients ocasionals cada volta eren menys, i els pocs veïns que anaven de tant en tant, a poc a poc deixaren d'acudir. El botiguer va poder comprovar, amb consternació, que la porta dels clients romania tancada fins i tot setmanes senceres. Per matar el temps i enganyar a la frustració, feia el recompte de les seues herbes i mantenia net el local. Però la desil·lusió va anar omplint-lo cada volta més, fins al punt que va anar, a poc a poc, descuidant les seues tasques a la botiga. I la botigueta, lentament, va anar omplint-se de pols i solitud, fins que el propi botiguer va dedicar més temps al bar del costat que al seu comerç, condemnat a l'oblit més inclement.

Finalment, el botiguer va trobar un altre treball que li permetia pagar les factures. Paradoxalment, no va deixar de pagar el lloguer de la seua botiga; al principi per error, però més endavant, perquè li era impossible desfer-se d'aquell xicotet local on havia dipositat els seus somnis. Així, aquella botiga amagada en un racó del cor antic de la ciutat, va acumular abandó i oblit, primer pels clients i visitants, que deixaren d'anar, i després pel seu propi regent.

I encara continua així.