Seria un error considerar que l'elecció entre la ideologia dominant que privilegia l'experiència hedonista del plaer i el gest radical que suposa enfrontar-se a la vida i estimar-la és una elecció lliure. No hi ha llibertat en aquesta tria, no hi ha opcions, perquè el que està en joc és el fet mateix d'optar. És necessari arrencar la llibertat amb fúria per a poder ser realment lliures, i assumir aquesta llibertat, especialment, en les seues conseqüències més difícils. Per això cal un gest radical, una acció dràstica que ens permeta apropiar-nos de la pròpia experiència de la vida. És necessari recordar un cop més la paradoxa del soldat perquè és inherentment real a la situació de molts de nosaltres: la vida comença a ofegar-se dintre dels estrets marges que imposa la ideologia del gaudi, està en certa mesura rodejada i expira lentament, l'única opció en aquest cas és l'ofensiva. És necessari, com en el cas del soldat, arriscar la vida per salvar-la.
En aquest sentit, tenint en compte que es tracta d'una decisió dura, difícil, no hem de ser lleugers alhora de jutjar les persones que no s'han enfrontat a aquest conflicte. Sent sincer, confesse que ni jo mateix he fet el que predique (sobretot, i principalment, perquè sent que encara la meua vida no em pertany). Com ja he dit, no es tracta d'una elecció lliure. Optar per la no-opció, deixar-se emportar per la corrent i seguir creient que en el gaudi trobarem sentit a les nostres vides no constitueix una tria, no és una elecció. És el contrari; és una presó, una gàbia. Com jo mateix em sent moltes voltes, molts experimentem la claustrofòbia que implica, la sensació d'estar atrapat en una espiral en la que els esforços per eixir no fan sinó enfonsar-te més en la confusió. És com una llosa de pedra lligada al turmell que ens submergeix en les profunditats de l'oceà. I la solució que ens donen per poder tornar a la superfície és afegir més pes a la llosa. No ens adonem que és aquesta solució la base del problema. I tampoc ens adonem que si no existira aquesta solució, tampoc hi hauria cap problema.
No parle de simple ganduleria, de l'estima a l'ociositat tan bé exemplificada actualment en la mediàtica «generació ni-ni». En tot cas, aquesta potser siga la seua manifestació més extrema, més cridanera. Però no són aquests ganduls on està el nucli de la meua crítica (tampoc és just carregar sobre ells unes culpes que no mereixen): el nucli està en què, en certa mesura, no hi ha tanta diferència entre aquells «ni-ni» i nosaltres. En realitat, per molt que creiem que no és així, la filosofia de vida dominant porta, en última instància, a aquest buit existencial tan bé representat pels «ni-ni». En el fons del nostre cor sabem que aspirem a ser uns «ni-ni», que les dinàmiques socials i culturals ens portem a aquest destí. L'esforç que dediquem molts de nosaltres en construir la nostra pròpia escala de valor respon, crec jo, a la necessitat d'evitar l'abís que intuïm darrere de les nostres pràctiques i aspiracions, l'esfereïdora visió de «l'abís ni-ni».
I contraposar la arxifamosa i antiga «moral del treball i la disciplina» a aquesta pràctica buida del gaudi és, de nou, un engany. Amaga el fet que l'una ens ha portat a l'altra, i que així ha de ser necessàriament. Què és, en realitat, aquesta coneguda aspiració «d'arribar a tindre un treball que m'agrade»? No és sinó la voluntat de treballar sense treballar, de fugir, un cop més, del malestar i estendre l'experiència del gaudi també a la feina (o almenys de limitar el màxim el malestar). Molts estudiem per a «ser algú en la vida», per a tindre un bon treball en el futur i una perspectiva econòmica pròspera i tranquil·la: aquest és el somni capitalista per excel·lència, la tan estimada classe mitjana (de nou, la classe sense classe). Què s'amaga en aquest raonament? Que, en realitat, estudiem per a tindre en un futur una vida còmoda, que aquesta és l'única aspiració legítima en la nostra societat. És ací on es dóna la perversió que transforma la disciplina i la moral del treball en mers instruments del gaudi, on tanca el cercle: portar una vida sana i sostenible, «ser un algú de profit», és solament la forma més sensata d'allargar el gaudi, de fer-lo durador. La constricció actual, la disciplina d'ara, solament es suporta per la perspectiva de la recompensa futura de plaer. Així, el «construeix la teua vida» es transforma en «administra el teu gaudi».
Per aquest motiu no hauríem de ser tan ràpids alhora de jutjar a aquells que, com els «ni-ni», s'abandonen a una vida de reduïdes expectatives en la que no cap altra realitat que la realitat del plaer. Ells, tant com nosaltres, es troben atrapats. I, en certa mesura, ens porten avantatge: ells estan més a prop del buit que implica aquesta escala de valors actual, són més conscients de què, darrere del mandat capitalista al gaudi, no hi ha res. I com diu el refrany castellà «el hambre agudiza el ingenio». Solament la voluntat de viure dolorosament, la decisió ferma de superar els límits de la pròpia existència a través del sacrifici (allò que, realment, implica «creure en alguna cosa») és, ho crec que veres, l'única via que ens farà fugir de «l'abís ni-ni». És necessari estar disposat a no-viure, a sacrificar-se, per poder viure realment: aquesta és la veritat que s'amaga darrere de la famosa reflexió de Galeano sobre la utopia, i també del poema Ítaca de Cavafis. És gest radical és l'única salvació contra «l'abís ni-ni».
