M'acabe de prendre un té.
El seu sabor dolç em reconcilia amb mi mateix, la familiaritat del seu aroma m'inspira a escriure, per fi, en aquest bloc molt abandonat pel seu regent. M'imagine el retrets d'aquest bloc com els d'una ama de casa de veu estrident, esgrimint irritada l'escombradora pels aires i amenaçant amb agafar la porta i anar-se'n. I jo, arrodonint l'escena costumista, faig el paper de l'home de la casa que, cansat del treball i de trobar-se una altra volta la familiar escena, ha aprés a ignorar els retrets de la dona per tal de trobar el que buscava: un respir, un moment de pau casolana. Per a ell, les amenaces crispades de la muller són solament una remor, una melodia familiar a la que correspon no prestar-li atenció, com el fil musical d'un ascensor.
Sé que és molt masclista el quadre que acabe de pintar, però en certa mesura aquest grau de masclisme és consubstancial a qualsevol escena autènticament costumista. Comptat i debatut, no caldria detindre's massa en aquestes línies; més que escrites, han estat vomitades. De trellat, no en tenen ni han de tindre. Han anat apareixent com per casualitat, una paraula darrere de l'altra com si l'anterior continguera la següent, i al final s'ha creat, misteriosament, un paràgraf del no-res. El meu paper ha estat com quan el rei posa la signatura a les lleis aprovades en el Parlament; com a molt, he pogut posar en ordre algunes idees per fer coherent el text, tal qual si fos un lector privilegiat. Així funciona el meu cap.
Malgrat els retrets escenificats del meu bloc, estic content de tornar-hi. Escriure per escriure és, com he volgut fer veure, una activitat caòtica, com qui posa en marxa una màquina que tira daus sense fi mentre tu anotes el resultat; però precisament per això té una màgia especial. Les imatges, els personatges, les idees que apareixen en un text, al primer que sorprenen és al que les escriu. Amb el resultat final acabes comprenent coses de tu mateix, coses que abans no estaven, peces que solament es poden fabricar amb aquest peculiar mètode de creació i que fan que tot encaixe millor.
Ací va el meu consell, per a qui ho vulga llegir: si et trobes perdut, escriu-ho; si tens dubtes, escriu-los; si passes per un mal moment, escriu, posa a treballar la màquina de tirar daus.
Les paraules mai no estan de més, si venen de dintre. No sé ben bé què vull dir amb això, però puc assegurar que, diàriament, hi veig la diferència igual que entre els ous i les castanyes. Es nota quan hom parla des de l'interior, quan busca (amb més facilitat o menys) expressar amb paraules alguna cosa que existia abans que elles. Tenen un altre sentit, una altra importància; la màquina de tirar daus solament fabrica aquesta mena de paraules. De les buides, de les que venen i van, que serveixen solament per foragitar el silenci, no en podem fer cap peça que encaixe, no ens fan més entenedor el món. Paga la pena fer servir paraules que vinguen de dintre, encara que amb elles solament puguem escriure escenes costumistes sense trellat, com la meua. Per anodí que siga el missatge, hi diu alguna cosa, i aprens al mateix temps que t'obres a qui et llegeix.
Val, sé que he divagat, sé que moltes coses no tenen sentit. Però era l'experiment que em proposava fer hui: deixar a la mà escriure paraules una darrere de l'altra i, al final, posar solament la signatura. Ara ja sé com es sent un rei constitucional, i és agradable (no tinc vaixells de luxe ni palaus, però tinc té, que no està malament).
Aquesta entrada va dedicada a Becca, com no podia ser d'una altra forma. No sé per què, però sé que era per a tu des d'un bon començament. Supose que es deu a que solament tu pots trobar alguna cosa de profit en tota aquesta diarrea verbal. O tal volta perquè darrere de tot, el que volia dir és que en la nostra vida quotidiana hi trobem coses que són més del que semblen, que són màgiques, i que és bo, en moments de dubte i de desencís, deixar-se portar per elles. Una d'aquestes coses és el plaer d'escriure.
P.S.: Sé que dec una entrada sobre Argentina, ho sé. I sé que la faré, d'una manera o d'altra, més tard o més d'hora. Però no encara.
