Acomiadament

Un molt bon amic ha marxat, i per una bona temporada. En realitat m'ha costat fer-me a la idea, ser-ne conscient. En concret, m'he adonat just quan el vaig perdre de vista, allà a l'Estació del Nord de València. Quan vaig adonar-me del que volia dir aquell deix tan subtil, tènue, d'emoció en la seua mirada. Aquell esguard em va fer comprendre el que volia dir la nostra amistat en aquell moment; una amistat construïda per camins erràtics, però tot i així (o potser per aquest motiu) molt intensa, si més no pel que fa a mi. Aquell instant fugisser dels ulls carregats de missatges em va fer veure que els acomiadaments tenen al capdavall una secreta satisfacció: ens confirmen que la distància no minvarà una relació per molts motius especial. Quan diem «adéu», o, com en aquest cas va ser, «ens veiem prompte», diem que continuarem conreant una amistat important a través dels kilòmetres, i que ells no faran que trontolle. Per aquest motiu, el moment em va fer vindre, a més de la coneguda tendresa del adéu, calidesa, confiança, una certa seguretat: ens acomiadàvem dos amics que es retrobaran sent igualment amics, i per molts anys. Allò volia dir el nostre adéu.

Aquell homenet que se'n va a conquerir Ligúria és, en la meua opinió, un personatge curiós. Té uns interessos la mar d'excèntrics: crec que se'l podria definir com una enciclopèdia d'aquelles coses que hom consideraria d'escassa o nul·la utilitat, ja siga mitologia de Tolkien, geografia política de la més anodina, història bizantina, zombiologia o qualsevol ítem que resulte pintoresc i principalment decoratiu. Però demostra ser un mestre en les seues matèries (moltes i molt variades). És molt capaç i ha demostrat sempre un gran talent, i té el molest costum de superar-me acadèmicament el suficient com per a que resulte humiliant. És normal, però; sempre ha valgut més que jo, en més d'un aspecte. No obstant, em resulta complicat definir-lo, perquè és una persona molt difícil de conèixer. En molts aspectes, és tot un misteri; en cap cas és un algú simple i fàcil de calar. Tot un desafiament per als prejudicis.

Quan em recorda, sempre que hi ha oportunitat de que em senta incòmode, com ens vam conèixer, comprenc realment el valor de la seua amistat. Perquè sé que jo no hauria fet com ell, que tal i com era aleshores m'hauria allunyat de mi, o no hauria anat més enllà de la més freda formalitat. Però ell no va ser així, va suportar-me, a un homenet trist amb pantalons curts indignat amb les lliçons de la professora solament per no saber dir altra cosa, i d'aquells inicis per la meua banda patètics es va anar creant, i amb el temps afermant, l'amistat que s'acomiadava a l'Estació del Nord fa poques hores. I crec que ací està el fet principal que ha fet existir la nostra amistat: al final, hem volgut ser amics. I el nostre acomiadament consolida la nostra decisió, la fa duradora, i en virtut d'ella, som i continuarem sent amics (fins que balle sobre la seua tomba, almenys).