L'àngel i la ciutat en runes (I)

Introducció

Un àngel mira la ciutat destruïda des del terrat d'un edifici. El paisatge està desolat.

Què meravellosa és la ciutat en runes. Tot s'ha esvaït i solament resta el silenci. I el silenci és tan sublim, i costa tant de trobar-lo, en el món dels homes! Aquest ha sigut arrencat a l'home amb foc i sang, el que És ha hagut d'interposar la seua mà destructora per a que es produïsca. I com tota creació del que És, es tracta d'un silenci perfecte, tant que el món s'enrareix al seu voltant, com un error estrany a una bellesa tan elevada. Ni tan sols la remor del vent pot trencar-lo. Els xicotets sons d'aquesta ciutat morta s'insereixen en el paisatge del silenci sense fissures, sense contrastos. Tot és obra del que És.

I la grisor és intensa, d'una intensitat tan forta que revela alguna cosa viva en aquella destrucció deserta. Vibra, tremola, està latent entre els escombraires, l'emporta el vent per aquell paisatge sord. Perquè és la grisor del que És, i porta la seua força. Una terribilitá que no és d'aquest món flota en aquelles tonalitats grises que s'han dipositat, d'algun altre indret, en les runes d'aquesta ciutat morta. Aquest espai prodigiós, amb el seu silenci i la seua grisor, amb la seua lànguida deixadesa i desordre, és obra del que És, és producte de la destrucció que imposa, com una creació sublim, el que És: Jehovà.

L'àngel bat les seues ales blanques amb peresa, alça el vol i baixa a on naix el carrer principal de la ciutat. Es diposita suaument en mig i comença a caminar, sense presa. Al costat seu hi ha un cadàver en una posició impossible. No és l'únic: per ací i per allà, com deixats caure a l'atzar, centenars de cosos contorsionats adornen l'avinguda en mig d'edificis d'oficines als que els han furtat diverses plantes. El cel està ras però, com per solidaritat amb el paisatge que corona, adopta una tonalitat apagada, sense vida. La mirada de l'àngel es diposita distretament sobre totes aquelles coses, i en els seus ulls es pot veure l'admiració commoguda pel privilegi d'aquella visió.

I al mateix temps, l'àngel passeja com l'artista que contempla orgullós un quadre pintat per ell. Per que va ser ell el que va causar aquella destrucció, que ara assaboreix amb parsimònia. En un arravatament d'ira, va deixar caure la desgràcia sobre aquell organisme que bategava amb intensitat, aquella amalgama de xicotetes vides entrellaçades en un món de contingències impossibles. Ell va fer que es produïra el miracle: la transfiguració de la vida en mort, el frenesí en quietud, les esperances en silenci de l'ànima. N'estava realment satisfet.