Històries grisses

Aquelles històries! Qui escriu aquelles històries? Xiquetes molt joves, engabiades en si mateixes, que conreen en la solitud de les seues habitacions una profunda insatisfacció. Insatisfacció amb un món culpable solament de ser veritat, de no ser la fantasia impossible que elles voldrien per a si. I qui les llegeix? ... jo.

Jo, un xaval que expressa la seua mediocritat amb aquestes lectures. Es deixa atrapar per elles, per les històries i per la insatisfacció de les xiquetes. De nou, de cara a la pantalla de l'ordinador, torna la sensació de que el camí no ha portat enlloc, que tot esforç ha estat inútil. I sé que és trampa, que és un parany maldestre, com si d'una broma de mal gust es tractés. Però caic sempre, incapaç de defensar-me davant de tan burda amenaça, atrapat no pel parany sinó per la impossibilitat d'esquivar-lo.

Vull viure en aquest món, vull veure la seua lletjor, la seua pobresa, la seua imperfecció. Vull inundar-me d'aquesta realitat gris:

Vull ser gris amb el món!!!

Vull comprendre les misèries dels demés i fer-les meues. Vull fundar una comunitat de miserables i abraçar-nos i beure'ns les llàgrimes dels altres. I tancar les nostres muralles a tot aquells que vinguen a vendre'ns la perfecció, a mostrar-nos el plaer més apetitós i la felicitat més plena: als profetes d'un món que no ens pertoca, que ens ha estat negat.

Vull rebutjar aquelles històries d'amor i bellesa exuberant, tan enlluernadores que enfosqueixen la resta de les coses. Vull fer unes altres històries. Històries que arrosseguen els meus sentiments, que parlen de les mediocritats i misèries dels meus amb senzillesa, sense vergonya. Que parlen de la humanitat atrapada en la lletjor, del drama dels que no podrem mai arribar a ser els prínceps dels contes de fades. Històries que passen en escenaris humils, amb horitzons de formigó, fàbriques abandonades, col·legis amb barracons, amb rius de problemes fluint pels carrers. Històries que parlen de somnis, però d'aquells somnis que arrelen en la terra i ens fan millors, i ens empenten a lluitar i a avançar.

Vull ser gris amb el món i compartir aquesta grisor amb tots els que estan al meu costat, perquè sé que sota la grisor hi ha més vida i més color que en les hermoses històries d'amor vingudes d'un món que no és el nostre.

Construïm el nostre somni i fem la nostra història, poblem-la dels nostres, dels que estan sempre, que són reals i per això imperfectes, però que porten la major virtut de totes: estar vius i voler compartir la seua vida amb tu.