"Trie fer servir el català sent conscient del notable desavantatge que això implica per a mi. Trie fer servir el català assumint el sacrifici de renunciar a una llengua tan potent com la castellana. Ho faig perquè sóc lliure de fer-ho, perquè vull fugir de l'esclavatge de la “tria correcta”. Trie una llengua obsoleta, limitada i desconeguda pel món perquè hui és un acte de resistència."
Aquesta és una declaració de principis que vaig elaborar fa molt poc. L'he transcrit exactament tal qual la vaig formular en el seu primer moment perquè tal qual la sent. No sempre he pensat igual. He compartit l'esperit humanista de preservació de la diversitat cultural implícit en molts dels hui notables defensors del català o valencià. He tingut idil·lis amb un nacionalisme radical i antiespanyolista, en els quals la resistència que implicava emprar el català era entesa com una oposició plana i directa al castellà i a la cultura espanyola que volia eliminada de la meua terra. He sentit l'empenta il·lusionadora del projecte de reconstrucció i dignificació del català, com si la meua aportació importés de veres en un món tan enorme com aquest. He manifestat oberta o vetlladament totes aquestes postures amb apassionament engrescador igual que ara les mire amb melàngica distància i escepticisme, des d'un racó d'un immens desert.
Ara tot això és part de la meua personal història recent. El canvi es pot explicar de moltes formes i des de molts punts de vista, tots ells vàlids. I és la meua tasca elaborar-los tots. Però, potser, un que s'articula al fons siga, solament, el haver crescut. Potser la maduresa s'ha emportat totes aquestes il·lusions i fantasies polítiques a algun racó amb la força del vent, i m'ha deixat en un paisatge desolat de nihilisme i desorientació. Perquè, en definitiva, l'acte de resistència de l'ús del català, contra què resisteix? No ho sabria ben bé dir, contra tot i no-res alhora. No tinc una resposta clara, que em satisfés. Però, curiosament, no em preocupa gaire: el temps donarà respostes a aquestes preguntes. Solament haig de tindre paciència, perquè la tasca és àrdua.
No obstant tot, no estic disposat a renunciar a aquesta declaració. No vull una fugida fàcil, una tornada enrere, que m'allibere d'aquest enrenou en què el meu cap es troba des de fa temps envolt. No vull tornar a experimentar aquells intensos sentiments, aquella militància política dels actes, els símbols i les emocions, que solament són una bena fina que oculta una ferida supurant. Com l'Àngelus Novus de Walter Benjamin, mirant amb horror el passat no puc sinó fugir cap endavant. Però aquesta fugida, que l'entenc com una autèntica travessia pel desert, i que no sé si durarà quaranta anys, per mi es confon amb la calma d'aquest espai buit. Per mi és un transitar tranquil, sospesat, lent, en el qual cal assaborir l'amarg plat de veure les antigues conviccions, altives i irreductibles, acusades i interrogades inclementment pel jutge d'una raó cega i sorda.
En aquella declaració de principis que corona aquest article percep ràbia, una ràbia que, en la meua opinió, forma part de la vida contemporània. El món en què vivim tots, la desorientació és un fenomen molt extens, molt més enllà del meu trist i solitari cervell. Però el buit és l'altra cara d'aquesta moneda: sobre el no-res, solament podem caure cap a la foscor, sense res al que agarrar-se, i sense cap mà estesa per salvar-nos de la caiguda lliure. Autors que em són cars han destacat una gran paradoxa d'aquest immens i inhòspit món nostre: com més junts ens trobem, com més connectats a la infinita xarxa que la societat ens regala, més radicalment sols estem i ens sentim. Tot això genera ràbia, però una ràbia cega que es manifesta de formes diverses i contradictòries, caòtiques i capritxoses. Aquest és un dels legats de la modernitat nostra, o més bé de la postmodernitat nostra.
O això crec, no ho sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada