Història d'una por

Mirava a l'infinit amb els ulls vidriosos. Semblava absent. Però totes les mirades es posaven en ell. Hi havia algunes mirades encuriosides, hi havia mirades indulgents, mirades commogudes, però sobretot hi havia centenars de mirades d'encoratjada indignació. Homes arrugats i de cabells grisos, dames formoses enjoiades amb opulència, altius joves amb elegants túniques, velles encorbades amb el cap cobert. Tots ells compartien fúria i sed de justícia en els ulls. I, en canvi, aquell xic semblava aliè al sentiment que sobrevolava perillosament al seu voltant. La seua ment es delia amb una mirada que solament ell veia.

El silenci era tens, tan sols trencat pels sonors passos del fiscal, que ressonaven en les parets de marbre de la basílica. Mentre passejava d'un costat a l'altre, mirava greument a l'acusat, lligat de mans i peus per cadenes de ferro en mig de tota l'estància. L'auditori aguaitava la intervenció del fiscal, una multitud callada que observava l'escena amb el cor en la mà. L'acusat continuava posant la seua mirada en algun indret fora d'aquest món. Pareixia com si per un accident hagués arribat a un lloc on no hauria d'estar. Però tota aquella munió s'havia congregat en aquell lloc per presenciar el judici que contra ell es celebrava. Tots estaven àvids de veure jutjat i condemnat a l'home del que es deia havia comés tal aberració contra la natura que ni a pronunciar-lo s'avenia la gent pietosa. Quan el fiscal va trencar el silenci amb la seua veu profunda, tota l'estància es va estremir, i l'acusat va haver d'abandonar el seu estat d'absentisme, fixant una mirada confosa en qui l'acusava.

– Ecce homo! Ací el tenim, al infame que amb les seues pràctiques perverses, amb la seua negra perfídia ha tacat el blanc i pur mantell de la santedat! Aquell que ha faltat al seu sagrat deure i ha insultat Déu amb els seus pecaminosos hàbits! Què potser no coneixia les Sagrades Escriptures? Què potser era ignorant de la pietosa paraula dels profetes inspirats per Déu? No, germans, no! Coneixia molt bé el manament diví, doncs és un home format en l'estudi dels textos sagrats, com molt bé sabem. I si no és ignorància, si alhora de caure en tan pèrfides pràctiques sabia l'insult que proferia al Nostre Senyor, què pretenia si no era delir-se amb el sacrilegi? Qui altre podia inspirar semblant crim si no és el propi Satanàs? Aquest home ha faltat al seu sagrat deure, ha traït a Déu i a la seua comunitat i per això mereix el càstig més sever que a home es puga infligir en la Terra. Doncs un pecat, per molt pèrfid que aquest siga, és encara més greu si el perpetra qui havia de ser una font d'exemple de virtut i pietat per a la seua comunitat. Quina clemència podem concedir, davant tal ignomínia?

El dit del fiscal s'elevava en mig de l'espai buit i travessava l'ànima d'aquell home emmanegat i abatut, desposseït de tota dignitat. Amb el cap clot, ja no trobava cap amagatall contra aquella fletxa que imperiosa li requeria paraules de defensa. Però, quines paraules es poden posar a un sentiment que mai no comprendríem? Com fer-los entendre? La gent, davant el seu obstinat silenci, començava a inquietar-se, i es sentia una remor de xiuxiuejos com una mar llunyana.

– «La mesura de l'amor és amar sense mesura». Jo... jo solament sóc culpable d'estimar. D'allotjar en mi un sentiment i un impuls que creia inspirat per Déu. Déu inspira tot amor, perquè Déu és amor, i al seu calor no vaig tindre por. No, no vaig tindre por. No vaig pensar les conseqüències, que em trobaria ací, davant de tota la congregació, lligat i exposat a humiliació pública. I ara... ara no el trobe... no el veig... s'ha escolat per alguna esquerda amagada...

– Inspirat per Déu, dius? És possible que Déu fomente un acte contra la natura que ell mateix ha creat? Quin amor és aquest, que provoca a crims contra el manat per Déu? Solament un inspirat pel diable, al que tu vas obrir els braços, i pel qual estàs contaminat. Pèrfid! Recorda la condemna de Sodoma! Recorda el Levític: «no jauràs amb home igual que amb dona, doncs és un acte abominable» (18:22). Nostre Senyor Déu Totpoderós és clar, la seua Veritat és Universal. ¡¡El teu crim també ho és!!

– Elí, Elí, lama-sabctani!– L'acusat va deixar caure una llàgrima, mentre queia de genolls al sòl.

– Llàgrimes de culpa! Plany de qui es sap descobert, de qui ja no pot ocultar sota confoses invocacions a “l'amor” el que solament és vici. Aquesta és la prova, germans, de que aquest home ens ha traït, de que ha tacat a la nostra comunitat davant Déu. Una lacra que haurem d'expiar per tornar a la via recta de la virtut, i abandonar el vici que representa aquest pervers, aquest atemptat a tota natura. Que les flames expien els nostres pecats i condemnen a qui ha de ser condemnat!– La multitud va aclamar enfervorida. «A la foguera amb l'invertit!», cridaven uns; «traïdor, monstre!», uns altres.

– Pare, una sola cosa et demana un traïdor, una sola mercè aquest qui s'ha deixat corrompre pel vici: que el protegisques a ell, que no em recorde ni recorde res de tot això, que per sempre siga aliè al dolor que m'afligeix. Protegeix-lo, Pare, d'aquest suplici, t'ho suplique!– La gent feia xivarri, cada vegada més ensordidor. Ja venien els guàrdies a emportar-se'l a la foguera quan el fiscal, oint l'última súplica d'aquell infeliç, li va dir, com compadint-se:

– No has de patir per ell, tot el mal que havia de patir en aquest món ja l'ha sofert. Va ser ell qui et va acusar, miserable. Ara t'aguaita des de les profunditats de la terra, on les flames mai s'extingeixen. No el fem esperar massa, doncs.

Mentre caminava cap al seu destí final, la seua mirada tornava a ser absent. No mirava a cap indret en concret, i de totes les mirades que es posaven en ell, solament una en podia veure: la d'aquell per qui havia estimat i patit, aquell que fou la causa de la seua vida i de la seua mort. Aquells ulls blaus que el van perdre. Fins que, al final, va divisar dues estaques sobre dos turons de palla. Una tenia lligat un cos ennegrit i encara el fum s'elevava fins el cel. I eixos ulls blaus, miraven esfereïts a no cap indret des d'aquella altura. Aleshores les flames es van emportar el que mai no havia d'haver començat.